Detall intervenció

Repte C - El centenari - DEFINITIU

Intervenció de: Filalici | 02-03-2006


Repte C - "El centenari"

Ja que es tracta del repte del centenari, proposo que es facin relats sobre un centenari, d'allò que es vulgui.

CONDICIONS:

1.Paraules clau: estirabot, estovarien, iniciàtica, raspallet (no s'admeten variacions).
2.Extensió: de 499 a 501 paraules. Vem dir de fer-lo més llarg, oi? No sé què posar, però vull que sigui un marge estret de paraules. Atenció: si algú fa servir un programa diferent del word, que compti diferent les paraules, que avisi abans de fer el repte. Jo si tinc temps i inspiració per escriu-re'l encara no sé amb quin programa ho faré, però em comprometo a ajustar les paraules amb word al final.
3.Personatges: n'hi ha d'haver exactament tres, ni un més ni un menys. Un grup genèric de gent, per exemple "els passatgers de l'autobús", compten com un personatge. "La passatgera del tercer seient, al costat de la finestra" és un segon personatge, encara que està dins del primer grup.
4.Prohibicions: es prohibeix fer servir dues paraules: sí i no. També es prohibeix l'ús de guionets. Aquesta prohibició es refereix als pronoms febles i a les paraules compostes, però no als diàlegs.


Termini: fins diumenge dia 5 a la mitjanit. Després es farà la votació del millor repte, l'Emma Thessa ens recordarà amablement el mecanisme i el termini per fer-ho.


Que ens ho passem molt bé i bona sort.


Respostes

  • "El centenari"
    Jere Soler G | 04/03/2006 a les 17:25

    L'estalonaven.
    Descobriren la seva figura trèmula grimpant pel muntijol que s'alçava a l'altra banda de torrent. Li dispararen; el veieren botar.
    -El maleït segueix corrent com un conill, n'estic fins els ous...! -l'estirabot li dibuixà una ganyota.
    -Deixi la ràbia per quan el cacem, sergent...
    -Serà el meu centenari.
    -Òstia...! Ho haurem de celebrar...!
    -Cent fatxes morts... cent dimonis menys.

    Avançaren desbocats cap el nord.
    A la baixada de Coll d'eres, se'l trobaren cinquanta metres per davant.
    -Quiet...!
    -M'aturo... m'aturo! -xisclà amb les mans enlaire.
    -Parla català i tot...!
    -Sóc de Badalona.
    -Botifler de merda... -exclamà el caporal, i li etzibà una puntada de peu. -. Segur que eres del PP... cabró... Vosaltres vàreu atiar la guerra...! -el copejà.
    -Tranquil xicot...! -cridà el sergent aturant l'estossinada -. Recorda que és per a mi.
    -Collons, el seu centenari...!

    Caminaren bosc endins. Li aconsellaren que els obeís o l'estovarien.

    La lluna, com un far, tenyia la nit d'un groc pàl·lid. Els brancatges foscos dels roures semblaven bruixots immòbils contemplant el ritual d'una estranya cerimònia iniciàtica. Assegut a la codina, amb el fusell als braços, el caporal contemplava el presoner lligat al tronc, amb el rerefons cíclic del cant dels grills. De tots els racons, emanaven flaires de farigola i de romaní. Els cingles gegantins del massís de Sant Llorenç s'elevaven com divinitats eternes. De tant en tant, sonava algun tret llunyà, el lladruc d'un gos, l'esgarip d'una òliba...
    -Necessito pixar... -demanà el captiu.
    El caporal l'apuntà amb l'arma, el deslligà i el deixà fer, mentre es preguntava quan dimonis se'l carregarien d'una puta vegada.
    El sergent s'aixecà.
    -Vés a descansar, ja el vigilo jo.

    Mentre el tornava a lligar, li palpà un bony a la butxaca. Tement que fos un ganivet, l'escorcollà.
    -I això? -li preguntà, subjectant un raspallet de pèls suaus com borra de cotó.
    -És un record. Quan va néixer la meva nena, jo la pentinava després del bany.
    -Tens una filla?
    -Tenia. Quan va començar la guerra... -se li tallà la veu.
    -Aquesta puta guerra ens ha fotut a tots. -afegí el sergent.
    El presoner alçà el cap i se'l mirà.
    -Tinc la foto de la nena a la cartera; tenia els cabells rossos...
    -Vols una cigarreta...?
    -És dolent per la salut...
    -Dolent...? Ja ho diuen... fumar mata.
    Es miraren, i després d'uns instants de silenci engegaren un riure macabre i absurd.
    -Fumar mata...! Quins collons...! -remugà el sergent, i seguí rient.
    Es fumaren la cigarreta mentre el caporal dormia. Parlaren de Badalona, de com havia estat presa per les forces espanyoles, de la resistència de Barcelona. Recordaren cafeteries que ambdós havien freqüentat abans que tot comencés... estiueigs a Sant Pol i a Lloret... l'educació dels fills... el Barça...

    De sobte el sergent el deslligà.
    -Fuig...!
    El presoner semblà confós...
    -Fuig, collons...!
    I s'esvaí en la nit.
    Quan el caporal es despertà, se'n feia creus.
    -Però com ha pogut passar, sergent...?
    -Portava una arma a la butxaca; ha estat inevitable...
    -A la merda el centenari...
    -A la merda...


    • Aclariments...
      Jere Soler G | 04/03/2006 a les 17:30

      499 paraules comptades amb word.
      Tres personatges: un caporal, un sergent i un presoner. No he comptat com a personatges les persones recordades, ni els arbres, ni la lluna, ni l'origen dels sorolls de la nit... és a dir, si s'hagués de representar en teatre només hi hauria 3 actors.
      Em penso que no se m'ha escapat cap guionet, cap "sí" i cap "no"...
      Em penso que "si" sense accent, és a dir no com afirmació, sí que es podia posar, però per si de cas tampoc no n'he posat cap...
      Espero que us agradi... només amb això ja em dono per satisfet.
  • La llei del més ric
    Biel Martí | 04/03/2006 a les 19:29

    El retrat del senyor Comes, al centre de la sala principal, mirava amb aire de triomf els treballadors que celebraven el centenari de l'empresa més gran i rica del planeta. InterCom havia assolit un volum de negoci i de beneficis que ni els més sonats haurien imaginat el dia que tres amics s'assegueren a escriure idees sobre els tovallons de paper d'un cafè cèntric. Aquella aventura fou iniciàtica pels tres socis, que en pocs anys passarien d'informàtics joves i esbojarrats a rics executius, de persones mogudes per un afany de descobriment a homes motivats per una ambició que encara es desconeixia on els portaria.

    Els treballadors, la majoria llicenciats en informàtica i empresarials, bevien cava del més car, menjaven canapès de luxe i ballaven al so de música moderna. Cap d'ells passava dels 45 anys. Una política empresarial molt qüestionada per premsa i sindicats establia que, als 44, es recol·locava a la gent en d'altres negocis afiliats de InterCom. Tots els eslògans des de feia anys es vanagloriaven de ser una empresa jove.

    Els tres socis van portar durant els primers deu anys un estil de vida d'allò més dur, d'un estrès i compromís amb InterCom gairebé malaltís. A mesura que l'empresa creixia i els diners anaven entrant a les seves butxaques amb més facilitat, tothom es deia que s'estovarien i anirien delegant funcions als nous i brillants executius. Contràriament però, a mida que s'acostaven a la quarantena, les seves vides eren més esquerpes, més bolcades en el treball.

    InterCom es dedicava a la creació de xips, minúscules obres d'art per a agències secretes, governs, marques d'informàtica, maquinària, robòtica... Comptava amb més de 150.000 treballadors distribuïts en 400 sucursals al llarg de 72 països. Els presidents de secció guanyaven quantitats insultants de diners impossibles de gastar en un dia. Les accions manaven al Nasdaq i d'elles depenia que fos un bon o mal dia pels brokers. Era igual l'estirabot amb el que sortissin per guanyar més diners. Dominava la llei del més ric.

    Els tres socis es deien Paüls, Sánchez i Comes. Corrien rumors de les discussions dels grans genis del segle XXI, deien que la relació entre ells era horrorosa i que la direcció de l'empresa a tres perillava, però ningú esperà mai quelcom semblant. Als 44 anys i 364 dies, en Paüls va aparèixer mort de sobredosi de cocaïna al seu lavabo, mentre una noia de 16 anys agonitzava amb una agulla clavada al braç. Als 45 i tres dies, en Sánchez va ser detingut per l'assassinat d'en Paüls doncs contràriament a les seves previsions, la noia de 16 anys va sobreviure al seu còctel letal. Aquells fets van sacsejar el món empresarial, el model perfecte de joves emprenedors convertits en marietes del seu propi negoci, del seu propi èxit sense precedents.

    Ningú ho sabia, però la raó per la qual el retrat, netejat diàriament amb un raspallet de plata, del senyor Comes somreia, era per un secret inconfessable. Ell havia convençut en Sánchez. Ell era el més ric.

    • Aclariments (sóc un copion)
      Biel Martí | 04/03/2006 a les 19:36

      Els tres personatges són els tres socis, si resulta que l'empresa en si, el retrat o els treballadors que fan la festa (que surten enomenats però no esdeven personatges) el jutge els agafa com a tal, que m'ho digui a temps i corregeixo!

      martiramos@gmail.com
      • Biel: el jutge no et dirà res...
        EmmaThessaM | 04/03/2006 a les 20:09

        En aquest cas, els jutges són TOTS els participants: has de demanar l'opinió a la resta de reptaires del REPTE C ;-)

        EmmaThessaM
  • RE: 10 de juny
    Àfrika Winslet | 04/03/2006 a les 23:09

    Mirà a través del vidre i el trobà assegut darrere el mostrador de la seva petita i vella botiga. Féu un sospir de resignació i obrí la porta, empenyent amb esforç. Ell només la mirà per sobre les seves ulleres, amb aquells ullets foscos i escrutadors. Ella avançà fins a ell, indecisa.

    - Bon dia, en què la puc ajudar?

    Ella devia tenir uns vint anys, duia els cabells una mica molls per la fina pluja que queia en aquell dia gris i de guerra; era de pell bruna i mirada trista, maca i jove... però sota el seu vestit blau, desgastat pel temps de l'oblit, se li endevinava un ventre inflat per la vida que creixia en el seu interior.

    - Doncs, miri... - va treure alguna cosa de la butxaca que sabia que perdia per sempre... La va deixar sobre el mostrador. - És d'or, i té una maragda al mig...

    - Deixi'm veure... - ell l'havia agafat acuradament, i ella encara la seguia amb la seva mirada atenta. Era una joia antiga, un collaret on, en obrir un penjoll ovalat, es podia veure una petita fotografia.

    - Té cent anys, era de la meva àvia... - digué ella, com un estirabot en un moment crucial que es congelava en l'immensitat del temps.

    Ell romangué en silenci, de fet ni tan sols la mirà. Donà la volta al penjoll i, amb un raspallet, netejà la peça fins que va poder veure, amb delit, una inscripció minuciosa on es podia llegir: 10 de juny del 1837. Després restà uns minuts admirant la joia, fins que la deixà altre cop al mostrador de roure vell. Tornà a mirar la noia, prima i pàl·lida; devia fer dos o tres dies que patia fam i semblava força neguitosa.

    - Et donaré un sac de patates, un de cigrons i una mica de llet.

    Sentí com li queia tot el pes del món a sobre. Ella necessitava els diners per poder pagar el lloguer de l'habitació on malvivia, ja en devia dos mesos.

    - El collaret és tot el que tinc... necessito els diners, i té cent anys... és d'or, amb una maragda! - repetí, amb els ulls entelats per la desil·lusió i la ràbia continguda al seu cor.

    - Només hi afegiré dues monedes de plata - li respongué, amb l'expressió dura i tensa, però amb els ulls comprensius i compassius d'un home que ha perdut, també, moltes coses...

    Ella assentí amb el cap cot, mirant i acariciant el seu ventre, pensant que, de fet, els diners anaven escassos i sovint eren rebutjats en aquells temps de fam i destrucció... a més, tenia molta gana.
    Ell la convidà a entrar a la rebotiga, on ell i el seu fill estovarien unes llenties i podrien menjar plegats. En acabar, el seu fill li duria els sacs i li donaria en mà les dues monedes... Una jornada iniciàtica que marcaria el fi d'una història d'amor atrapada en un penjoll d'or durant un segle... i el començament d'una altra.

  • Cent!
    Màndalf | 05/03/2006 a les 02:37

    Cent!
    Cent voltes he donat ja a la bossa! Primer em semblava impossible d'aconseguir doncs jo era molt petit i pràcticament ni em bellugava. Però ja fa molt temps que vaig donar la meva primera volta i des de llavors he crescut molt dins la panxa de la mama.
    M'agrada recordar aquell moment en què una guspira va encendre alguna cosa al meu interior i vaig notar que existia. Vaig notar una vibració iniciàtica i a partir de llavors tot es va omplir de sensacions. La pressió d'unes mans, les veus, els cants, els sorolls de la natura, els moviments... em van anar embolcallant. De vegades em sembla veure una mica de claror i el líquid que m'envolta es transforma en una aura puntejada per milers d'estels... és fantàstic. Totes aquestes sensacions m'han anat transformant i m'han convertit en un noi xafarder que recull tot el que li ve. Ho noto tot. El que passa a fora i el que passa a dins. Tot.
    Quant deu fer que vaig notar la mama per primer cop? Molt temps, molt... quina emoció quan ho recordo.
    He fet cent voltes! Celebraré aquest dia especial amb ella. Si ella canta com fa sovint, intentaré fer sorolls amb la boca i quan es vagi a banyar m'estaré quiet. I deixaré estar la corda tranquil·la; de vegades ella es mareja si m'embolico.
    Ara potser és de nit. Fa estona que està estirada i recolzada del costat que més m'agrada... ens entenem molt bé ella i jo. Jo vull que es quedi a casa…quan va a treballar sovint es cansa i es posa de mal humor i jo vull que sempre estigui contenta i que rigui, que rigui molt. Ho sabrà que he fet Cent voltes...?
    Jo necessito entrenament, moure els músculs i les articulacions, per això em bellugo sovint per aquí dins; moc els braços i les cames, dono voltes i jugo amb la corda. La mama, les primeres vegades que ho va notar es va emocionar. Me'n vaig donar compte per les seves vibracions. I feia sanglots.
    L'altre dia va ser molt divertit, el papa estava amb l'orella posada a sobre la panxa escoltant, jo li vaig etzibar una puntada i ell va donar un bot. Era una broma, eh! Un estirabot! Que jo al papa me l'estimo molt, que ell sempre està fent petons i carantoines a la mama i la fa riure. Em sembla que quan un fa riure a l'altre és que se l'estima. Els tres vam riure molt. Potser ell també ho sap això de les Cent!
    Segur que als dos els hi agradaria veure el raspallet que m'ha sortit al cap fa un temps. S'estovarien com el cotó fluix si em veiessin tan grassonet, tan negret i amb aquests quatre cabells.
    Quan surti em vull fer gran aviat per ajudar a casa. Sé que em necessiten per anar a pasturar les cabres, pujar a les palmeres a collir cocos, anar amb la mama a vendre la llet al mercat...
    Cent!

  • Repte C - Cicle
    quetzcoatl | 05/03/2006 a les 11:57

    *personatges: tots (com a grup); els ocells; la tortuga vella.
    *extensió: 501 paraules.

    Cicle


    Tots presenciarem la crida de la terra des dels nostres amagatalls, des de les nostres cabòries. Esperarem en silenci l'alineament dels astres mentre lentament confabulin amb les estrelles i la fosca; després, quan l'ou de llum s'enfonsi en la mar de seda negra, els ocells anunciaran amb el seu vol fugaç el final del dia pentinant els núvols amb ales de cristall -i el sospir de la nit tornarà la pau a les nostres pells taciturnes.
    I enmig de tant silenci, sonarà la música d'un crepuscle especial.

    El so de les ones, de xiuxiueig suau, és la nota iniciàtica del ritus.
    Cada dos o tres anys, guiada per la seva brúixula sàvia, ella torna al mateix indret on va néixer; el mateix lloc on encadena també, de baula en baula, l'existència extensa del seu arbre geneològic. El lloc màgic, el lloc primer: on va poder sentir per primera vegada l'experiència de sentir-se viva.

    L'escuma llisca redemptora per la seva closca dura, i una brisa fresca acaricia la pell de la tortuga vella. Els ulls vidriosos li brillen: tornarà a començar el cicle.
    Enfila la platja encara enèrgica, sentint com des d'endins els engranatges giren precisos. Malgrat tot, els imans de la terra segueixen funcionant; i ella encara torna.
    Potser el cor li batega més depressa quan troba l'indret de sempre: amb les aletes en forma de raspallet la tortuga vella escampa la sorra del seu voltant, buscant l'escalfor de la sorra oculta. Cava i escampa, sistemàticament, mentre un vel blanc va cobrint la seva ment instintiva, deixant pas a una evasió física gairebé total.


    Cent anys de vida. De vida en solitud. De sons llargs i profunds de l'oceà i la terra, i corrents missatgeres en el temps. Cent anys de supervivència. De ferides, de malsons, de contaminació, de perills i depredadors. Cent anys de degradació… Però els cent anys han fet forta i sàvia a la tortuga vella, i s'ha enamorat de la vida -i la vida s'ha enamorat de la seva passió per viure- fins a tal punt que els factors adversos estovarien molt abans als seus depredadors que a les seves ganes de seguir.
    La tortuga vella és part d'aquesta plenitud harmònica. Quan neda en les profunditats de l'oceà crea miracles, de la mateixa manera que cada petita peça d'aquest organisme pot crear miracles. Existint, senzillament; escoltant el murmuri de la naturalesa, jugant al joc alquimista de la lògica i l'absurditat. Assumint, humilment, el rol de cèl.lula. Creient en l'absurd amb un somriure, simplement perquè és l'opció més bella. I la bellesa, l'energia essencial per viure.



    Entre la sorra humida i fosca, rau una pila d'ous lluents inflats d'esperança, circumstància i atzar. La tortuga vella escampa i tapa movent les aletes, un estirabot rere l'altre, alçant sorra mentre lentament es desperta. Quan el seu niu està tapat es gira i veu la mar, que encara l'espera. Una vegada més.
    I una vegada més desfà el camí que la separa del viatge d'aigua i sal.

    Endins, la plenitud somriu.

    • Repte C - Cicle (aquí, perdó)
      quetzcoatl | 05/03/2006 a les 12:05

      *personatges: tots (com a grup); els ocells; la tortuga vella.
      *extensió: 501 paraules.


      Cicle



      Tots presenciarem la crida de la terra des dels nostres amagatalls, des de les nostres cabòries. Esperarem en silenci l'alineament dels astres mentre lentament confabulin amb les estrelles i la fosca; després, quan l'ou de llum s'enfonsi en la mar de seda negra, els ocells anunciaran amb el seu vol fugaç el final del dia pentinant els núvols amb ales de cristall -i el sospir de la nit tornarà la pau a les nostres pells taciturnes.
      I enmig de tant silenci, sonarà la música d'un crepuscle especial.

      El so de les ones, de xiuxiueig suau, és la nota iniciàtica del ritus.
      Cada dos o tres anys, guiada per la seva brúixula sàvia, ella torna al mateix indret on va néixer; el mateix lloc on encadena també, de baula en baula, l'existència extensa del seu arbre geneològic. El lloc màgic, el lloc primer: on va poder sentir per primera vegada l'experiència de viure.

      L'escuma llisca redemptora per la seva closca dura, i una brisa fresca acaricia la pell de la tortuga vella. Els ulls vidriosos li brillen: tornarà a començar el cicle.
      Enfila la platja encara enèrgica, sentint com des d'endins els engranatges giren precisos. Malgrat tot, els imans de la terra segueixen funcionant; i ella encara torna.
      Potser el cor li batega més depressa quan troba l'indret de sempre: amb les aletes en forma de raspallet la tortuga vella escampa la sorra del seu voltant, buscant l'escalfor de la sorra oculta. Cava i escampa, sistemàticament, mentre un vel blanc va cobrint la seva ment instintiva, deixant pas a una evasió física gairebé total.


      Cent anys de vida. De vida en solitud. De sons llargs i profunds de l'oceà i la terra, i corrents missatgeres en el temps. Cent anys de supervivència. De ferides, de malsons, de contaminació, de perills i depredadors. Cent anys de degradació… Però els cent anys han fet forta i sàvia a la tortuga vella, i s'ha enamorat de la vida -i la vida s'ha enamorat de la seva passió per viure- fins a tal punt que els factors adversos estovarien molt abans als seus depredadors que a les seves ganes de seguir.
      La tortuga vella és part d'aquesta plenitud harmònica. Quan neda en les profunditats de l'oceà crea miracles, de la mateixa manera que cada petita peça d'aquest organisme pot crear miracles. Existint, senzillament; escoltant el murmuri de la naturalesa, jugant al joc alquimista de la lògica i l'absurditat. Assumint, humilment, el rol de cèl.lula. Creient en l'absurd amb un somriure, simplement perquè és l'opció més bella. I la bellesa, l'energia essencial per viure.



      Entre la sorra humida i fosca, rau una pila d'ous lluents inflats d'esperança, circumstància i atzar. La tortuga vella escampa i tapa movent les aletes, un estirabot rere l'altre, alçant sorra mentre lentament es desperta. Quan el seu niu està tapat es gira i veu la mar, que encara l'espera. Una vegada més.
      I una vegada més desfà el camí que la separa del viatge d'aigua i sal.


      Endins, la plenitud somriu...

  • Decisió final
    Filalici | 05/03/2006 a les 12:19

    En la foscor d'una habitació sense finestres, il·luminada només amb la llum de dues espelmes, Lobsang Tenzing està assegut, meditant. Ha de prendre la decisió més important de la seva vida, amb conseqüències que afectaran a milions de persones d'una manera irreversible.

    Immòbil, pensa en aquesta decisió que ha de prendre, i en moltes altres coses. En tot el que ha passat els darrers cent anys, fins arribar a la situació actual. Òbviament, ell coneix molt bé la doctrina budista, sap perfectament que tot és fruit d'una cadena inacabable de causes i conseqüències. Però en aquest moment transcendental, davant de la mateixa estàtua de Buda que va presidir la seva cerimònia iniciàtica com a monjo, la mateixa que tantes vegades ha netejat amb el raspallet cerimonial, tot plegat li sembla un enorme i inconcebible estirabot.

    Fa cent anys que l'exèrcit roig de Mao havia envaït el Tibet. Poc a poc, el poder xinès l'ha anat colonitzant, lentament les primeres dècades, cada vegada més de pressa amb el pas del temps. Molts tibetans encara segueixen somiant en tornar al país que havien tingut temps enrere, tot i que ja ningú el recorda. Però la Xina és el país més poderós del món, ha dominat el territori, condemnant a la població indígena a una vida miserable de pobresa i marginació, i ha convertit l'altiplà en una enorme base militar per atemorir al seu gran veí i enemic del sud. Els indis detesten als seus veïns del nord, però van amb peus de plom a l'hora de fer o desfer tractes amb ells, saben que en cas de traspassar un cert límit els hi estovarien el país a bombes abans de que tinguessin temps de respondre.

    Enmig d'aquest escenari convuls, en Lobsang Tenzing ha estat proclamat com a quinzena reencarnació de la màxima autoritat tibetana. I ara es troba en la mateixa situació que el seu predecessor: massa jove, amb massa poca experiència, ha de prendre decisions transcendentals pel futur del seu poble. Sap que en cas d'acceptar l'oferiment que ha rebut haurà renunciat, per sempre, a un somni. El que pogués passar en cas de refusar la proposta, és imprevisible.

    Encara quiet, sol, assegut davant del Buda, pensa en el món que coneix. En els éssers humans, envoltats d'odi, de guerres, de dolor en tots els racons del planeta. Recorda que algú li va dir que els jueus van rebutjar un oferiment similar, cent anys enrere. Sap que en tot aquest temps la pau, a l'orient mitjà, ha estat una gran desconeguda. I, de sobte, ho té clar. Definitivament, ja sap què ha de fer.

    El secretari marca un número de telèfon. Desprès d'un minut d'espera, li passa l'aparell.

    L'oferta segueix vigent? Als Andes?

    La veu del president de l'Argentina, arriba feble, però la resposta és clara.

    Segueix vigent.

    D'acord. Doncs està fet.


    Després de penjar el telèfon, en Lobsang Tenzing li diu al seu secretari:

    - Marxem. El Tibet tornarà a començar lluny d'aquí, a l'altra punta del món.
  • cent anys
    c | 05/03/2006 a les 12:30

    Tinc cent anys. El meu brot de vida va aparèixer al mig d'una esplanada austera i freda d'una vall de Nepal. Vaig tenir sort si vaig arribar al meu bateig, als quatre anys. La taxa de mortalitat en les criatures era molt alta, per això, posaven nom a les criatures quan ja tenien alguns anys. Quan n'hi havia un, de bateig, tot el poble es vestia amb els tradicionals vestits de tons ataronjats, feien música i ho celebraven junts.
    Del poblat vaig aprendre moltes habilitats, que d'alguna manera van formar una etapa iniciàtica que em preparaven per experiències que tindria més endavant. D'ells vaig aprendre a teixir, munyir vaques, tenir respecte, cuinar… A vegades sentia notícies de la ciutat, on deien que podien tenir llum sense flama, i es desplaçaven sense cavalls de tir, i altres prodigis.


    Als divuit anys, quan per qüestió d'unió entre famílies ja estava casada, vaig morir a causa d'un accident. L'últim que vaig veure va ser la gran biga de fusta caient sobre meu. Després, foscor absoluta i espai inexistent. Llavors, ràpidament però de manera clara, desfilaren davant meu la vida de molts éssers, des de la noia que es malda per aconseguir aquell raspallet especial per les seves ungles fins a la misèria absoluta. Les imatges em xuclaren, i vaig perdre la noció del temps.

    De sobte, obria els ulls, i podia moure'm. Però tenia un cos diferent. Era un nen, i ara vaig aprendre a estimar una nova terra. Els records del Nepal eren presents en mi, però em semblaven un somni. Els anys passaren, tenia habilitats que sorgien soles, sense que ningú present me les ensenyés, i la vida em va fer passar moltes peripècies i també algun estirabot.

    Et vaig veure per primer cop allà darrera la taula de marbre del bar de la placeta. Els teus ulls de color mel, que estovarien a qualsevol, em van captivar. Ens vam conèixer, i la vida va seguir el seu curs, sense que res canviés en nosaltres, a part dels nostres rostres, que de mica en mica arreplegaven arrugues.
    Però aviat la vida va atacar de nou el meu cos. Les últimes imatges en aquell cos són el blanc de l'hospital contrastat amb els teus cabells castanys. La foscor i l'inexistència d'espai tornaren a sotmetre'm.

    Ara volo, com he fet durant aquests catorze anys, passant la primavera i l'estiu aquí, i l'època freda a Egipte, juntament amb les piràmides, l'aigua cabalosa del riu Nil, l'esfinx i els joncs. Estava endinsat per aquesta forma de vida quan, un dia, et vaig veure a l'ampit de la finestra, amb aquests ulls teus tan característics, ara tristos, mirant al lluny. Aleshores, amb cabrioles a l'aire i amb esforços, aconseguia arrencar un somriure del teu rostre. Això cada primavera havia fet, fins que un dia al tornar d'Egipte només vaig trobar allà persones vestides de dol. Des de llavors que remeno mig cel i terra a la cerca d'un parell d'ulls de color mel.

    Els teus.

    • aclariments
      c | 05/03/2006 a les 12:35

      extensió: 499 paraules
      personatges:
      he considerat que la primera persona, és un personatge, l
      a dona és un personatge, el tercer de fet.
      i el poblat n'és un altre, ja vau dir que un conjunt es considera un personatge.

      Els altres que puguin sortir, com la noia del raspallet, no l'he considerat un personatge.
      • RE: aclariments
        c | 05/03/2006 a les 15:16

        les paraules estan comptades amb el microsoft office word 2003
  • RE: Repte C - El centenari - Un dia especial.
    mjesus | 05/03/2006 a les 19:43

    500 paraules comptades amb el word.

    Un dia especial


    Avui era un dia especial. L'àvia Conxita, acabava de fer cent anys. La festa fou memorable: l'Àvia Centenària del poble. Fins i tot un ball com quan era pubilla, puntejant sardanes, el "Ball del Ciri"; la van obsequiar amb un munt de regals que potser mai faria servir, però va ser la dona més feliç del món.

    De retorn a la casa pairal que la família conservava a Súria, vàrem sortir a passejar pel bosc, lentament, observant tots els racons d'aquell paradís particular, roures, alzines i pins; la flaire del romaní i el timó ens perfumava l'aire.
    Parlàvem animosament. La mare agafava del braç a l'àvia, notant tot el pes d'aquell cos ple de tendresa, que havia viscut la vida al marge d'ella mateixa, sense queixes. Havia estat una dona afortunada, però.
    L'àvia ens explicava rondalles quan érem petits i històries viscudes o fets somiats, vés a saber -sempre que podia i sempre que jo li'n demanava.

    -Àvia, torna'm a explicar aquella història de quan eres joveneta -vaig dir.
    -Amb quin estirabot em surts ara? Xiqueta, ja l'he explicada un munt de voltes, aquesta…historieta! -va dir l'àvia amb veu trencada.
    -Ho sé àvia! Ja saps com m'agrada.
    -Laia, anem cap a casa a seure, l'àvia està cansada -va dir la mare.

    Vàrem seure al banc adossat a la paret de la masia, enfront de l'era. L'aire era suau i ens feia voleiar els cabells, l'àvia es retocava el monyo, era presumida encara.

    -Bé, està bé. El meu somni era anar a la capital, per poder estudiar; quasi sempre em deien:«Aquesta noia hauria d'anar a estudi!», i de la mateixa manera escoltava els mateixos renecs: «Ets una pubilla encara, primer has d'aprendre a menar la casa, després… ja en parlarem!» Jo em consumia sabent d'antuvi que els meus precs mai estovarien la fermesa dels seus arguments. Aquella nit, amb divuit anys, com si fos una cerimònia iniciàtica, vaig omplir un farcell amb quatre coses: un vestit preciós que guardava en una caixa de núvia, un raspallet pel cabell, alguns estris de neteja i uns rals que tenia arreplegats. A la matinada, quan se sentia el gall del porxo, vaig sortir de la casa furtivament. El dia era fosc encara, el cel estava tenyit d'un color blavós intens, diferent o jo el veia diferent, era la llibertat que m'empenyia. El camí cap a la vila era llarg, ho sabia, però res podia fer canviar la meva decisió…

    Després d'un llarg silenci, l'àvia va dir, amb els ulls plorosos:
    -Saps què Laia?, demà t'ho acabaré d'explicar.
    -Anem filla, anem!-va dir a la meva mare, agafant el seu braç.

    Me la vaig mirar, amb tristesa, -jo ja coneixia el final de la història- del seu rostre havia marxat la bellesa de joventut, el color dels cabells s'havia esvaït, però els seus ulls conservaven la il·lusió i la innocència. El camí de tornada va ser dur, li van arrencar de l'ànima el seu desig més preuat: anar a estudiar -no calia, era una dona.


  • L'article del centenari
    pivotatomic | 05/03/2006 a les 20:54

    -El senyor Josep Solé?
    -Sóc el seu fill. Qui demana?
    -Encantat. Sóc Víctor Colomer, del Diari Sabadell. Estic escrivint un reportatge sobre el centenari de l'handbol a la ciutat. He vist que el seu pare jugava amb l'Arrahona quan van ser campions d'Espanya, l'any 1956. Voldria que m'expliqués què recorda d'aquell temps. És dels pocs que queden i per a mi seria una conversa gairebé iniciàtica. Ja sap...
    -Em temo que serà impossible.
    -I això?
    -El pare té Alzheimer.
    -Caram! Ho sento... Però diuen que aquests malalts el que més recorden és el passat. Potser...
    -Senyor Colomer... Voldria deixar aquesta conversa sense haver d'etzibar cap estirabot. M'entén?
    -Perdoni. Sento això del seu pare.
    -Gràcies.

    Penjo.

    La trucada m'ha trasbalsat. Des que el pare va mostrar els primers símptomes, fa vuit anys, hauria d'haver pogut assimilar els seus devastadors efectes. El darrer any, però, ha estat especialment dur. Abans encara podia dir allò de: "Només que es quedés com està...". Ara ja ni coneix als veïns; té el llenguatge tan deteriorat que és incapaç de lligar dues frases i ha començat a oblidar coses que sembla impossible, com posar el collaret al gos.

    Mecànicament, vaig al menjador, agafo la copa de campió d'Espanya, la porto a la cuina i la començo a fregar amb un raspallet, fins que aconsegueixo que torni a brillar. Ojalà tot fos tan fàcil de recuperar! penso amb amargura.

    Però al món real falten raspallets amb els que recobrar la brillantor perduda. Cuidar al pare està començant a ser massa per a mi. Inicialment, me'n vaig sortir força bé. Ara, les coses han canviat. El seu empitjorament obliga a estar sempre al seu darrere i a mi cada dia em costa més veure com aquell home magnífic, aquell pare immillorable, es converteix en una broma macabra, en una ombra patètica d'ell mateix.

    Intento disculpar el meu comportament. Què potser faig oposicions a sant, jo? Els que hi han passat saben que tantes misèries estovarien fins una roca! Però, els arguments, tot i ser certs, fracassen. Em sento un mal home i un mal fill. Perquè, a l'inrevés, ell ni es plantejaria que m'ingressessin en una residència, com jo estic sospesant.

    I així arribo al moment de la gran pregunta: Per què a mi? Per què als meus pares en lloc dels milions de fills de puta que van pel món frescos com una rosa?

    Respiro.

    Llavors recordo el que tant m'ha costat aprendre en aquests anys: sóc incapaç d'arreglar les coses, val. Però puc fer que millorin. Encara que només sigui una mica i un instant. Com quan seia al costat del llit de la mare i xerràvem. El càncer seguia allà, però ella el notava menys.

    Penso en com li hauria agradat al pare el reportatge.

    I truco.

    - Senyor Colomer? Hem parlat fa uns minuts. Veurà, el pare em va explicar molts detalls d'aquell campionat. Potser podria ser la seva memòria. Li serveix? Fantàstic! Quan quedem?
  • L'Alquimista
    Bruixot | 05/03/2006 a les 21:46

    Celebrava els cent d'anys de l'inici de la seva nova vida. Encara ho recordava perfectament: en un moment en que ja gairebé ningú creia en les ciències antigues, ell havia persistir incansablement, sense defallir davant dels obstacles.

    La seva aventura iniciàtica havia començat molts anys abans, quan havia descobert unes notes manuscrites en un llibre del segle XV. A partir d'aquí, i després de cercar referències en llibres antics, a la vegada que estudiava les últimes descobertes de la química i la física, va anar enfilant tot el necessari. Tampoc va ser fàcil trobar tot el material que indicaven les instruccions: donat que ignorava quins detalls eren els importants, tots havien de ser tinguts en compte. Des d'un raspallet de pèls de camell que va aconseguir en un basar de Marraqueix, un mineral que va haver d'anar a cercar al fons d'una mina el dia de Sant Joan, fins a l'aigua cristallina de la font del conill, a mig camí entre el Matagalls i Viladrau. Cap dels ingredients era, però, com els que diuen les llegendes: ni ulls de gripau, ni ales de mosca, ni sang d'una verge. De fet, això el va animar més a creure en l'autenticitat del manuscrit.

    Aquell dia, després de moltes destil·lacions i nits de vetlla, va aconseguir un líquid ambarí, gairebé lluminós. Aquell beuratge era vi dels Déus, n'estava absolutament segur. Així que el va prendre sense dubtar ni un moment.

    Després va començar a rellegir en detall la segona part del manuscrit, que corresponia a la vida després de la consecució de l'Obra. Va fer una planificació estricte: cada 25 anys, sense mirar enrere, havia de canviar completament de vida, ser invisible de nou. I esdevenir una nova persona a tots els efectes. Era la manera que ningú s'adonés que, malgrat el pas dels anys, es mantenia igual de jove. Cada any celebrava l'aniversari del seu nou despertar, i posava dues gotes del líquid que guardava gelosament en una copa del millor vi. Amb allò n'hi havia prou per tot un any.

    Avui, mentre feia els preparatius de l'últim sopar, i del viatge que iniciaria sens falta l'endemà al matí, pensava que potser l'estovarien tots els bons records que havia acumulat aquelles dues últimes dècades. Recordava a l'Elena, que tantes nits de plaer li havia donat, i també vetllades de discussió filosòfica i científica. Els últims anys s'havia anat distanciant d'ella, pensant en el moment que s'apropava. Al seu interior, però, dubtava per primer cop del camí a seguir.

    Finalment, com un estirabot, va llençar el líquid preciós, i amb passes fermes la va anar a cercar. Quan ja arribava a casa seva va veure una gernació que la voltava. Va trobar la seva estimada Elena estirada al mig de la sala, gairebé del tot dessagnada, a punt de morir.

    Va ser aleshores que es va adonar del seu monstruós egoisme: només unes gotes del líquid que acabava de llençar l'haurien pogut salvar de la mort per viure junts durant centenars d'anys.
    • Aclariment
      Bruixot | 05/03/2006 a les 21:58

      A diferencia dels altres, jo NO tinc Microtxof Bord, així que he comptat les paraules amb Open Office.

      Personatges: L'alquimista, Elena, La gernació.
      Paraules: 500 comptades amb l'Open Office 1.1.0.

      Bruixot
  • Sobre la infelicitat
    Carme Cabús | 05/03/2006 a les 22:26

    Filalici:

    -el tema del centenari, per si no queda clar, és el de la mort d'Ibsen, al 1906.

    -Els tres personatges són els que tenen nom: Henrik Ibsen, Mariachen, la seva mare, i Knud, el seu pare.

    Espero haver complert amb tots els requisits.

    BON REPTE I BON RESULTAT!

    ------------------------------------------------------------------


    El 23 de maig de 1906, Henrik Ibsen es desperta amb l'evocació d'una intensa olor de fusta. El rellotge de pèndol toca les sis del matí i els primers carros que van cap al mercat trontollegen en passar per davant de casa seva, a Kristiania.
    És al llit, malalt de fa dies, i mentre sent el so del matí que es desperta, es torna a trobar a Venstop, el poble de la seva infantesa, quan era un nen que observava intensament la vida amb la seva mirada penetrant. Allà l'olor de fusta impregnava sempre carrers i cases.
    Torna a ser a l'habitació dels nens, assegut al llit, enmig dels seus cinc germans i tapat fins al coll. Marichen, la seva mare, els explica el conte del gnom del raspallet daurat, i igual que els seus germans, ell també riu i diu algun estirabot, però al rostre oscat de la seva mare hi reconeix la fonda angoixa. Knud, el seu pare, s'ha quedat vora el braser, bevent llarga estona en acabat de sopar, i al drama de la ruïna econòmica de la seva família ara s'hi afegeix el seu alcoholisme. En fer fallida el seu negoci, ha estat abandonat pels seus grans amics d'abans.
    Henrik mira el crucifix que presideix l'habitació i pensa en les homilies benvolents del capellà els diumenges a l'església, plena de gom a gom amb tot de persones de grans somriures agradosos i amables. Els homes van polits i ben afaitats, i les dones fan olor d'espígol, però Henrik ja ha après que darrere aquelles màscares també s'hi amaga la crueltat.
    Henrik ha comprès molt de pressa que les normes i convencions socials sota les quals tots viuen només són una cuirassa que impedeix el desenvolupament d'una vida plena i satisfactòria. I sap que darrere aquesta aparença tothom cova sentiments de revenja i culpa, i que la frustració i l'angoixa són la matèria de què estan fets els dies.
    Henrik Ibsen, estirat al llit de la seva cambra de Kristiania, pensa en el gruix de vida que separa la seva infantesa dels 78 anys que ara té, i plora tendrament per totes aquestes persones que tant ha estimat.
    Després van passant altre cop davant seu, una a una, convertides en els personatges de les seves obres de teatre, de nou vives dalt dels escenaris. I aleshores se sent satisfet d'haver esmerçat la seva vida en exposar a la llum tota la infelicitat dolorosa de les seves realitats privades.
    Ha escrit pensant que les seves obres estovarien les consciències i propiciarien una experiència iniciàtica per reconduir la vida cap a l'alegria i el goig de viure. I ara s'adona ha complert a bastament el seu objectiu, més enllà, fins i tot, del que mai hagués imaginat.
    I mentre retorna altre cop a la infantesa i es retroba amb els seus, Henrik Ibsen desconeix que aquella mateixa nit morirà, i que durant el matí està fent l'epíleg de la seva profitosa vida, llarga i valuosa per a tota la humanitat.

  • Feu cas de les àvies
    boigboig | 05/03/2006 a les 23:28

    La meva àvia sempre m'ho deia: posa't sempre la roba interior ben neta i maca, mai se sap que pot passar!

    Però després de dues setmanes sense parar gairebé per casa, encadenant una nit de juerga darrera l'altra, estava sense roba neta: dels calçotets, n'hi havia que tenien unes taques sospitoses al davant, i d'altres un llepet ben marcat al darrera; els mitjons, de la pudor que feien, els havia tancat en una bossa de plàstic per evitar que empudeguessin tota la casa; i les samarretes (jo sóc dels que ha d'anar amb samarreta sota la camisa) tenien unes ronxes impressionats de color groc a sota de les aixelles; ho vaig posar tot en remull: potser així s'estovarien.

    Vaig rebuscar al fons de l'armari per descobrir alguna cosa que fos mínimament neta. Després d'una estona de recerca entre jerseis foradats i un parell de corbates que mai havia fet servir (a part de la vegada que la pija aquella em va gairebé forçar a anar amb corbata a la discoteca, el que un arriba a fer per un bon polvo!) vaig fer recompte de les meves descobertes: un calçotets de color groc amb la frase "botifarra catalana", regal dels meus companys de l'oficina; un parell de samarretes, una de la costa daurada amb un dibuix de dues guerres de cervesa, i una altre de propaganda d'un taller amb una femella ensenyant els pits i amb un raspallet a la mà; i uns quants parells de mitjons desaparellats i amb forats. Em vaig decidir per la samarreta de les birres, i apa, a treballar s'ha dit.

    La meva ruta iniciàtica d'aquell dia va començar a la cruïlla del carrer de Balmes amb Aragó: mentre creuava el carrer, el semàfor amb verd, una moto se'm va llençar al damunt. I jo per terra! Ràpidament el bon samarità de torn es va parar al meu costat i cap a l'hospital, per molt que deia que estava perfectament!

    Al arribar a l'hospital em van passar a urgències ràpidament i em varen treure els pantalons i la camisa. Com em vaig recordar de la meva àvia mentre m'examinaven i comentaven el meu cas! Sort que al final varen decidir que, a part de tenir molt mal gust, estava ben sa, i em varen deixar anar.

    I au, cap a l'oficina, intentant pensar que diria; però ningú em va fotre bronca, només em varen cridar:

    -Ara ens surt amb estirabots! Au, ves ràpid a casa la senyora Gomis, que t'està esperant que et vol ensenyar un mostruari!

    I efectivament, allà m'estava esperant, però el mostruari que em volia ensenyar era ben diferent del reglamentari. I és que em va rebre amb un desabillè, marcant les peres, ben rodonetes i molsudes. En un moment em vaig trobar a la seva habitació, fent equilibrismes per treure'm els pantalons junt amb els calçotets, i la camisa amb la samarreta: quin patir!

    Quan vaig arribar a casa vaig veure al calendari: Centenari del naixement de Groucho Marx.

    Quina magnífica celebració!

    Boig!








    Comentari: Jo no tinc Word, així que compto les paraules REALS, en el meus cas 500. Sobre els personatges, segur que es MOLT discutible, però jo sols en menciono tres: el protagonista, el bon samarità i la senyora Gomis, però si algú creu que de fet n'hi ha més de tres, està en el seu dret!
  • El cabdell
    Leela | 05/03/2006 a les 23:44

    El cabdell de llana grisa va caure rodolant i va anar a parar aprop de la llar de foc. Va calcular mentalment l’esforç de flexionar els genolls i refer allò que l’atzar s’havia entestat en provocar. Segons més tard ho va considerar una absurditat i va apartar la vista d’aquella estela grisa que devia estar més còmoda a la vora del foc que a la seva falda.
    Es va mirar les mans. Eren menudes, blanques i feia molts anys que les tenia plenes de taques, pigues que mai més marxarien. Es va recollir una clenxa d’aquells cabells tant blancs i se la va enganxar al passador amb fermesa.

    Quan per fi es va aixecar, el cabdell de llana havia passat a formar part dels records obscurs de la seva vida. Va anar cap a la cuina a preparar una tassa de te. El gonxador va grinyolar, com un os més d’aquell cos que l’endemà arribaria al centenari. Es va estirar aquella jaqueta que duia per estar per casa. De camí a la cuina es va aturar davant el mirall: encara li quedava una mica d’orgull femení i agafà el raspatllet amb el mànec nacrat que li regalà el professor.

    De vegades ni es reconeixia quan es mirava al mirall. Les espurnes d’aquells ulls clars i avispats semblaven ser les úniques que li recordaven qui era ella. Per uns instants havia oblidat què anava a fer a la cuina. Havia arribat l’hivern i cada cop li feien més mal els ossos. Se sentia especialment trista.

    La nit en què va conèixer al professor van estar xerrant sense parar. Malgrat algun estirabot inicial, provocat per la timidesa, de seguida va notar les mirades furtives que ell li llençava: brillants, dolces, apassionades, segur de que l’estovarien.

    Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana van donar pas a trobades molt més íntimes. Les converses deixaren de versar sobre literatura, opinions polítiques i els darrers descobriments científics per esdevenir llargs silencis que permetien escoltar els sentiments que generaven la descoberta dels seus cossos. Silencis que tant sols es veien destorbats per l’olor del cafè al matí i la brillantor d’un sol gelós que insistia en enlluernar encara més, més del què ja n’estaven l’un de l’altre.

    Malgrat haver imaginat com acabaria allò, un cop més havia estat molt més fàcil del què semblava. Després d’aquella experiència iniciàtica amb el professor, ella marxà a Paris i tant sols tornà a casa seva per assistir a les periòdiques reunions familiars.

    Asseguda de nou al gronxador va sospirar, mentre s’escalfava les mans amb aquella tassa d’herbes. Havia renunciat a moltes coses i la que més li dolia era haver deixa’t de compartir la seva vida amb la persona que més s’havia estimat.
    Tant sols l’havia consolat el seu treball, i el saber que estava sempre sent impulsat per la seva ombra. Tant sols se sentiria contenta demà, en veure els ulls agraïts del seus alumnes.

    • RE: El cabdell (fe d'errates i versió corretgida)
      Leela | 06/03/2006 a les 00:27

      Perdoneu:

      El gRonxador va grinyolar, com un os més d’aquell cos que l’endemà arribaria al centenari.

      també faltaven unes comes:
      Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana, van donar pas a trobades molt més íntimes.

      i on diu:
      els sentiments que generaven la descoberta dels seus cossos

      ha de dir:els sentiments que generava la descoberta els seus cossos.
      ___________________
      El torno a escriure sense errors:

      El cabdell de llana grisa va caure rodolant i va anar a parar aprop de la llar de foc. Va calcular mentalment l’esforç de flexionar els genolls i refer allò que l’atzar s’havia entestat en provocar. Segons més tard ho va considerar una absurditat i va apartar la vista d’aquella estela grisa que devia estar més còmoda a la vora del foc que a la seva falda.
      Es va mirar les mans. Eren menudes, blanques i feia molts anys que les tenia plenes de taques, pigues que mai més marxarien. Es va recollir una clenxa d’aquells cabells tant blancs i se la va enganxar al passador amb fermesa.

      Quan per fi es va aixecar, el cabdell de llana havia passat a formar part dels records obscurs de la seva vida. Va anar cap a la cuina a preparar una tassa de te. El gronxador va grinyolar, com un os més d’aquell cos que l’endemà arribaria al centenari. Es va estirar aquella jaqueta que duia per estar per casa. De camí a la cuina es va aturar davant el mirall: encara li quedava una mica d’orgull femení i agafà el raspatllet amb el mànec nacrat que li regalà el professor.

      De vegades ni es reconeixia quan es mirava al mirall. Les espurnes d’aquells ulls clars i avispats semblaven ser les úniques que li recordaven qui era ella. Per uns instants havia oblidat què anava a fer a la cuina. Havia arribat l’hivern i cada cop li feien més mal els ossos. Se sentia especialment trista.

      La nit en què va conèixer al professor van estar xerrant sense parar. Malgrat algun estirabot inicial, provocat per la timidesa, de seguida va notar les mirades furtives que ell li llençava: brillants, dolces, apassionades, segur de que l’estovarien.

      Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana, van donar pas a trobades molt més íntimes. Les converses deixaren de versar sobre literatura, opinions polítiques i els darrers descobriments científics per esdevenir llargs silencis que permetien escoltar els sentiments que generava la descoberta dels seus cossos. Silencis que tant sols es veien destorbats per l’olor del cafè al matí i la brillantor d’un sol gelós que insistia en enlluernar encara més, més del què ja n’estaven l’un de l’altre.

      Malgrat haver imaginat com acabaria allò, un cop més havia estat molt més fàcil del què semblava. Després d’aquella experiència iniciàtica amb el professor, ella marxà a Paris i tant sols tornà a casa seva per assistir a les periòdiques reunions familiars.

      Asseguda de nou al gronxador va sospirar, mentre s’escalfava les mans amb aquella tassa d’herbes. Havia renunciat a moltes coses i la que més li dolia era haver deixa’t de compartir la seva vida amb la persona que més s’havia estimat.
      Tant sols l’havia consolat el seu treball, i el saber que estava sempre sent impulsat per la seva ombra. Tant sols se sentiria contenta demà, en veure els ulls agraïts del seus alumnes.




Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: