Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDLXIV - Comentaris i veredicte

Intervenció de: XvI | 06-05-2011

Apa som-hi.

Primer les notes exonatòries: el jutge és un amateur que potser no haurà sabut copsar a fons les virtuds dels vostres relats; els comentaris són un humil intent d'aportar alguna crítica constructiva o, com a mínim, de que pogueu veure quina impressió li fa a un lector llegir-lo i tot això, eh!

Involuntari - perunforat

Vagi per endavant l’admiració promesa pel fet de ventilar-te les quatre paraules amb l’afegitó de fer-ho en la primera meitat del relat –la que menys em fa el pes és la de la feredat als ulls, de cara a si li vols fer una revisió abans de penjar-lo–. La història podria ser trista, amarga, i si l’hagués escrit jo probablement hauria tirat cap a aquest registre fins a fer-la farregosa i tot, però llegint-te neix un punt de simpatia cap al protagonista, cap a una vida truncada que es lamenta sense excedir-se en l’autocompasió. Potser sigui per l’ús de la primera persona, la complicitat d’algunes de les paraules tipus cosquelleres o pixallits, o per la imatge del tenor, el cas és que aconsegueix donar-me aquest efecte que contrasta amb alguns tocs descriptius molt punyents que transmeten aquella mena de destí fatal (una educació deficient “la lectura segurament hagués estat una d’aquelles oportunitats que tots mereixem tenir”, una formació insuficient “Les feines em duraven tan poc que no valia la pena treballar”, un cercle viciós que condemna el protagonista sense permetre-li gaire més opció que esdevenir conscient del temps perdut “ser algú de profit és un esforç i la perseverança, quan no l'has alimentat, és un bé escàs”). Potser per això se m’acaba fent simpàtic, perquè no és un lladre de guante blanco que hagi assumit els riscos de la seva elecció, sinó un personatge condemnat a caure en el recurs de cercar el diner fàcil malgrat ser capaç de veure que la felicitat li arrivaria per una altra banda “era una eufòria compulsiva quan fent els tallers em felicitaven per la feina”.

Agendes alienes – nuriagau

Un relat impecable plantejat sense cap més informació que la que prové del diàleg. Quelcom ja de per si difícil perquè no permet recórrer a cap dels habituals recursos que ens proporciona la figura del narrador, i que té la dificultat afegida que només som testimonis de la meitat de la conversa telefònica. M’ha recordat un relat de Salinger, tot i que en el seu cas la conversa nua només era un fragment del relat i es mostrava completa. D’entrada admeto que m’ha sobtat només poder sentir una part, però a mesura que t’endinses en la història no et manca gens d’informació i acaba resultant una característica molt valuosa. De sortida, no se m’acut una forma millor de descriure una escena tan quotidiana, tan familiar i creïble, i fer que resulti tan amena. A la vegada, resulta un plantejament diferent d’un temps perdut. Un altruisme potser obligat, potser voluntari, que aliena agendes. El diàleg és natural de dalt a baix amb l’única excepció del topònim (potser amb Sant Quirze sense cognom n’hi hauria prou).



La història d’un home que no volia perdre el temps – Englantina

Jo, que dec ser un paio melodramàtic, em vaig imaginar un munt d'històries dures i colpidores al voltant del temps perdut, i els tres primers relats m'han donat tres visions diferents i engrescadores. En aquest cas amb un relat carregat d'humor i d'ironia al voltant d'un personatge de nom molt indicatiu, i això que el títol m'havia deixat una mica fred sense saber a què m'enfrontaria. El cas és que en poc menys de les paraules proposades com a límit, el relat ens fa un recorregut per tota una variant de possibilitats i tòpics a l’entorn del concepte abstracte d’aprofitar el temps. Des d’aquelles coses en les que no podem influir del tot directament (les aptituds i talent de cadascú) fins aquelles que ens venen com a cúspide de l’èxit (la fama i els diners) o del glamour (l’esport de risc i l’aventura) passant per l’imprescindible sexe inherent a l’ésser humà. I acabes duent-nos a una reflexió final sobre els petits detalls de la vida que de tant a l’abast que els tenim no sempre sabem apreciar; o no tant reflexió, que al final no sabia si perdre el temps reflexionant-hi o limitar-me a gaudir del text. ;)
De cara a revisar-lo si decideixes penjar-lo (que espero que sí) se t'ha escapat un "tenir tenia" a la frase "...just en el moment en que va tenir tenia alguna cosa important a dir" i no sé si volies dir “prendre o perdre” a la frase “no era qüestió de prendre temps”. I jo, que sóc molt tiquismiquis, posaria només un signe d’admiració, com a mínim en el text que no és diàleg.
M’agrada el to que li has donat al relat, li treus suc, fas que llegir-lo resulti fàcil i que la complicitat del lector vagi augmentant a mesura que va avançant la lectura.



Sòmines – deomises

Pago la penyora de l’admiració promesa: les quatre paraules, també a la primera meitat del text, i tant ben encabides que costa i tot de trobar-les. Pot ser que existeixi algú, en algun racó del món, que no hagi consumit hores de diumenge de la manera que evoca aquest relat. Jo m’hi he vist en algun fragment –la cafetera oblidada sense anar més lluny– I les pinzellades en forma de llibres i música faran que cada lector trobi alguna referència familiar que pugui ajudar a trobar alguna identificació fugaç –encara provo de recordar el disc de Satriani que escoltava compulsivament fa uns quants anys–. L’inici del relat és, potser, la part que més m’agrada. Aconsegueixes en poques frases descriure un personatge i tot un estat d’ànim. El reste del relat transcorre més mandrós, com el dia en si, però sense arribar a ser feixuc. De fet transmet l’embotiment que hom espera de la situació sense descriure’l explícitament; fins i tot amb aquell punt de lucidesa post-migdiada en que les tasques pendents es fan notòries amb la mateixa facilitat amb que s’aparquen. Però més enllà del temps perdut al llarg d’aquest diumenge hi ha tota una concatenació de temps perduts al llarg de tota una vida de baralles perdudes, lectures abandonades...
Venint de tu no és cap sorpresa que estigui ben escrit.



A les fosques. – Sangifetge

Aquesta és, probablement, l’atmosfera que tenia més en ment en relació amb el tema proposat. Un relat curt, amarg, que podrà despertar emocions amagades encara que no tinguin relació directa amb el cas de la protagonista, però simplement pel to. Una decisió ferma, segura, convençuda, que, com un tatuatge, es converteix en una càrrega que la protagonista no pot, o no vol, o no sap, esborrar. No ens cal saber més de la joveneta de vint anys, ni de les seves conviccions o motivacions anteriors, perquè només són l’excusa per expressar un estat actual que s’ha allunyat de la projecció que s’havia fet. Personalment em resulta innecessària la darrera frase, fa que em quedi amb la sensació que el relat va de més a menys, del primer paràgraf que no series capaç de tocar-li cap lletra al darrer que cadascú potser pensarà que ell l’hauria rematat d’una altra manera. En conjunt, però, trobo que descriu molt bé el camí que ha seguit la manera com la protagonista es percep a si mateixa.


NO PERDEM EL TEMPS! – Magrão

Un altre relat basat quasi integrament en un diàleg. En aquest cas no se’ns amaga l’altra meitat de la conversa perquè resulta imprescindible per copsar la personalitat infantil dels dos protagonistes. Exageradament infantil, fins al punt d’apropar-se al massa, però amb algun toc de coherència com el fet que no hagin materialitzat la seva fantasia-relació. En clau d’humor pot funcionar tot i que li faria un retret referent a la segona part –potser estic una mica espès hores d’ara– on fa la sensació que els dos amants que sí han materialitzat la seva relació tenen algun lligam amb els primers (el marit d’ella? La dona d’ell? Els dos?). Aquesta segona part, que no té l’infantilisme de la primera remarcant-ne que és un recurs per si algú encara ho dubtava, manté l’embafament dels amants enlluernats però grinyola si no veus clara la relació amb els protagonistes de la primera part (que ha estat el meu cas). T’animaria a treballar-lo una mica més, perquè el punt de partida té gràcia i, després d’haver-te descobert a partir d’un repte fa poc (In extremis és un relat rodó), és evident que tens fusta de sobra per arrodonir-lo.


Pel que fa al veredicte. Podria tirar una moneda enlaire i rentar-me les mans, i segur que tampoc la pifiaria gaire perquè tots tenen prou arguments a favor per guanyar, però com em toca mullar-me triaré entre els dos que més m'han agradat en conjunt (pel tema, pel to que li han donat i perquè són amb els que, particularment, m'ho he passat millor llegint-los). Així que la cosa està entre...

Sòmines i Involuntari

I si això fos boxa, encara que no hi hagi K.O. per punts declaro vencedor

de manera resoluta i inapelable


Sòmines de Deomises.

A tots gràcies per la lectura, i fins aviat!

salutacions
Xavier(XvI)


Respostes

  • Guau! Enhorabona al sòmines del guanyador!
    nuriagau | 06/05/2011 a les 06:57
    Moltes gràcies, Xvl, ha estat un plaer haver tornat a participar a un repete teu i llegir els teus comentaris amables i impecables.

    Enhorabona a tots els participants pels grans relats aportats.

    Esperarem la proposta del sòmines del deo!
  • aprenent
    NUNU | 06/05/2011 a les 08:20
    Gràcies pels comentaris, Xavier. Em permeten, juntament amb la lectura de les propostes dels demés relataires, aprendre cada dia una mica més en aquest camp on mai no havia gosat jugar. (Prometo no penjar el relat fins que quedi una mica polit: no garanteixo res, però).

    L'enhorabona a tots els participants: a mi m'han agradat tots.
    Felicitats al guanyador: a veure què ens proposes. Friso.
  • quin munt d'errades
    Englantina | 06/05/2011 a les 09:18
    Gràcies pels comentaris, Xvl. No m'he pogut llegir encara tots els comentaris, i em sembla que fins i tot m'he de llegir algun relat (cosa que faré avui mateix).
    Aquesta setmana ha estat bastant enfeinada.
    D'entrada he vist que mai n'hi ha prou en llegir-se 5 vegades el relat que escrius. Quin munt d'errades se m'han colat per anar de pressa (tempus fugit!)
    El relat guanyador em va semblar fantàstic quan el vaig llegir. Felicitats, deomises, i a tota la resta!
  • Una grata sorpresa...
    deòmises | 06/05/2011 a les 09:40
    ...i dir que he migguanyat (o migperdut) una 'porra': el relat de la perunforat, junt amb el de la nuriagau, era el meu guanyador.

    Malgrat tot, gràcies pel/s comentari/s, venint d'un amateur com tu... Esperaré amb delit quan siguis un professional, que no ha colat massa, Xavi!

    A la resta, felicitar-los per les bones aportacions, que sempre ajuden a engrescar les propostes!

    A la tarda penjo nova proposta, que ara ja començo a preparar-me per anar a la feina!


    d.
  • felicitats deo i gràcies XvI
    perunforat | 06/05/2011 a les 17:38
    Molt bona tria!!! Sí senyor!!!
    Primer de tot donar les gràcies al jutge pel tema que va escollir, no és fàcil que m’inspiri el clàssic, així ho demostren els fantàstic relats presentats, i pel curru dels comentaris!!!
    Felicitats deo, una explosió de relat on em quedo amb el sense fi de detalls que el fa ric, i ens projecta a viure un diumenge molt semblant al del protagonista!!!A veure si m’inspira la teva nova proposta!
    Betilla, comença amb les amanidetes i les fruitetes i deixa estar els pinxus i els montaditos!!!hehe! Que t’ho passis de cine!!!


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: