REPTE POÈTIC VISUAL: Lumènica, ombrívola

Em vols, de debò?
Em vols agafar?
Ho vols tan com jo?
T'espero, llum de la meva fosca.
Em busques, fosca de la meva llum.
Fas l'esforç d'apropart-te'm,
i no és prou.
No veus que no fujo?
No veus que sóc per la llum
tot i no ser-ho (o semblar-ho)?
I tu, obstinada,
i tu, insistent,
i tu
que em busques
que em vols
que m'esperes.
Jo apareixo uns moments,
potser uns instants,
si tens llum.
Sé que cada vegada t'estires més cap a mi,
cada vegada amb més esforç,
malgrat el dolor, la pena, el crit dels teus dits!
Em podràs assolir:
no passo de la paret!


Mena omplint el dipòsit.

Obligada? Obligada! Toca que hi sigui, que vingui, que es mostri, que hi estigui.
Oscil·lant sense variabilitat, ostiant.
Oblidada? Ni per la força de la vareta de cap fada s'extingeix, ans existeix.
Ombra que absorveix la humitat de la pena i l'estampa en ella mateixa com un regalim imprès a la paret de les pors d'una escala que no es puja sinó que es baixa.
Ombra vencedora de la llum, ombra de tancats els ulls.
Ombra, amb una O cada cop més oberta sense portes ni finestes, que crea una altra O concèntrica i una altra O concèntrica i una altra O concèntrica...per concentrar-se en el món barrat dins una forma perfecta.
O de l'ombra. O, cercle clos. O.
O que toques, que vens, que et mostres, que hi ets.
No t'oblido, omniscient com ets. Ombra, mantell, vel, gruix, tap, cop de puny.

Un delicat contrast de llum i ombres
i el contrallum dramàtic d’una mà
simbolitzant el crit o la esperança.
Tatuatge de reixes sobre el mur.

Quin ha estat el teu pecat, home captiu,
quin és el ver motiu que t’empresona?.
Ets potser un delinqüent incommovible
que ha saquejat i mort sense clemència?.
O potser ets un rebel que reivindica
els drets que ha arrabassat la dictadura?.

O no estàs pres, i jugues amb la llum
assajant un vell joc d’ombres xineses;
o bé enyores l’eco de les cordes
d’un contrabaix virtual, silent i efímer.

Un delicat contrast de llum i ombres
i unes mans que s’envolen com ocells.

Els repunts dels dits en la voravia
d’un traç inconegut.
La mà reposa vora el destí
que s’avé, llargament ocult,
al vaivé d’una ombra fugitiva.
Em plau recorre’t, llum i parpelleig,
cercar el tacte esmunyedís d’uns cabells
entre els dits obscurs de l’ombra.

Agafo amb les mans
els contorns del temps,
musculós, pesant,
les meves mans són fortes.
Textures, volums,
colors, sentiments,
els tons de la llum,
el sol, que fulgura.
És tot a les mans,
que prenen, que agafen,
i arreu van deixant
la seva forma humana.

Narcís, cansat o, tal volta, decebut
per les mentides dels miralls
i el trencadís vidriós de l’aigua,
cobeja un nou idil•li rere les ombres,
un nou fetitxe que venerar.
Pobre infeliç, la llum és fugissera,
vanaglòria de fets a contrallum.
I l’ombra, clarobscur de tacte vanitós,
es mou, insubstancial, al ritme de les hores.
Ell, inexpert, l’encalça amb gran delit,
llarga com és en clarejar, inútilment.
S’esmuny sota les petges a ple migdia
i s’afua novament quan se’n va el sol.
Dits delerosos rere un engany.
La nit s’acosta bastint un tràgic mur
d’obscuritat.

Per llevant, tènue, s’albira un resplendor.
La lluna espera el torn.
Narcís no ho sap i es desespera.

Hi haurà un camí per arribar a allò
Que és meu però que no em pertany,
Que és escàpol com la meva ànima,
Ombrívola i lumínica alhora, pedaç, afany?

Hi haurà un sender per reviure però
Sense perdre la vida, esgotada del dany
I de l'empresonament propi, pusil·lànime,
Ingent, ensems, a recer de l'engany?

O hauré de mantenir-me immòbil i callat,
Pels segles dels segles, amb el vòmit
A punt cada cop que l'esforç per empènyer

La meva ombra sigui sinònim d'eternitat,
D'impossible fita, amb un caràcter indòmit
Perquè l'assoleixi i, a la fi, la pugui atènyer?


d.

A les fosques,
sense tu.
La claror està tota fora
i a dins és com negra nit.
Una petita escletxa,
minsa font d’on raja llum
omple el meu cor d’esperança.

Mentre les mans neguitegen
mancant l’escalf que és amb tu,
el cos sent esgarrifances
si un dit apunta a l’obscur.

La meva ombra es desvia
creient que pot anar lluny
i a la paret esquerdada
en mig del clar s’ha perdut.

Quan ja no hi hagi penombra
i tot de llum m’ompli els ulls,
sols una cosa vull:
anar amb tu com la teva ombra.