REPTE POÈTIC-VISUAL 236: FORMENTERA

Carles, m'agrada molt la foto. Enhorabona per la tria.

Exposada a la vida
d’inclement llevantada
esdevinc sec sarment,
nuós cep entre oratge.

Retorta com la branca
al pas dels anys i dies,
se m’asseca la saba
convulsa, espessida.

Atenc estacions noves
de calmes solellades
on un pàmpol despunti
vora nuors danyades.

On la fulla primera
arrossegui brotades,
i un sol raïm alegre
enceti altres anyades.

Darrere del sol es deu consumir l’aurora
i els secrets, que no deuen ser secrets, cauen
o esdevenen fruites de gust amarg o dolç.

I més enllà de la lluna, quants deserts hi ha?
Més enllà de la lluna, hi ha Jocs Olímpics?
La televisió i la ràdio sobreviuen?

Darrere del sol el vent s’aprima i neix
i els colors de l’argila tenen gust de gel.

Els estels, aleshores, i els oceans blaus
es veuen els rostres que han de perdre demà.

El dofí d’Arió viu al desert glaçat,
el dofí d’Arió viu a les muntanyes.

Per un instant he pensat en tornar aquí,
a l’indret on la platja s’eixampla i dorm, dorm,
amb la mirada fixada a un indret molt fosc,
molt bru, molt indeterminat, molt sec i lluny.

Recordo el dofí del pobre Arió, dormint,
els seus xiscles que no em trec del cap, les ombres,
les daurades espurnes del sol de l’aigua.

No més camins, no més aurores, no més cels.
Ei, gent, feu que jo retorni del vostre cant.

Ei, gent, feu que jo retorni del vostre cant
ara que tinc l’esma dels qui ho han perdut tot
i no volen renunciar a la vida o al cel,
o a l’aurora, o al vostre cant, o a la pena
de renéixer amb la mirada fixada, lluny.

I després de tot i també d’haver esmorzat
em preguntaré, al migidia, si cal tornar.
Cal tornar? Cal fer-ho per no corrompre el món?
Potser caldria fer-ho, certament, o no.

Ei, gent, feu que jo retorni del vostre cant.
He dit que no caldria veure i renéixer,
però no és cert, car és urgent que jo reneixi
i m’anomenin platja o delta o marjal, ves.
L’Arió caldrà esperar, l’Arió és l’esperança.
I tornar a començar des del primer vers bell,
endreçat, amable, just, distret, innocent.

La tempesta despullà les arrels
del gran arbre, l’estendard verd
d’aquella platja isolada.

La saó, pregona, mantenia units
els diversos móns del petit bosc,
tal com, temps ha, ho havia fet
el freixe aquell, el d’Yggdrasil,
d’on fluïen les aigües sàvies
que el vell Mimir custodiava
al fons del pou del coneixement.
Però, sense avisar, aparegueren
el llamp, el vent, el temporal.
Llavors quedaren a ple aire
les arrels perennes, les venes
entusiastes, retorçudes per l’esforç.
S’assecaren, després, i s’esquinçaren,
fins que el mar, clement, les recollí.

I feren cap a un altre món
molt més subtil, potser confús,
una platja al cor de la fantasia.
La seva pell endurida i fosca
evidenciava, en segon terme,
aquella taca de carn insòlita,
tènue, imprecisa, desenfocada.
S’intuïa un deix de bellesa nua,
resplendent, vital i tangible.

Les arrels, acostumades a la raó,
ignoraven l’origen de tanta eufòria.
Havien viscut, tal volta, d’esquena
als calfreds dels sentiments i la vida.
Fins que, aquell viatger de mil estius,
aquell artista desconegut i embadalit
les acoblà per sempre.
Evidència i bellesa, raó i poesia.

Des de la meva eixutesa t'observo,
ara que la saba que em travessa
ha minvat amb el pas del temps,
veig el teu cos dins el paisatge
dibuixant el quadre més sublim
en una sorra temperada pel Sol,
molt més que una amable realitat;
Voldria ser el sol que et bressola,
la llum que et trasmuda en somni
la sang que t'irromp i et manté viva.