Repte C - El centenari - DEFINITIU

499 paraules comptades amb word.
Tres personatges: un caporal, un sergent i un presoner. No he comptat com a personatges les persones recordades, ni els arbres, ni la lluna, ni l'origen dels sorolls de la nit... és a dir, si s'hagués de representar en teatre només hi hauria 3 actors.
Em penso que no se m'ha escapat cap guionet, cap "sí" i cap "no"...
Em penso que "si" sense accent, és a dir no com afirmació, sí que es podia posar, però per si de cas tampoc no n'he posat cap...
Espero que us agradi... només amb això ja em dono per satisfet.

Els tres personatges són els tres socis, si resulta que l'empresa en si, el retrat o els treballadors que fan la festa (que surten enomenats però no esdeven personatges) el jutge els agafa com a tal, que m'ho digui a temps i corregeixo!

martiramos@gmail.com

*personatges: tots (com a grup); els ocells; la tortuga vella.
*extensió: 501 paraules.


Cicle



Tots presenciarem la crida de la terra des dels nostres amagatalls, des de les nostres cabòries. Esperarem en silenci l'alineament dels astres mentre lentament confabulin amb les estrelles i la fosca; després, quan l'ou de llum s'enfonsi en la mar de seda negra, els ocells anunciaran amb el seu vol fugaç el final del dia pentinant els núvols amb ales de cristall -i el sospir de la nit tornarà la pau a les nostres pells taciturnes.
I enmig de tant silenci, sonarà la música d'un crepuscle especial.

El so de les ones, de xiuxiueig suau, és la nota iniciàtica del ritus.
Cada dos o tres anys, guiada per la seva brúixula sàvia, ella torna al mateix indret on va néixer; el mateix lloc on encadena també, de baula en baula, l'existència extensa del seu arbre geneològic. El lloc màgic, el lloc primer: on va poder sentir per primera vegada l'experiència de viure.

L'escuma llisca redemptora per la seva closca dura, i una brisa fresca acaricia la pell de la tortuga vella. Els ulls vidriosos li brillen: tornarà a començar el cicle.
Enfila la platja encara enèrgica, sentint com des d'endins els engranatges giren precisos. Malgrat tot, els imans de la terra segueixen funcionant; i ella encara torna.
Potser el cor li batega més depressa quan troba l'indret de sempre: amb les aletes en forma de raspallet la tortuga vella escampa la sorra del seu voltant, buscant l'escalfor de la sorra oculta. Cava i escampa, sistemàticament, mentre un vel blanc va cobrint la seva ment instintiva, deixant pas a una evasió física gairebé total.


Cent anys de vida. De vida en solitud. De sons llargs i profunds de l'oceà i la terra, i corrents missatgeres en el temps. Cent anys de supervivència. De ferides, de malsons, de contaminació, de perills i depredadors. Cent anys de degradació… Però els cent anys han fet forta i sàvia a la tortuga vella, i s'ha enamorat de la vida -i la vida s'ha enamorat de la seva passió per viure- fins a tal punt que els factors adversos estovarien molt abans als seus depredadors que a les seves ganes de seguir.
La tortuga vella és part d'aquesta plenitud harmònica. Quan neda en les profunditats de l'oceà crea miracles, de la mateixa manera que cada petita peça d'aquest organisme pot crear miracles. Existint, senzillament; escoltant el murmuri de la naturalesa, jugant al joc alquimista de la lògica i l'absurditat. Assumint, humilment, el rol de cèl.lula. Creient en l'absurd amb un somriure, simplement perquè és l'opció més bella. I la bellesa, l'energia essencial per viure.



Entre la sorra humida i fosca, rau una pila d'ous lluents inflats d'esperança, circumstància i atzar. La tortuga vella escampa i tapa movent les aletes, un estirabot rere l'altre, alçant sorra mentre lentament es desperta. Quan el seu niu està tapat es gira i veu la mar, que encara l'espera. Una vegada més.
I una vegada més desfà el camí que la separa del viatge d'aigua i sal.


Endins, la plenitud somriu...

extensió: 499 paraules
personatges:
he considerat que la primera persona, és un personatge, l
a dona és un personatge, el tercer de fet.
i el poblat n'és un altre, ja vau dir que un conjunt es considera un personatge.

Els altres que puguin sortir, com la noia del raspallet, no l'he considerat un personatge.

A diferencia dels altres, jo NO tinc Microtxof Bord, així que he comptat les paraules amb Open Office.

Personatges: L'alquimista, Elena, La gernació.
Paraules: 500 comptades amb l'Open Office 1.1.0.

Bruixot

Perdoneu:

El gRonxador va grinyolar, com un os més d’aquell cos que l’endemà arribaria al centenari.

també faltaven unes comes:
Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana, van donar pas a trobades molt més íntimes.

i on diu:
els sentiments que generaven la descoberta dels seus cossos

ha de dir:els sentiments que generava la descoberta els seus cossos.
___________________
El torno a escriure sense errors:

El cabdell de llana grisa va caure rodolant i va anar a parar aprop de la llar de foc. Va calcular mentalment l’esforç de flexionar els genolls i refer allò que l’atzar s’havia entestat en provocar. Segons més tard ho va considerar una absurditat i va apartar la vista d’aquella estela grisa que devia estar més còmoda a la vora del foc que a la seva falda.
Es va mirar les mans. Eren menudes, blanques i feia molts anys que les tenia plenes de taques, pigues que mai més marxarien. Es va recollir una clenxa d’aquells cabells tant blancs i se la va enganxar al passador amb fermesa.

Quan per fi es va aixecar, el cabdell de llana havia passat a formar part dels records obscurs de la seva vida. Va anar cap a la cuina a preparar una tassa de te. El gronxador va grinyolar, com un os més d’aquell cos que l’endemà arribaria al centenari. Es va estirar aquella jaqueta que duia per estar per casa. De camí a la cuina es va aturar davant el mirall: encara li quedava una mica d’orgull femení i agafà el raspatllet amb el mànec nacrat que li regalà el professor.

De vegades ni es reconeixia quan es mirava al mirall. Les espurnes d’aquells ulls clars i avispats semblaven ser les úniques que li recordaven qui era ella. Per uns instants havia oblidat què anava a fer a la cuina. Havia arribat l’hivern i cada cop li feien més mal els ossos. Se sentia especialment trista.

La nit en què va conèixer al professor van estar xerrant sense parar. Malgrat algun estirabot inicial, provocat per la timidesa, de seguida va notar les mirades furtives que ell li llençava: brillants, dolces, apassionades, segur de que l’estovarien.

Les successives trobades al poblet de la costa, que ella preparava amb ànsia i il·lusió al llarg de la setmana, van donar pas a trobades molt més íntimes. Les converses deixaren de versar sobre literatura, opinions polítiques i els darrers descobriments científics per esdevenir llargs silencis que permetien escoltar els sentiments que generava la descoberta dels seus cossos. Silencis que tant sols es veien destorbats per l’olor del cafè al matí i la brillantor d’un sol gelós que insistia en enlluernar encara més, més del què ja n’estaven l’un de l’altre.

Malgrat haver imaginat com acabaria allò, un cop més havia estat molt més fàcil del què semblava. Després d’aquella experiència iniciàtica amb el professor, ella marxà a Paris i tant sols tornà a casa seva per assistir a les periòdiques reunions familiars.

Asseguda de nou al gronxador va sospirar, mentre s’escalfava les mans amb aquella tassa d’herbes. Havia renunciat a moltes coses i la que més li dolia era haver deixa’t de compartir la seva vida amb la persona que més s’havia estimat.
Tant sols l’havia consolat el seu treball, i el saber que estava sempre sent impulsat per la seva ombra. Tant sols se sentiria contenta demà, en veure els ulls agraïts del seus alumnes.