Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud

Intervenció de: rautortor | 10-12-2012


Després del repte corprenedor proposat per la Gypsy, he pensat de plantejar-vos, abans de festes, un tema molt generalitzat, per desgràcia, la solitud.
Aparentment, vivim envoltats d’afecte i companyia, però la realitat ens demostra que no és exactament com pensem. Tot i el vertigen i l’estrèpit de la vida actual, hi ha molta soledat arreu.

Amb tot i això, us proposo una variació. Amb la col•laboració de sis imatges, baixades del web Fotocommunity, podeu escriure sobre diferents soledats o sobre la soledat en abstracte que afecta bàsicament els humans.

Així, doncs, ja sabeu, una composició poètica, en vers o prosa, per participant.

Teniu de temps fins el proper diumenge, setze de desembre, a migdia.


Photobucket

Photobucket

Photobucket

Photobucket

Photobucket

Photobucket



Respostes

  • La solitud i jo (resulta que som dues!)
    Mena Guiga | 11/12/2012 a les 09:50
    La solitud sóc jo mateixa la major part del temps del temps que tinc.
    La solitud és companya, no em deixa.
    I pot ser pau, pot ser goig.
    I pot ser por, pot ser plor.

    La solitud i jo ens enfonsem com una barca atrotinada en l'aigua de la vida.
    La solitud i jo suremm en un llac plenes de tardor.
    La solitud i jo inspirem el fred serè del blanc de la neu.
    La solitud i jo, ales plegades d'un ocell savi entomant el temps.
    La solitud i jo dibuixant ombres en catifes de llum.
    La solitud i jo, pensaroses com un infant que de cop deixa el joc, com si comencés a entendre que són la solitud i ell.


    Mena
  • Amigues
    bloodymaruja | 13/12/2012 a les 13:39
    Solitud:
    Estimo el teu nom de dona estranya
    qui em diu que al seu país és Soledat.
    Sempre que em visita és horabaixa.
    Arriba amb silenciosa comitiva
    d’ombres fosques espaterrants
    però que acullo com la seva companyia.
    I la casa se’m gebra per moments.
    quan ella expira el seu alè gelat.
    Li ofereixo un cafè i no el rebutja.
    Xerrem mentre es refreda ; El pren amarg .
    La faig seure al sofà , al meu costat,
    I em queixo que estic sola aquest capvespre
    que em fan mal els silencis i l’oblit
    i que sento la por com una espina
    que se’m clava a la gola a mitjanit.
    Ella, comprensiva, m’acarona
    I amb veu greu em va reflexionar,
    pensar com és de fàcil estar sola
    quan tens l’ànima jove i un cos sa,
    un plat calent a la taula parada,
    cançons a l’orella , versos al cap
    i prens cafè amb la impagable companyia
    d’una fidel amiga : Soledat.
    • RE: Amigues
      bloodymaruja | 13/12/2012 a les 20:33
      On diu:
      I amb veu greu em va reflexionar
      Ha de dir:
      I amb veu greu emfa reflexionar
  • Sola
    bufanúvols | 13/12/2012 a les 22:27
    La fulla que cau,
    i a la ciutat aterra,
    recorda un vell cant.

    La memòria dorm
    i a la tarda es pentina.
    Ai, la brúixola.

    Ai, la campana!
    L'hora greu assenyala.
    La nit i l'alba.

    Llumeta del cor,
    les quatre miques de nit.
    Claror de lluna.

    La mà deserta,
    la pregâria medita.
    La mida justa.

    Pausada i tendra,
    la veu sempre retorna.
    La remor pesa.

    Sola i alegre,
    la clau de l'esperança
    La veus i escoltes.
  • Monstre bo... infant perdut
    Marc Freixas | 14/12/2012 a les 00:05
    La solitud
    és aquell monstre bo
    que ens acompanya
    pel camí del propi pensament...,
    i tot és necessari
    i individual, i a la vegada
    prescindible i col·lectiu.

    El cos
    és la ferralla menuda
    d'aquell infant perdut
    enmig de corredisses, i la mare el protegeix.
    I el pare plora amb desesperació
    just quan la guerra dels sants innocents
    desborda tots els seus mals
    damunt la sang vessada per la llibertat.
    • Monstre bo... infant perdut
      Marc Freixas | 14/12/2012 a les 11:37
      --perdoneu, aquest és el vàlid----hi havia una errada


      La solitud
      és aquell monstre bo
      que ens acompanya
      pel camí del propi pensament...,
      i tot és necessari
      i individual, i a la vegada
      imprescindible i col·lectiu.

      El cos
      és la ferralla menuda
      d'aquell infant perdut
      enmig de corredisses, i la mare el protegeix.
      I el pare plora amb desesperació
      just quan la guerra dels sants innocents
      desborda tots els seus mals
      damunt la sang vessada per la llibertat.
  • Batalla perduda
    Anaïs | 14/12/2012 a les 10:37

    Una barqueta de rems
    no pot lluitar
    contra un transatlàntic:

    He volgut competir
    en aquest mar d’enveges,
    on el més fort
    no té pietat del més dèbil.

    En el combat,
    he perdut els rems.
    En el combat,
    m’han ferit de mort.

    No demano ajuda,
    no demostro el meu dolor,
    l’orgull és l’únic que em queda.
    Qui sentiria el crit,
    enmig de tant soroll?

    Mentre els altres segueixen la lluita
    jo em vaig enfonsant,
    aquí, sola,
    veient passar les hores.

    Una barqueta de rems,
    no pot lluitar
    contra un transatlàntic...
  • Amada soledat
    magalo | 14/12/2012 a les 19:56

    Amada soledat, tan bona amiga;
    farem juntes un tomb
    carrers enllà fins les muntanyes,
    i un pom amb moltes flors
    alegraran la nostra casa.

    Amada soledat, la meva vida;
    veurem allà on el cel
    es vol banyar damunt les aigües,
    i amb neu farem un món
    on tot lo trist no hi podrà cabre.
  • Solitud
    bufanúvols | 15/12/2012 a les 21:39
    La meua amiga,
    recolzada a la roca,
    recorda un amor.

    Espera la nit,
    la claror de la lluna.
    Les penes suren.

    La mà gelada,
    la mirada desera.
    Vindrà la vida.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud
    Galzeran (homefosc) | 16/12/2012 a les 00:48
    Solitud

    Sóc com l’arbre retallat en l’horitzó, nu,
    que la neu blanca fa més imponent.
    Estàtic, com un ocell clavat en una estàtua,
    vivint amb el fred record
    de qui vaig ser, en un altre temps,
    en un altre lloc.

    Em sento colgat d’aigua,
    avarat en el moll inexistent,
    d’un mar que no passa de llac
    d’un riu que somia ser estany.

    I em veig solitari,
    caminant sobre la meva imatge
    davant d’ella,
    darrera d’ella.

    Solitàriament acompanyat
    enyoro el caliu que reclama un infant,
    per una absència tan llarga,
    pel neguit de no estar amb tu.
  • Fa temps que et reconec
    Carles Ferran | 16/12/2012 a les 03:04

    Amb el teu vestit de moaré
    i els cabells mal pentinats,
    tens tot l'aire del desesper,
    no ets pas bonica de mirar


    “La solitude” - Barbara.
    Adapt. Guillermina Motta.




    Fa molt de temps que et reconec:
    Al posat de la dona que cuina
    mentre espera el marit a sopar;
    a l’esguard d’aquell vailet maldestre
    que mai no escull cap equip
    per a jugar als partits del pati;
    a la agre flaire de la vella consumida
    vinclada sobre el banc d’una església
    deserta i ombrívola;
    a la noia de mirada trista
    somrient a la foto amb les amigues;
    a l’avi del bastó entre les cames,
    privat de gatzara de néts i moixaines de fills;
    al dolor de la vídua, al dolor de l’orfe,
    al dolor dels pares que han perdut un fill;
    als sanglots de la jove que passeja pel port,
    a l’anima del jove que l’ha rebutjada;
    al degotador dels malats als llits dels hospitals,
    a les benintencionades activitats de les residències,
    a l’aire resclosit dels pisos dels ancians
    i a les fotos esgrogueïdes de la seva calaixera.

    Ja fa temps que et conec, soledat.
    Desitjada a vegades, maleïda les més,
    a l’aguait, sense pressa, esperant-nos.
    Fas rebuig i basarda, fas dolor;
    però et compadeixo: Et saps condemnada
    a la teva pròpia i eterna solitud.



    • RE: Fa temps que et reconec
      Carles Ferran | 16/12/2012 a les 11:47
      ànima va amb accent, però es veu que es trobava sol...
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud
    Roser Suñer i Soler | 16/12/2012 a les 11:30
    Solitud

    Deixada a recer de res, envelleixo
    sense ni la dignitat de sentir-me útil
    he estès la mà a moltes mans que no m’han pres
    i així el verdet i la blanor m’esbotzen el ventre

    Em sé ancorada en un espai calmat i mut
    que res no em dóna, només esperar algun alè subtil
    que, prengui força, per moure, volgudament tossut
    l’excessiva quietud que em sostè encara
    esperant el miracle que algú prengui amb mi
    el timó, i amb ell l’esperança d’un nou rumb.

    Zel AraMateix. Roser Suñer Soler
    • RE: RE: REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud
      carmerosanas | 16/12/2012 a les 13:01
      Vinc de l'Ara mateix i el teu poema i també aquestes fotografies m'han seduït a parlar de solituds.

      Poso en marxa el meu perfil de relataire que tinc des de fa més anys que el bloc i en canvi, mai no havia fet servir.

      Gràcies, Roser... una abraçada per consolar solituds.

  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 238. Solitud
    carmerosanas | 16/12/2012 a les 12:58
    L'aigua de plor
    ha penetrat per cada escletxa.
    Perduts els vernissos i lluentors
    s'ha inundat, del tot, el fons de l'ànima.

    No pot navegar
    i malgrat tot encara sura.
    Record del que va ser
    o promesa de futurs incerts.

    Les fulles seques l'acompanyen
    com un tresor inesperat
    i els horitzons no perden
    l'encís d'un paisatge solitari.

    Navega a penes.
    Diàleg silenciós entre reflexes

    Nostàlgics vermells em criden...
    I jo navego a penes.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: