REPTE CLÀSSIC CDLX: la confessió [els comentaris i el relleu]

A qui interessen els preàmbuls?


Una confessió impossible, de Sangifetge

Una edició més, Sangifetge concursa fora de concurs. El seu relat incorpora les paraules clau, no es passa de mida ni el penja fora de temps, al contrari, és el primer en fer-ho. El tema... en aquest cas seria discutible si s'ajusta o no, amb el seu plantejament, a l'enunciat convocat, però si més no el títol ho pretén. Imagino, és una hipòtesi, que Sangifetge es pren el repte com un exercici, ensenya com li ha sortit però no vol competir ni pagar el preu per una possible "victòria".


L'aigua, de Xavier Valeri

Tot i que no m'és desconegut, mai no havia coincidit en un repte amb Xavier Valeri. Molt de gust.
Dubto que el Japó sigui un bon lloc per anar a perfeccionar l'anglès, Xavier... Un relat que gira al voltant de l'aigua. En la primera part, l'autor ens presenta els personatges i ens situa, i a continuació transmet el neguit de l'Eva, com qualsevol persona que pateix quan sap que l'ésser estimat està lluny i en perill i no pot fer res. Sortosament, el periple japonès s'acaba bé però es veu que a l'Andreu li tira la robòtica i l'afany de perfeccionar l'anglès i ja pensa d'anar al Canadà. Mentrestant, l'Eva segueix l'actualitat i...

Les paraules clau estan molt ben integrades i el relat és molt amè i entenedor, sense complicacions inútils. Et retrauria algunes faltes atribuïbles, sens dubte, als dits ràpids. Però sobretot em queixaria per no saber veure quina relació té el text amb el tema proposat, amb La Confessió.


Confidències, de deomises

Una història molt crua narrada amb un llenguatge suau. És difícil, des del nostre estat del benestar i tal, posar-nos en la pell d'una mare que prostitueix el fill a canvi d'un tall de carn. És un relat ben travat, de literatura consistent, i qualsevol llacuna que s'hi vulgui trobar sempre serà secundària, de poca fondària perquè el nivell és notable. Recordo que l'últim relat que vaig comentar a deomises estava fet en segona persona. Aquest el fa en primera. Ja sé que és personal però jo no m'hi acabo de trobar còmode, llegint-lo; no sé a qui es dirigeix el narrador ¿a ell mateix? Llavors no seria una confessió ni una confidència, seria una reflexió que ha d'incloure elements descriptius perquè ha de fer el relat entenedor i llavors ja és menys reflexió...


Secret de confessió de yue yuan

Finalment una confessió com cal! sense haver-la de buscar sota les paraules. Per la descripció de l'escena, no sembla que tingui lloc en un típic confessionari sinó més aviat al despatx del capellà ¿pot ser? La noia que confessa que el seu fill no és del seu difunt marit no reconeix el confessor, mentre que aquest sí que la recorda perfectament i en aquell moment sap que el fill de la dona és també fill seu. Un bon punt per tancar un relat curt deixant la porta oberta.

Aquest text és fresc i imperfecte i en això radica el seu encant. Fresc en la manera de configurar la presentació de les idees i d'expressar-les. I imperfecte en aspectes tècnics normatius o establerts. El conreu de les virtuts que s'apunten podria produir fruits de bona literatura, no en tinc cap dubte.

Per cert: no et coneixia i observo que no tens antecedents, yue yuan, benvingut/a a aquest lloc.


Confessió a cau d'orella, d'englantina.

Abnegada fins a l'últim instant, la Teresa vetlla atenta i sol•lícita els últims moments de l'agonia del seu espòs... Un relat ben ambientat i, sobretot, molt ben conduit cap a un final del tot imprevisible. No crec que cap lector pugui pensar que la Teresa acabarà dient, al mateix espòs just abans de l'últim sospir, perquè s'ho endugui, que és un monstre i que marxi d'una vegada per a poder viure en pau. I amb això explica una llarga història sense utilitzar més paraules.

Es pot considera la declaració de la Teresa una confessió? Potser sí...


A la xarxa d'inseguretat, de nuriagau

Si llegís A la corda fluixa per valorar el present relat no seria just perquè hauries disposat de més paraules que la resta dels concurrents. Però penso que el teu relat pot perfectament constituir una unitat literària independents. Amb la llibreta oberta, això sí, per si vols continuar.

La tria dels papers és igualitària. No sé si era la teva intenció però hem d'admetre que, tradicionalment, l'infidel acostuma a ser l'home. L'esquema argumental correspon a una confessió forçada per les circumstàncies. Descrius el camí i els fets que hi aboquen,el garbuix d'idees que provoquen i acabes amb una reflexió que, repeteixo, sembla deixar la porta oberta.

El començament del relat, fins passat el tercer paràgraf, m'ha resultat una mica entrebancat. Ho atribueixo a la puntuació que provoca la tria d'una aparent primera persona narrativa fins que, quan la dona es fica al llit, resulta que utilitzes la segona. I aquí em costa entendre el concepte: la dona explica a l'home la pròpia conversa... a mi em sona estrany. La meva apreciació és molt subjectiva, en sóc conscient.


Inconfessable, de darkman

És cert que el concepte de secret inconfessable és molt ampli. És veritat que, en un entorn social determinat, tenir germans bastards i mestissos s'ha de procurar mantenir en secret. Com en aquest indret que el context del relat situa al llunyà oest del nord d'Amèrica.
Un relat en el qual el lector rep la informació –i la confessió– a través d'un diàleg vestit amb un llenguatge adient a les personalitats que vol retratar.

La proporció de text descriptiu és minimalista, però determina amb eficàcia el temps de l'escena, des de que comença l'ocàs fins que el sol s'acaba amagant del tot.


La confessió, de XvI

XvI també presenta el seu treball fora de concurs. Si només fos cosa del termini, es podria solucionar, tampoc no has fet massa tard, però l'extensió és excessiva, sí. Crec que està bé, que ja que l'has escrit i t'hi has barallat, què menys que ensenyar-ho.


El relleu

He decidit passar el relleu a nuriagau per la confessió al llit que inclou el relat titulat A la xarxa d'inseguretat