RE: REPTE 272: UN RELAT HUMORÍSTIC

Música celestial

Havíem rememorat les vacances amb una fabada asturiana, i ara tocava una becaina d'aquelles de baba al coixí. Però trucà la sogra amb un compromís del tot ineludible.
-La missa és a les set -remugà la Paula.
-No fotis! Jo no hi vaig. Però si era un fatxenda, un fantasma!
-Vols discutir-ho amb la mare? Va, no li fem un lleig.

***

A l'església s'hi estava bé: en semipenombra, bona temperatura i, de fons, la veu greu i profunda del capellà que esgranava la litúrgia per tots coneguda.enmig d'un respectuós i impressionant silenci. De sobte, però, se sentí un xiulet prim i tímid, un fiuuu a penes perceptible en l'origen prop nostre, però l'eco del qual s'expandí per tota la nau. Alguns caps es giraren, però s'imposà la discreció. Vaig mirar la Paula de reüll i res, ella estava molt atenta, i ho vaig deixar estar; però, en la ràpida llambregada, m'havia adonat que li passava alguna cosa: els ulls, vermellosos, li sortien de les òrbites; regalimava suor i els dits s'aferraven com urpes al respatller del davant. L'estava observant estranyat quan entreobrí dissimuladament les cames coincidint amb un nou fiuuu seguit ara d'un repic metàl.lic "taca-taca-tà" efímer, però clar i contundent. I de cop ho vaig entendre: les faves! Sí, la Paula duia al ventre un indesitjat polissó -en forma de pet desmesurat- que maldava per rebentar l'escotilla de popa en qualsevol moment. Semblava paralitzada, amb un únic objectiu a la vida: aguantar!
Jo em divertia com un bàmbol imaginant el seu patiment, l'horrible situació en què es trobava. Però un gest sobtat m'indicà que la pressió excessiva era a punt de fer saltar la vàlvula: la Paula sortí esperitada de la fila i, aprofitant-se de la foscor, s'esmunyí desesperada per la cortina gruixuda dins un confessionari buit.
-Ai mare! -vaig pensar, sabent què significava aquella brutal urgència. Ara esclataria en un retrò eixordador; ara, d'aquí a no res, un nou Big bang! Vaig tancar els ulls, i, arronsant les espatlles, vaig esperar mentre comptava…un, dos, ai ai ai…

Llavors, un so abassegador inundà les oides i els cors dels assistents: l'orgue majestuós de notes celestials irrompia solemne imposant-se i donant-los el comiat, salvant alhora el repòs etern del difunt i a nosaltres d'un vergonyós desenllaç.

Sempre m'havia sentit la lletja del grup, la menys popular, la prescindible. Era com aquell polissó que ningú detecta fins que no hi ha un naufragi.
Ara triomfo en la meva feina, sóc la millor, la que tothom vol per col·laboradora i la que omple les seves estones d'oci, de viatges pagats per les millors companyies. Sóc el que sempre havia somiat ser, però continuo igual de sola. Fins i tot en Rippley, el meu gat, va escapar-se fa unes setmanes. Massa independència sota un mateix sostre.


Quan esperava el vol de Toronto, per recollir al president d'una firma canadenca amb la que faríem un projecte conjunt, fou el primer cop que reia en molt de temps. Un home amb un portaplànols penjat de l'espatlla esquerra, parlava pel mòbil, exasperat, i amb la mà que li quedava lliure intentava buscar alguna cosa a la butxaca interior de la jaqueta. En la carrera per arribar al taulell de Lufthansa, va topar amb una senyora, segurament turista, que duia un barret mexicà a la mà. Van anar els dos per terra i en aixecar-se, va posar-se el barret al cap i es disculpà fent una reverència mentre se'l treia. Va tornar-lo a la seva propietària, que immediatament s'oblidà del ridícul que havia fet i li dedicà un ampli somriure. El mateix que em dedicà a mi, en sentir la rialla que sorgí espontàniament de la meva gola. I després en seguiren unes quantes, quan començà a dansar al meu voltant com un bàmbol, brandant aquell cilindre com si volgués espantar els meus fantasmes. I quan em donà un petó a la mà, abans de reprendre el seu camí.


Han passat dos mesos. Ja no treballo per la Svenson Corporation. El projecte amb la Canadian Sportline no sortí segons les expectatives i allò em va destronar. El mateix dia del meu acomiadament, vaig trobar-me un gos a la porta de casa, i després de dur-lo al veterinari i acomodar-lo a la terrassa, vaig tenir la necessitat d'anar a l'aeroport.
Taulell de Lufthansa. Tràfec de gent amunt i avall. Un ampli somriure. Sota l'atenta mirada dels presents i acompanyada pel soroll dels carros portamaletes, vaig iniciar un ball foll, aixecant braços i cames, mentre algú al meu darrere esclatava a riure.

El relat parla del sentit de l'humor d'una persona, el meu pare, i no he pogut evitar una certa transcendència...

......................

Una qualitat única

De petita el meu pare em feia passar vergonya per les seves brometes, acudits i poca-soltades que feia i deia en qualsevol situació. Quants cops m'hi vaig enfadar demanant-li sisplau que no fes el fantasma d'aquella manera...! Si el veia fent el bàmbol davant la gent, jo desitjava d'amagar-me, com un polissó, al primer amagatall que trobés.

Quan anava pel carrer, al moment de passar pel costat d'algú, feia veure que s'entrebancava. El pobre vianant se'l quedava mirant preocupat mentre el veia fent saltirons fins que recuperava l'equilibri... Altres vegades aixecava ben alt el braç, mirava cap a la vorera de l'altra banda i saludava efusivament ningú. La gent s'allunyava preguntant-se a qui caram havia saludat aquell senyor...

Quan va començar a tenir cabells blancs ens deixava que n'hi busquéssim i, per cada cabell blanc que li arrencàvem, ens donava una pesseta. Amb els anys ho va haver de deixar córrer, per raons evidents... A mida que augmentaven els seus cabells blancs, van anar prenent volum les seves celles, també canoses, que ell s'arrencava amb els dits amb un gest ràpid i eficaç. Feia una angúnia... I les dents, totes elles postisses, ballaven amunt i avall davant els ulls atònits de la canalla... quan volia es posava lletgíssim!

Tenia alguns acudits propis, que aplicava en directe quan se li presentava l'ocasió. Si mai li preguntaven, arrel d'alguna de les seves brometes: "vostè sempre ha estat així?", ell responia: "no, senyora, de petit era més baixet..." Quan explicava a algú que es trobava malament i aquest li responia: "doncs no ho sembla pas, fa bona cara...", ell replicava: "és que a la cara no em fa mal res..." Si es trobava un gos amb cara de pocs amics i l'amo li deia: "tranquil, que no mossega", ell responia: "i ja ho sap, això, el gos?" Quan passava una senyora xamosa, remugava entre dents: "de morenes com vostè, en voldria el cul ben ple!".

I em vaig fer gran, i vaig aprendre a riure amb ell sense avergonyir-me'n. Ara l'enyoro i el recordo amb admiració com un home excepcional amb un sentit de l'humor brillant que feia que tothom estigués alegre quan ell era present. Una qualitat única.

En un vaixell en alta mar, algú colpejava la porta d'una habitació amb insistència. Es va obrir un xic la porta, i una veu d'home va preguntar:
-Què dimonis passa?
-Necessito entrar. -va dir un noi, amb cara d'espantat. -Un fantasma em persegueix.
La porta es va tancar durant uns segons, i després l'home va treure un martell.
-Tingui. Això acabarà amb ell.
-Vol dir? No sé jo…

L' home ja no va respondre. Uns instants de silenci, soroll de vidres trencats, passos ràpids sobre el parquet i altre cop va sonar la porta.
-El martell no ha funcionat, senyor. Ha Travessat el fantasma.
-L'ha travessat? Ah...! Tu volies dir un fantasma d'aquests d'"uuuuuuuhhh". Jo pensava que et referies a un fanfarró. I com és?
-No crec que tingui molt de temps per entrar en detalls; és com un paio immaterial i bastant lleig. D'això,... em deixa entrar?
-Contra un fantasma el millor és plantar-li cara, demostrar-li que no li tens por.
-Ho intentaré, però no sé jo...

Més silenci, un bram d'ultratomba i un crit histèric. El noi va tornar corrents, tot xop de bava verda.
-Senyor, em sembla que no ha entès exactament el sentit de les meves paraules. Potser és un xic bàmbol, o no parla la nostra llengua, però el cas és que només he aconseguit que se'm mengés. Afortunadament he pogut sortir, però de debò que seria de molta ajuda que em deixés passar.
-Miri... -va sentir un altre rugit- Oh, està bé. Passi.

El noi va entrar a una habitació molt petita, amb tres estanteries i objectes de neteja als prestatges. Una escombra darrere la porta.
-Senyor, aquesta és la seva habitació?
-Sí,...eh, sí.
-...
-D'acord! No ho és. No tinc habitació perquè sóc un polissó. Content?
-Quina casualitat! Jo també. Em vaig gastar les últimes monedes al bar, i necessitava...-de sota la porta va començar a sortir més i més aigua- Què dimonis és això?
-Sembla aigua de mar. Escolti, quan ha llançat el martell, no haurà trencat cap finestra, oi? Estem a la planta més baixa, i això seria la nostra fi.
-Vaja, no sé què dir... Glups! Si li serveix de consol, potser ja no haurem de patir pel fantasma.