REPTE CLÀSSIC CDLX: la confessió

Crido en Liezer perquè s'afanyi. El sento xipollejar amb l'aigua del gibrell mentre taral·leja la darrera cançó que li he ensenyat perquè no oblidem el nostre poble. Sobretot ell, que ha nascut tan lluny d'Israel. La llesca de pa negre i el tassó de llet, que comença a agrejar, és el minso esmorzar que, ara per ara, encara puc oferir-li. El luxe de la carn o del peix o d'un parell d'ous són un regal de Déu.

En aparèixer a l'estança, que ha estat condicionada per acollir la cuina i la meva habitació, el trobo ben pentinat i amb la cara lluent. Restes d'escuma al coll, que li trec amb el drap, però res més a dir del seu aspecte. Els mitjons apedaçats la nit abans, les ungles ben arranades i polides, darrere de les orelles sense rastre de la ronya de dies anteriors. Això gràcies a la pastilla de sabó que, junt amb el betum, el pa i la llet, vaig poder aconseguir d'en Mevaser. En Mevaser és amic de la família des que en Meretz i jo ens vam casar, i, després de la seva mort, ha continuat oferint-nos el seu ajut i recolzament.

Mentre en Liezer esmorza, enllustro les sabates i acabo d'esborrar dels nostres abrics el tret diagnòstic que ens delataria. L'estrella de sis puntes groga que hem de dur obligatòriament i que dóna dret a qualsevol membre de la Gestapo a aturar-nos i a vexar-nos sense contemplacions. Així m'ho ha aconsellat en Mevaser. Ell diu que, d'aquesta manera, es podran mantenir en secret els nostres moviments.

Faig una darrera repassada a en Liezer. No hi ha rastres del seu origen semític. Tremolo mentre li botono l'abric. El beso abans de sortir al carrer. El cel té els indicis de l'alba, que comencen a aparèixer, però encara és fosc. Caminem amb pressa, encongits pel ventijol fred del matí. L'adreça que em va indicar en Mevaser és a prop. Ens hi estarà esperant. Segons m'ha dit, és la mansió d'un peix gros de la Gestapo, un KriminalKommissar que el té de sastre particular, malgrat ser jueu. Però és bon treballador i discret. Per això ha tingut accés a les seves confidències.

Estic a punt d'oferir el meu propi fill a un estrany, que persegueix el meu poble pel simple fet d'envejar-lo i de voler-li mal. Perquè li ha confessat a en Mevaser que mai no ha tastat el sexe circumcidat d'un jove jueu. Per què ha pensat en nosaltres, en Mevaser? No hi vull reflexionar, sols actuo per inèrcia. Ploraré, em neguitejaré quan en Liezer sigui amb aquell individu? Sento nàusees per la idea, que m'esborrona, però fa tant de temps que no mengem carn... Potser sí que en Liezer (*) és una ajuda per a mi...


d.


(*)Liezer='una ajuda per a mi'
Mevaser='el missatger'
Meretz='coratge'

La tenia just al davant, asseguda amb les mans entrellaçades a la falda, els genolls junts I la mirada baixa. Amb prou feina si li podia sentir un fil de veu quan ella comença a confessar-se. Tenia els nusos dels dits de les mans blancs, de tanta força com feien, en moure-les. Estava neguitosa, nerviosa.

Era ella, n’estava segur. No hi havia cap dubte. Era l’Aurora.

Els anys havien estat benèvols i generosos amb ella. Encara conservava aquella mirada penetrant, i la sensualitat en els moviments. Quanta anys havien passat? Trenta? Ella no l’havia reconegut.

Millor.

La sentia parlar, baixet, però no podia prestar atenció a les seves paraules, que sonaven llunyanes. En aquell moment, els seus pensaments navegaven enmig de records que feia temps havia guardat en un recó petit de la seva ment. Records, de quan encara era al seminari.

Aquella tarda d’agost, trenta anys enrere, s’havia escapat una estona. Havia saltat la tanca, i caminava per entre la boscúria, quan les va sentir. Les veus sonaven cristal•lines. Com l’aigua de la font que hi havia a la clariana. Les va veure acomiadar-se d’Aurora i marxar enriolades pel caminet del sotabosc, en direcció al poble.

Aurora anava tota sola en direcció al Mas Pedrós. En veure’l, s’aturà. S’havien vist a l'església molts diumenges, però no sabien res un de l’altre. Sense creuar paraula, s'atansaren a poc a poc. Ell li feu una besada llarga i humida, que Aurora prengué amb tot el seu cos. Li feu lliscar la llengua per sobre els llavis , prement-los, fins que la noia, finalment, obrí la boca, i la llengua penetrà fins la gola, deixant-l'hi gust de cafè amb llet. Aurora desféu la tensió del seu cos, i es deixà portar pels sentits.

Només se sentia el panteix de les seves respiracions dins el bosc, com una cançó que comença amb un ritme pausat i es va accelerant quan arriba la tornada, i s’escola cap al final, amb un suau sospir.

No s’havien dit res. Ell tornà al seminari, i ella , recomposant-se la roba, feu camí cap al Mas, mirant de reüll a aquell xicot, que li havia robat els sentits.

Anava recordant aquells moments, quan de sobte, la veu d’Aurora es feu mes clara, i deixà de ser un murmuri que planejava per damunt dels seus records, i ho sentí amb tota claredat: “No el vaig veure mai mes. El diagnòstic va ser ràpid i clar: estava embarassada. El meu promès se’n va fer càrrec i es casà amb mi, fent-me prometre, que mai ho explicaria. I mai ho he dit a ningú. He guardat el secret tota la vida. Però ara que ha mort, necessito explicar-ho.

—Mossèn: El meu fill, no és fill del meu marit.”

Al bell mig de la cambra, recolzada als peus del llit, la Teresa es mirava, amb ulls enfonsats, els darrers minuts del seu espòs moribund. Al llit, en mig de roncs afònics de llarga cadència, en Rafel intentava obrir els ulls, però no ho aconseguia.
La Teresa va tancar les cortines. Eren velles i plenes de sargits, però netes i planxades, com no podia ser d’una altra manera en aquella casa. Abans de tancar-les, va veure una ditada al vidre, i es va afanyar a netejar-la, com si el Rafel la pogués veure des del llit. Quina rucada, va pensar.
El sol començava a amagar-se, i l’habitació quedà en penombra. En Rafel va obrir i tancar la boca lleugerament, demanant silenciosament un glop d’aigua, amb els ulls entreoberts. La Teresa, amb rapidesa, li va apropar un got als llavis.
Amb unes gotes n’hi va haver prou. Gairebé no se les va poder empassar, i l’aigua va acabar caient mentó avall, cap al coll del pijama. Amb un gest ferm i segur, la Teresa va agafar una tovallola i el va eixugar.
Algú va passar per sota la finestra, camí de la plaça. Anava taral·lejant alegrament una cançó infantil, i la Teresa va reconèixer la veu d’en Cosme, el tresorer de l’ajuntament. Tants anys feia que es coneixien, i no havia passat a veure a en Rafel. Va apartar la cortina una mica, per veure’l passar. En Rafel mai havia taral·lejat una cançó. Mai havia ballat, tampoc. I riure, molt poques vegades.
El metge va entrar un altre cop. Va tocar el canell del malalt, i després li va auscultar el pit. Li va fer unes preguntes, que en Rafel va contestar amb monosíl·labs, amb una veu gairebé inaudible. El doctor volia saber si sentia dolor, però en Rafel negà amb el cap. Gairebé va repetir el mateix gest que quan el doctor li va donar el diagnòstic mortal: una mena de cop de cap altiu, com si allò no anés amb ell. Fred, distant, com sempre. Fins i tot davant de la mort. De la seva pròpia mort.
Quan van tornar a estar sols, la Teresa es va mirar al Rafel. Portava dos dies reunint forces per poder-li fer una confessió al seu marit. Es va posar les mans al ventre, estèril i sec per designis de la natura, i es va apropar al llit. Va seure al costat d’ell, i va baixar el cap, submisament, cap a la seva galta dreta. Amb prou feines el va tocar, i quan ell era a punt de fer el seu darrer sospir, va poder sentir com ella li deia: “et detesto, monstre. Marxa d’una vegada, i deixa’m viure en pau”.

      Arribo amb taxi. No m’agrada arriscar-me a què em vegin a prop de casa baixant del cotxe d’ell. Totes les precaucions són poques. Ahir em vaig deixar el mòbil a la tauleta de nit i aquests descuits no me’ls puc permetre. Enrere deixo els petons, les carícies, les abraçades i aquelles paraules que tant em fan estremir.


      Obro la porta i, intentant fer poc soroll, em dirigeixo a la cambra de bany. Em despullo i m’ensumo la pell. Malgrat ens hàgim dutxat amb abundor d’aigua i sabó, just abans d’abandonar l’habitació de la cita, resta una fragància que evoca passió. Davant del mirall, em desmaquillo i em poso les cremes, mentre recordo l’estrofa de la cançó de Cohen que m’ha cantat mirant-me fixament als ulls.


      M’introdueixo al llit, intento ocupar poc espai per tal de no despertar-te. Però la intuïció em diu que, malgrat són quarts de tres de la matinada, romans despert. Interromps el silenci: ”No volia parlar aquesta nit, però és que no puc adormir-me”.


      Em sento desarmada. Dedueixo que has llegit els missatges del mòbil que restaven sense eliminar. Em preguntes si hi ha un altre i no t’ho nego. Em manquen forces com per intentar disfressar la realitat. Dius que t’agradaria comprendre per què t’he enganyat i no trobo justificació, ni jo mateixa entenc què és el que m’ha passat. Intento explicar-te que et segueixo estimant i no em creus. Suposo que jo, si fos tu, també pensaria que és inversemblant. Em demanes detalls sobre les cites, els llocs, els temps... i vaig responent mentre plorem els dos. Conclous que el nostre matrimoni ha emmalaltit i que, amb aquest diagnòstic, el més convenient és separar-nos. Jo et prego que no. Assegures que no saps si podràs perdonar-me i desitjo, en silenci, que ho facis. Em demanes si sóc capaç de no tornar-lo a veure i t’ho afirmo malgrat que, interiorment, ho dubti. És paradoxal, però t’entenc més a tu que a mi mateixa.


      Amb sensualitat, comences a magrejar-me el cos. Jo et corresponc sense acabar d’entendre si el que pretens és fer-me l’amor per darrera vegada o comprovar si encara m’excites. Em penetres sense dolor físic, la humitat del meu sexe et demostra que et desitjo. Experimentem plaer i patiment alhora, mentre intentem processar el garbuix de sentiments i d’idees amb els que compartim el llit.


      Només sé que t’estimo i que, segurament, la letargia de la nostra vida i l’atzar han fet que visqui una història, a la corda fluixa, de la que acabo de caure. I ara, sota els llençols, intento desempallegar-me de la xarxa de seguretat que m’ha enredat el cos i l’ànima. Quan en surti, tant de bo aconsegueixi ser capaç de viure tocant de peus a terra.

Inconfessable

L’ajudant del xèrif fa el torn del vespre mentre repassa, desvagat, un munt de papers que ho omplen tot; rellegeix el diagnòstic d’un delicte. Amb la cadira recolzada a la paret del darrere i fent descansar les botes sobre la taula, tot mostrant les soles gastades, l’agent xiuxiueja una cantarella que voldria ser una cançó.
El sol de l’ocàs mostra miratges en el carrer, d’on hi arriba el cant d’un mussol, mentre l’home engarjolat crida a l’agent.
—Vull aigua, sangonera!
—Mmm... —l’agent sembla que desperti d’algun somni avorrit i sense ànims d’afrontar amb coratge aquell vespre caldós.
—No m’has sentit?
—Prou.
—I què me’n dius? Vull aigua!
—Fes-te fotre, si vols alguna cosa, demana-ho al teu advocat, coiot.
—Si em portes aigua, t’explico tota la veritat.
—A bona hora, —diu avorrit, a l’agent li penja un palet de regalèssia del llavi inferior. Sembla que li ha de caure en qualsevol moment.
—La intel•ligència no és cap grau determinant per fer-se ajudant de xèrif?
—Vas per bon camí, dropo! —l’agent s’aixeca com si alguna força superior l’hagués obligat, ho fa amb desgana, arrossegant els peus. Omple un petit vas amb aigua i el deixa en el terra, a dos pams de la cel•la per fora. Segueix fent sortir l’aire entre els llavis, intentant imitar el xiulet d’una cançó popular.
—Californià, de l’Art Brooks... —li diu l’home de la cel•la. L’agent es queda parat, dret, amb les sabates a tocar del got. —Te la cantava quan estaves dins del cotxet i et duia de passeig.
—Tu no m’has dut mai de passeig, no ets el meu pare...
—No sempre t’he fet de pare, però ho sóc, jo vaig prenyar a ta mare, no aquell babau que sols sap dormir a la porxada del casalot on has viscut sempre.
—M’hi assemblo a ell!.
—Amb el teu pare som cosins! Ets de la meva sang...
—On has estat els darrers vint anys?
—A la reserva... on hi tens germans mestissos.
—Em fas riure... germans pellroges...
Dringuen les campanetes de la porta d’entrada, no se senten passes, sols el grinyol de les cordes d’un arc tensat. L’agent alça les mans.
—Les claus són a la taula, filla. —Ella les agafa.
—És el nostre germà? —li demana al pare.
De reüll, l’agent se la mira encuriosit, la coneix? —No sabeu què feu.
—Sí fills. El germà blanc.
La noia lliga el guardià als barrots de la cel•la, per dins.
—Sabràs explicar com he fugit.
—Ets un porc, mai confessaré que tinc germans pellroges, seria la riota...
—Els déus et guiïn... germà! —li somriu ella.
L’agent mira la noia, els ulls són preciosos. Els ha vist abans... —Ens coneixem...?
—Sí... germà, —els ulls són de foc. —En somnis.
El sol s’amaga, les penombres han arribat.

—Per què el va matar?
—Bàsicament va ser una qüestió d'oportunitat.
—Oportunitat?
—Sí. Feia una nit tancada i freda. L’aigua que havia caigut tot el dia va fer que no hi hagués ni una ànima al carrer, tret d'aquell home. Era baix i poca cosa. Jo no sóc cap atleta, ja m’ha vist, així que la seva constitució era una oportunitat.
—I això és tot? No tenia cap motiu per fer-ho?
— Bé... una cosa porta a l’altra.
L’inspector va donar un cop a la taula.
—Escolti. Vostè ha vingut voluntàriament a declarar. Ha admès haver comès un crim. Ha exigit parlar personalment amb mi. Potser a vostè li sembla molt divertit, però jo tinc feina. O comença a donar explicacions o el tindrem tota la nit repetint una i altra vegada les mateixes bajanades, a mi tant m’hi fa. Però si el que vol és captar el meu interès més val que comenci a anar al gra.
—No es preocupi, li explicaré el motiu.
—Estem impacients.
—Se’m permet fumar?
L’inspector va mirar el fals mirall en un gest inconscient. Si necessités arrencar-li res ja coneixia una debilitat seva, però aquell desgraciat estava desitjant explicar-los-ho tot. No caldria arrencar-li res. S’havia adreçat a comissaria amb la cançó ben apresa. Sabent com manegar-s’ho per ser el protagonista. Si era veritablement un assassí o només un boig cridant l’atenció era el que calia descobrir. Potser concedir-li la cigarreta el faria sentir-se guanyador i se li alleugeria la llengua.
—D’acord —va girar-se envers el mirall fent un senyal per tal que algú els acostés un paquet de tabac—. Acabem d’una vegada.
—No cal —el subjecte es va moure assenyalant la butxaca dels pantalons—. Duc el tabac aquí. Li importa? —va esperar fins a acceptar la callada com a autorització—. Gràcies... Maniobrar amb les manilles possades és difícil, però no crec que me les vulgui treure, oi? —va encendre la cigarreta—. No, suposo que no. En vol un?
L’inspector se’l va mirar. Havia deixat de fumar aquell mateix matí, per enèsima vegada en els darrers tres mesos. És tard i ha fet un dia de merda, tinc ganes d’anar-me’n a casa —va pensar—. Què cony, potser a la dotzena serà la bona. Va agafar la cigarreta i va deixar que aquell desgraciat li encengués amb les mans emmanillades.
—M’anava a explicar el motiu de l’assassinat.
—Ah sí, el motiu... Bé, jo vull passar a la història. Volia fer alguna cosa que la gent recordés, que es transmeti de generació en generació.
—Està sonat?
—M’ho pregunta? O és el seu diagnòstic?
—Li pregunto. No per res, no es pensi, es per saber si pensa fer-ho servir com a defensa.
—No pateixi per això, no necessitaré defensar-me.
—I com espera passar a la història matant a un home indefens?
—Sí, aquesta era la part difícil. Sap? Primer vaig pensar a batre el rècord de víctimes d’un assassí en sèrie. El problema és que no està del tot clar quin seria el registre, i a més hi ha el cas del sonat aquell de Virgina que va falsejar el nombre de persones que havia mort. Encara avui hi ha qui el considera, erròniament, l’assassí més prolífic quan en realitat no estaria ni al top ten. No. La meva idea és matar-lo a vostè, aquí i ara.
—Emmanillat?
—Sí.
L’inspector va mirar la cigarreta que s’estava acabant. Era la marca que fumava habitualment, però des de la primera calada que li havia notat un regust acre.
—Exacte —el subjecte va exhalar un núvol del seu propi fum tòxic; semblava content, convençut que escriurien sobre ell—, és tal com pensa.