RE: Ara l'escric:

Cada tatuatge a la seva pell era el record d'un amor impossible.
Prenia el sol d'hivern, en Policarp, home jove somiador i d'aspecte feble.
Estava gaudint del silenci de l'hora calenta, repenjat contra un mur de pedres centenàries i sota un rellotge de sol que no necessitava piles.

En Policarp anava massa carregat de romanticisme, fill i nét de poetes d'estil exageradament edulcorat. La genètica no perdona.

Prenia el sol, tancats aquells ulls grans de color aigua de rierol i aquell cos mancat de musculatura absorvia l'energia de l'astre rei.

S'estava així, immòbil i en un benestar prou acceptable. Perquè les olors de les roses que resseguien el camí fins el molí li tornaven al cap en Nemesi, la Lupe, en Modest i la Nata. Aleshores intentava que imatges i pensaments esdevinguessin núvols que de la mateixa manera que vénen s'en van. Com que n'era incapaç, optava per gaudir de les absències.

El tatuatge del drac xinès de boca esgargamellada, situat al braç esquerre, era degut a en Nemesi. Se n'havia enamorat a cinquè de primària i havia passat nits senceres imaginant que esdevenien amics íntims, d'aquells que s'ho expliquen tot i que l'abraçava i que compartien llitera a les colònies, un a baix i l'altre a dalt i que s'inventaven històries en què navegaven per mars plens d'aventures com els de les lectures de Jules Verne. I que junts miraven el raig verd des de la única illa on es podia admirar.

La Lupe emanava pau i sensualitat. La tutora de vuitè, aquella monja petitona i fràgil que els feia aprendre cançons com les de 'El tren del amor' o 'Adeste fideles' i els ensenyava a fer dibuix artístic. Unes mans fines i delicades. Ni l'hàbit impedia imaginar un cos bell i estilitzat. Imaginava, també, els cabells de la germana Lupe llargs, d'un ros fosc i ondulats, suaus i brillants. En Nemesi, un supermascle que jugava a futbol ara sí i ara també, sortia amb una de setè dels nacionals i en Policarp havia plorat molt. Sortosament tornava a estar enamorat.

En acabar EGB el record de la Lupe el va guardar amb veneració i li va dedicar temps cada dia. Per això amb els anys es va fer tatuar a l'altre braç una Mare de Déu tipus figura Lladró que cap pàtina grisa de pols greixosa de l'oblit empastifaria.

I va conèixer en Modest, a Correus, on treballava els estius. En Policarp repartia per la zona sud i en Modest per la nord. Hi havia un punt en què es trobaven i si havien acabat la feina amb prou temps anaven a fer un cafè plegats. Parlaven de mil temes, xerraires tots dos. Com si s'haguessin conegut de tota la vida. En Policarp va atrevir-se a enviar-li uns poemes (l'adreça d'en Modest entrava al propi recorregut d'en Modest). I en Modest el va respondre amb més versos.

Encara recordava el primer petó, un dia de pluja, sota una morera. No havien pogut acabar el repartiment perquè el desig de trobar-se ho cremava tot. Però Modest va relliscar amb una pela de plàtan (sí que passa!) i va caure tan malament que va quedar en coma per a tota la vida.

En Policarp el visitava cada dia, fins que la família de l'amic va decidir desconnecar-lo d'una vida no vida.

El tatuatge per a Modest el duia al pit i eren dos cors units.

Una de les infermeres de l'hospital on Modest havia estat tant de temps, la Fortunata, li va començar a anar al darrere. Li deia que li digués Nata i que li agradaven molt les lioneses farcides del mateix. En Policarp estava massa trist per fer-li cas.

I el dia que es va adonar que la Nata era preciosa, divertida i alegre i que va sentir que les papallones renaixien...la Nata s'havia casat amb un constructor d'obeliscos i asteriscos i havien marxat a la Conxinxina.

La trobava a faltar. El tatuatge en honor a ella era el que duia a l'esquena, a l'alçada de l'espatlla dreta: uns llavis somrient.

En Policarp, quan el sol va fer figa, es va aixecar. Els amors impossibles, com fantasmes omnipresents i amables. l'havien acompanyat i es sentia feliç.



Mena

Amor, una noia que netejava roba a la riba d'un riu d'aigües nítides, cantava i cantava la cançó de l'amor i així el cridava, com fan els ocells a la primavera. Allà no la sentien ni el pare ni la mare ni la tia ni l'oncle ni l'ase de l'estable. L'aigua clara s'enduia la brutícia que ella fregava amb insistència i quan tenia la bugada neta li sabia greu: calia tornar a casa.

Com un rellotge, cada dia arribava a la mateixa hora: la de dinar. I cada dia menjaven sèpia amb pèsols, d'època o congelats. El pare, pescador de sèpies, home de cabells tenyits per la tinta d'aquests animals, mai estava content, ni que la seva única filla li hagués fet amb aquell líquid fosc un tatuatge fantàstic a l'esquena una vegada mentre dormia i on s'hi podia veure molt ben copiada 'La victòria de Samotràcia'. S'havia empipat molt i havia cridat i renegat i l'Amor es va sentir petita i va fugir a amagar-se sota la teulada.

A les golfes cantava en veu baixa i els fantasmes ballaven i l'acaronaven. No s'adonava d'ells, en silenci com s'estaven.

Fins que un va aconseguir trencar-lo.

Impossible era l'ànima d'un mariner d'aigua dolça que havia navegat pel Minonopi (riu paral·lel al Mississipi que ningú més que ell i les seves tripulacions subtils coneixien).

Impossible estimava el tacte de l'aigua i el color dels cels en ella reflectits.
Es delia pels crancs de riu, gustosíssims fets amb salsa minonòpica per la millor cuinera d'aquells temps: la pigada Ròmula.

La pigada Ròmula havia estat un amor impossible.
Mil vegades havia volgut dir-li mil coses com ara quins crancs que prepares, quines mans que tens, quin art el teu, quines pigues més encisadores,...

No va gosar.
Impossible, quan ho provava, es tornava mut o quequejava.
Sentia una gran vergonya, més gran que l'amplada del Minonopi.
I callava.
Potser escrivia aquelles emocions en un diari que amagava sota el coixí i que feia olor de cafè molt. Potser ho escrivia en una llibreta malcosida que amagava en una escletxa dissimulada al timó.

Impossible es veia privat pel propi nom a res massa fora de sèrie i la Ròmula ho era.

Per això va morir d'amor i perquè els crancs aquella vegada tenien el mal de la nita-tura, que no té remei pels humans.


Impossible va fer un vaixell de paper i quan Amor estava fent feina li va passar corrent avall. La noia el va agafar i el va desplegar. S'hi podia llegir, en lletra de tinta -no de calamar- ...no, no ho va llegir. Una veu deia les mateixes paraules de l'escrit darrere seu.

Es va girar.

Quan Amor i Impossible es van veure van saber que no existeixen els amors impossibles.


Mena

La vam acollir quan era un cadell de cotó fluix. L'entrada d'aquella mascota va significar molt més del que m'esperava. Pels meus fills, una joguina alegre amb cua, i per mi, una dolça companyia ajaguda de dia als meus peus i estirada de nit al costat del meu llit. Ben aviat va esdevenir la meva ombra, amb la cua estarrufada portava el compàs de l'alegria per tota la casa.

Quan va ser grossa no podia agafar-la en braços davant del televisor, però els meus nanos, encara que pesés quaranta quilos, la bressolaven a coll, la feien participar dels seus jocs amb la pilota, la ruixaven amb la mànega, i li proposaven curses d’obstacles que ella acostumava a guanyar. La peluda prenia aquestes mostres d'afecte fins el moment de sentir-se esgotada. Aleshores, els aixecava el morro. Ben segur que en el fons del seu enteniment devia considerar que les busques del seu rellotge vital demanaven moments de tranquil•litat.

La meva nina peluda va mossegar un dels xicots, era estiu, plena nit. Érem vacances, havíem jugat a la botifarra fins passada la mitja nit i aquell vespre els nois van endur-se-la a la seva habitació. Van voler-la fer pujar damunt del llit i ella, contravenint la seva resposta habitual, va deixar de resignar-se. Només recordo sentir el crit dels dos germans, després la sang i els quatre forats a la barba d’un dels nois. La mansa peluda l'havia queixalat, cap de nosaltres s’ho podia creure!
Després d’engassar la galta del meu fill, vaig anar directa a ella: no recordo amb què la vaig trompejar fins fer-la sortir al jardí abans de dirigir-nos a urgències. Aquella nit no vaig dormir. La peluda havia traït la meva confiança plena. Es va dormir al racó, a tocar la porta. L’endemà continuava quieta en aquella cantonada, amb el cap cot: seguia allà quan el sol ja s’amagava, no s’atrevia ni a fer moure les parpelles. Entrada la nit vaig cridar-la perquè mengés alguna cosa i no va respondre’m fins que li vaig obrir els braços de bat a bat. Ploràvem totes dues. A partir d’aquell moment, els jocs amb els nois van acabar-se, però ella va unir-se encara més a la meva ombra i jugava amb una pilota desfilada.

Després de sis mesos d'aquell vespre per oblidar, quan el record ja l'havia esborrat de la nostra memòria, la meva neboda va agafar-li el que restava d’aquella pilota i ella se li va llançar al nas. Una gossa tan mansa. Deu punts de sutura i una cicatriu per vida. Aquell disgust va obligar-me a tornar-la al criador, qui quan va veure la meva súplica la va acceptar sense discursos ni veredictes. El matí que li vaig portar, la meva ànima plorava, vaig arrossegar-me quinze setmanes entre el silenci, com l'enyoro encara, com em deu enyorar ella.

Estimo aquella peluda, la vull amb tot el meu cor. La imagino en una gàbia, em trenca el cor només de pensar-hi... però no puc exposar els meus, ni a ningú, a una tercera queixalada. Reconec en ella el meu amor impossible. Mitjançant la peluda he conegut el dolor de l’absència: no puc explicar el dolor que comporta viure sense ella, no escoltar les seves potes que em segueixen, no poder-hi compartir les molles que han quedat del pa a l’hora de sopar. Tan de bo la meva nina peluda trobi un bon amo. Tan de bo que l'amo no tingui fills ni néts. Tan de bo la reculli algú amb caràcter que li ofereixi una bona vida perquè sens dubte ella sabrà estimar-lo. Només necessita que respectin el seu descans. Tan de bo trobi qui pugui oferir-li el que amb tot el dolor del món no li puc oferir jo. La duré present per sempre més a l’apartat del record, com un tatuatge indeleble.

El jove s'atura davant de l'aparador. A través del vidre la veu. Segueix tan preciosa com la darrera vegada que la va veure. Avui, però, el seu canvi de pentinat l'afavoreix encara més. Mira i remira les portades dels llibres exposats. Una mera excusa, perquè no són els llibres el que més s'estima. La noia feineja mentrestant, aliena a aquelles mirades sotjadores. Recol·loca els exemplars que han estat consultats i fullejats per la clientela indecisa, supervisa l'ordre de les lleixes, que no es barregin les editorials ni s'alteri l'ordre alfabètica. Mira el rellotge com un costum adquirit més que per informar-se de l'hora. El jove li veu de nou el tatuatge al canell, just dissimulat per la corretja però que ha vist més d'un cop en allargar-li el canvi. Un escorpí i unes lletres que no sap distingir ni llegir. Potser el seu nom...

La noia torna al mostrador. La melodia d'un telèfon mòbil trenca el silenci que regna dins de l'establiment i, quan prem el botó de despenjar, la seva veu càlida regira l'ànima del jove, que gairebé ha estat descobert per ella en el trajecte al mostrador. No espera que s'acabi la trucada i entra dins de la llibreria, cap al fons, ben allunyat d'ella per no ser indiscret. La noia ha abaixat el to de veu instintivament i xiuxiueja frases que esdevenen inintel·ligibles. Amb monosíl·labs i complicitat furtiva, exhaureix els darrers segons de la conversa telefònica. Un Jo també a tu; fins després la conclou. I guarda l'aparell a la butxaca del seu abric.

Que et puc ajudar?, li pregunta al jove. I ell, tímidament, esbossa una negació amb el moviment del seu cap. No gosa mirar-la massa, ni tampoc tocar els llibres estesos com a reclam de novetat per a qui entra a l'establiment. Totes aquelles portades ben vistoses l'encisen. Les lletres amb colors llampants, les imatges triades, que volen resumir el contingut del llibre o ser esquer per a qui no sap prou bé què busca o què vol trobar...

El jove clava la mirada en una portada que li resulta familiar, com si llegís entre línies. Una pintura de Manet, de la que n'ha sentit a parlar des de petit, perquè hi havia una reproducció al menjador dels avis. Agafa el llibre sense mirar res més i s'acosta al mostrador. Se sent observat per ella i es ruboritza. Va brut i encara amb l'uniforme de la feina. És per regal?, pregunta de nou la noia, amb una veu encara més càlida que el fa trontollar. Balbuceja una negació, a la que li sobren lletres pertot arreu. Sua, se sent roig al màxim i no veu el moment que el tiquet de compra s'imprimeixi, li cobri i fugi de la llibreria. Encara queda el suplici del frec dels seus dits en retornar-li el canvi al palmell. I aquell gràcies tan efímer com tendre que li recorre l'espinada. Aquest cop hi afegeix una frase que el mata: Espero que t'agradi i la propera vegada en parlem, que també el vull llegir.

Marxa esperitat de la llibreria. És home mort si no inventa excuses per a posposar aquesta nova trobada. Li dirà que encara no l'ha llegit o que li han pres, o que sa mare se l'està llegint i que no se'l vol tornar... Qualsevol cosa abans que parlar amb ella. Llença el llibre a la primera paperera que troba, com la resta d'exemplars que han acabat de la mateixa forma només pel plaer dolorós de veure la noia uns minuts. Un amor tan impossible com el que sent pels llibres que no és capaç de desxifrar i llegir, perquè és gairebé analfabet.


d.