CONVOCATÒRIA REPTE DE MINIRELATS Nª 4 – EL PRIMER AMOR

NIT DE SANT JOAN

Va ser una nit de sant Joan. A un carrer de Sants. A la postguerra. Era un carrer tallat. De fang i de pobresa. Tenia onze anys. Just despertava d’una infantesa malaltissa farcida de fàrmacs, asma i renyines. De malviure entre els pares.
Embolicada en tristors vaig sentir les paraules de la mare: avui pots sortir.
El cor em va fer un salt. Vaig obrir la porta aquella que gairebé sempre estava tancada per mi. I en obrir-la vaig adonar-me com un nou oreig d’il•lusions ho envaïa tot. Tot era a punt: foc, coets, gent, gatzara. La música sonà. Ell, el fill del fabricant, es va atansar. No pot pas ser, vaig pensar. I, no, m’equivocava. Va dir-me per ballar. La meva vermellor es va amagar cuita-corrents entre les ombres negres de la nit. Em va prendre entre els braços. Fort. Dins meu, vaig sentir-me estremir, com un esvaniment. Llavors va apropar el rostre al meu i una esgarrifança em travessà tota. Vaig tancar els ulls per retenir el moment i vaig sentir els seus llavis damunt els meus (Érem a l’angle fosc. Tot va desaparèixer un curt etern instant). Sortidors de llum i foc arreu m’ompliren d’estrelles i misteri.
A l’hora de l’adéu, un lleu “t’estimo”. I l’encanteri s’esvaní.
Aleshores vaig saber, vaig entendre com Ventafocs va esdevenir princesa.

El primer petó

Qui no recorda el primer petó? Per anys que passin no podré oblidar la Martina. Era preciosa, tenia un aire angelical, uns rínxols juganers, uns ulls que parlaven, una boca riallera...

Recordo el fet, però no puc recordar el dia exacte. Això sí, segur que era a l’estiu. La Martina era veïna d’uns oncles per part de la mare. Eren unes plantes baixes que per la part del darrere tenien un pati i una mica d’hort. Solament un caminoi que arribava fins al final del terreny separava les dues cases. En el pati, hi havia una petita barraca on es guardaven les eines de feinejar el camp i altres utensilis i mals endreços.

Aquell dia, havia anat a visitar els oncles amb els pares i, com quasi sempre, havíem sortit al pati on corria un xic de fresca. La Martina... la Martina hi era, i estava més bonica que mai. Ella, que no era tan tímida com jo, no parava de parlar-me i em somreia de tal manera que jo quasi no gosava mirar- la.

De sobte, ella, decidida, va entrar a la barraca de les eines. Jo encara no sé com ho vaig fer, però la vaig seguir i quan estàvem a cobert de mirades indiscretes li vaig fer un petó a la galta. Llavors es van sentir unes veus:

—Mireu, que bonics; s’han fet un petó!
—Oh! Que graciosos son!

La Martina somreia, com sempre, i jo estava més vermell que un perdigot.

Ah...! No tindríem més de quatre o cinc anys...



—————
El 18/06/2011 el vaig escriure amb nostàlgia
El 19/06/2011 a les 0:26 h. el vaig rebre revisat per PiCaPi
——————————

Esperava amb deliri les estades al càmping. Aquell estiu del 62 va ser especial. Amb 16 anyets ben posats se’m van destarotar les hormones.

La pandilla dels francesos també estaven canviats. En Jean- Claude, estava altíssim, i aquella rialla picardiosa, s’havia tornat sensual, els ulls blau cel, tenien una mirada profunda i havia perdut la timidesa de pre-adolescent. En Jean-Claude sabia com captar-me, cantant-me a cau d’orella les cançons de Charles Aznavour, era encisador.

Les nits a la platja eren fantàstiques, cantant acompanyats amb la guitarra d’en Jean-Claude, ballant a la llum de la lluna, banyant-nos entre carícies i petons, eren jocs d’adolescents, provocatius, sí, però ja en teníem prou.
Cap a mitja nit, el crit de meu germà se’m enduia com una ventafocs, i en Jean-Claude, agafant-me la mà, em feia un petó furtiu, dient-ne ...
— A demain, mon amour...

Fins ben avançada la nit, en la meva llitera, amb els ulls oberts i el cor accelerat, imaginava escenes de pel•lícula. De vegades la Laia es despertava i em deia —tata, que et passa, que no pots dormir? No podia dormir, no, fins ben entrada la matinada que queia en un son profund.
La mare em deixava dormir fins tard. Ella entenia que estava descobrint l’amor. En arribar l’hora desitjada dels jocs de nit a la platja, abans de sortir de la tenda, em repetia els mateixos consells i el meu germà gran, em donava l’última sentència.

És clar que els faria cas, volia tornar el proper estiu.

Tancant els ulls, el puc veure davant meu, com si aquest matí l’hagués vist per darrer cop.
En el silenci de la nit, si m’hi esforço només un xic, sento el ressò de la seva veu dient-me t’estimo...
Els seus cabells eren daurats, i els ulls, blaus com l’aiguamarina.
La mirada era neta, i la veu... la seva veu m’embogia...
El meu primer amor va marxar molt d’hora. Massa d’hora.
I l’enyoro amb totes les forces del meu cor.


No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.
(Miquel Martí i Pol)

FA MOLTS ANYS…

Fa molts anys, molts anys, un dia, per primera vegada, vaig notar un sentiment molt especial, tota jo em vaig estremir i em vaig posar molt vermella. No vaig poder dissimular allò que sentia, quasi no podia parlar i el cor em bategava molt fort.

La cosa va anar així:

Havia estat tancada a casa durant 10 dies aguantant una malaïda congestió pulmonar i unes impertinents angines. Cada dia venia el farmacèutic a casa a punxar-me, ell en deia “posar la banderilla”. No suportava estar malalta, no veia els meus amics, però això tenia una compensació: la mama em comprava revistes i no m’obligava a menjar si no tenia gana i podia llegir.

El primer dia de classe em vaig trobar que els meus companys ja sabien fer l’arrel quadrada. El professor ens ho havia anunciat bastants dies abans i jo somiava cada dia a poder “fardar” a casa de noieta llesta i gran. Havia perdut l’ocasió d’aprendre’n. Per sort, tenia un company més gran que jo que la dominava molt bé i se’m va oferir a ensenyar-me’n a l’hora de pati. Era tan delicat...!

No em va costar gens aprendre’n i puc assegurar que va ser una de les poques coses que no se m’han oblidat.

Cada dia, quan arribava, em feia un petó i el meu cor saltava descompassadament, i jo li corresponia. Fins que un dia la meva mare em va dir que allò era AMOR. Només tenia 12 anys!

Materile

Recordo l'habitació de la primera vegada, silenciosa. L'excitació que m'oferia valor i gosadia. Fins i tot recordo l'olor de paperassa amuntegada durant anys en aquella casa. Sabia que els adults corrien a prop, al menjador amb la tele. Però, malgrat conèixer la seva presència, vaig traspassar la línia imaginària del fruit prohibit, aquella línia que titllava de sacríleg el meu acte de valentia. Però dins d'aquella habitació s'hi guardava l'objecte del meu desig, de les nits en vetlla encès pel delit de tenir-lo a la vora, poder tocar i acariciar la suavitat del seu tacte, admirar cada bri i delimitar-ne el seu perímetre amb els dits, flairar-ne el perfum que m'embriagava només imaginant-lo.

El batec del cor desbocat semblava trencar aquesta quietud i intentava controlar la meva respiració i, ocult amb l'ajuda de la foscor, vaig penetrar en l'habitació. Sense veure-la, sabia que hi era. Fins i tot la seva ubicació exacta. La penombra de l'estança dibuixava volums que m'eren familiars i l'embalum que desitjava. El vaig descobrir i, amb l'agilitat i la rapidesa posisibles, vaig palpar el que cobria la flassada. Les mans suades i el front amarat exterioritzaven la meva excitació. Però ja tenia allò que havia vingut a buscar. Sense deixar petges de la meva intrusió, vaig tornar a la meva cambra. Vaig guardar zelosament el premi d'aquella gosadia: el primer bitllet robat (a pesar que fos als pares) al fons del calaix de la tauleta de nit i el descobriment de la cleptomania que encara m'encisa...


d.

Potser sonarà a tòpic però un bolero m'ha retornat a l'època del descobriment del primer amor. El seu nom, Alícia. Armando Manzanero, l'intèrpret de l'esmentat bolero. No diré el títol de la peça per no desvetllar més coses de les necessàries. I, així, queda un vincle més estret entre l'Alícia i jo.

Perquè, gràcies a ella, vaig travessar les portes de la innocència per entrar en un món nou, on el dolor i l'alegria van tant de la mà que cal sofrir per estimar i sentir. Perquè la fina franja que separa la llàgrima del somriure és invisible, fàcil de trobar-se en una banda i, immediatament, ser a la banda contrària. I això m'ho va ensenyar l'Alícia, amb els seus petons generosos de saliva, les seves carícies capaces d'encendre'm amb el frec dels capcirons dels seus dits i els seus pits, que començaven a ser perceptibles sota la roba però que mai no em va permetre acariciar-los ni descobrir-los. Amb gestos maldestres, amb la torpesa del principiant que ho ha d'aprendre tot i canviar la forma de besar.

I també gràcies a ella vaig descobrir que els boleros desprenen desigs i escalfor, que són carregats de carícies goludes i de llavis famolencs. Més enllà de les metàfores i de les rimes, fins i tot més enllà del moment en què han estat escrits. I, com avui, remouen la memòria i retornen uns besos generosos de saliva i un primer amor que quedarà gravat a foc dins del cervell.


Ayurveda

    L'aire fred de la nit parisenca m'acarona el rostre mentre deixo que els ulls se’m perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Sóc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i recordant ...

    Recordo el museu d'Orsay. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. Allà, enmig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.
    Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.
    Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un “bateau mouche”, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre.
    Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules de ruptura. No vull veure-la marxar, però, tot i així, la veig. La seva menuda figura creua la porta i desapareix per l'estret carrer del barri llatí. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

    Torno al present i miro la meva dona. Impulsivament, li faig un petó al coll.
    - Anem, Mercè ?
    En el fons res no ha canviat, encara puc estimar i encara estimo. I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres.

D’un temps encà percebia que hi havia petites mirades que insinuaven quelcom més que amistat. Però no, no era possible… Es coneixien de tota la vida i mai no se li havia passat pel cap que algun dia…
Tot just tenien quinze anys, sortien sovint de festa amb la colla i a l’estiu, quan les nits ja no es somiaven, vivien més i més la seva màgia.
I arribà el dia, va ser una nit de Sant Joan, que van decidir acabar la revetlla a la platja, es banyaren i els seus cossos quedaren adormits sobre el tou sorrall fins que al primer badall de l’albada l’Elisabet es despertà i veié al seu costat aquell cos nu que tant desitjava, no hi havia ningú més de la colla… Sense pensar-ho més li va dibuixar els llavis amb la punta de la llengua, humitejant-los dolçament. En obrir els ulls, la Marta no va fer cap gest de retirada, ans al contrari es va entregar de ple. S’entregaren l’una a l’altra, els pits es fregaven entre ells amb els mugrons erectes, els sexes cada vegada més humits es cercaven ; i així dins un núvol màgic s’estimaren , maldestrement, per primera vegada.
Acabaven de donar-se plaer l’una a l’altra, feia ja setze anys que vivien juntes, eren parella de fet i havien adoptat dues criatures. L’Elisabet sovint, quan acabaven de mostrar-se el seu amor, recordava aquell primer dia a la platja, satisfeta d’haver tingut el valor de fer aquell primer petó.,

La Carmeta i en Martí celebren avui el seu 50è aniversari de noces. Els seus fills i néts hi són presents, i ja s’han lliurat els regals. Hi ha hagut llàgrimes, totes de felicitat i de nostàlgia. Fotos antigues, poemes d’amor, escrits d’agraïment dels néts...
De cop, sona la música, i tothom pica de mans per tal que la parella surti a ballar. La música escollida és “Torna a Sorrento”, la cançó amb la qual es van enamorar, ja fa més de mig segle...
La Carmeta i en Martí, com si fossin una sola persona, comencen a ballar delicadament. Sembla que tinguin vergonya, perquè no es miren als ulls. Amb cada volta, miren als seus fills i néts, un per un, i somriuen emocionats.
Pel cap de la Carmeta, de sobte hi passa una imatge: la del seu primer amor. El recorda clarament, amb aquells ulls negres tan grans i preciosos, allargant-li la mà per treure-la a ballar al mig de la plaça major...
I en Martí, com si el temps hagués reculat en temps, tanca als ulls i veu el somriure candorós d’aquella noia que el va hipnotitzar i que es va convertir en el seu primer gran amor.
Com si els seus pensaments s’haguessin trobat en l’infinit dels temps, tots dos obren els ulls.
Ella se’l mira amorosa, i es fon en la profunditat d’aquells ulls foscos.
Ell se la mira captivat, i observa, admirat, el somriure tímid aquella dona extraordinària.
Res no ha canviat...

Quan vaig conèixer la Sàdia, el dia era asolellat i gairebé a les portes de l'estiu. Ho recordo bé perquè, en creuar-nos al passadís de la meva escola, la vaig veure amb el sobre de les notes de final de curs a la mà. Teníem la mateixa edat, però la Sàdia havia vingut d'un altre centre i, pel nivell que portava, la van fer repetir curs. Aquella mateixa tarda, en arribar a casa, vaig omplir una fitxa on hi faria constar el seu nom i cognoms, el domicili, que aconseguiria en seguir-la subreptíciament, la família més propera. També el color dels iris, les mides bàsiques i, qui sap si alguna peça de roba per plasmar aquest sentiment novell. Platònic potser, però sincer.

Després de vint anys, assegut a la terrassa del Cafè Zúrich, observo la gernació i busco aquell esguard innocent de la Sàdia, els seus pits turgents, els llavis molsuts i els rulls d'atzabeja. I tinc sort perquè dues noies seuen a prop de la meva taula. La noia de la dreta és el viu retrat de la Sàdia. Obro la carpeta i passo els fulls. Sílvia, Àngela, Mònica, Lídia... recordo cada fesomia en rellegir les fitxes... Núria, Virgínia, Júlia, Cèlia, Antònia... totes tan semblants a la Sàdia que encara m'eriça llur record... I arribo a un full en blanc. Escolto el seu nom. Èrica. I començo a apuntar-lo. Actuaré amb parsimònia i amb l'esperança que ella sigui una nova Sàdia, perfecta. I no hagi de matar-la abans d'aconseguir-ho.


d.

Com molts infants, jo també odiava la verdura. O em rebel·lava contra els pares per no menjar-ne. Malgrat tot, les pastanagues sempre superaven l'esperit rebel antivegetals i claudicava silenciosament. Esbufegava llarga estona si calia carregar el carretó de verdura per lliurar-me'n sempre.

Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.

En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...

Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.


R. V.

Sí, de fet va ser això, una febrada d’adolescència.
Me’n devia comptar setze, potser disset, era força innocent, un ganàpia que havia fet l’estirada amb retard. Amb uns amics de l’institut vàrem fer un viatge a la Molina i una companya duia una amiga del seu barri. Tenia uns ulls ametllats captivadors, i un somriure... tot plegat em varen fer voltar el cap de Nadal a la Mercè.
Ni ella ni jo no sabíem esquiar i ens tiràvem muntanya avall en un trineu de plàstic atrotinat. Tot tornant, a l’autocar, ens havíem intercanviat telèfons i alguna cosa més al seient del darrere. Aquell dia tots dos ens havíem refredat.

Durant l’hivern ella va aprendre a esquiar, jo no vaig sortir-me’n. No m’atreia tota la festa al voltant dels esquís, però vaig pujar a la neu tota la temporada. Ella perfeccionava l’estil, i jo apamava les terrasses dels bars, sempre amb un cubata a punt. El final de jornada era el millor.
Per aquelles casualitats de la vida, l’estiu el gaudíem al mateix poble del Maresme, tot i que mai ens havíem vist, érem de colles diferents. Ens passàrem els dies a la platja, va ser el millor estiu de la meva vida, però ella no devia pensar el mateix.

Anys més tard, fent esquí de competició, ella va quedar subcampiona de Catalunya.
Jo em vaig dedicar a la poesia després de la Mercè, i ja vaig pel tercer recull i no sé quants constipats de temporada.

EL MEU PRIMER AMOR

Recordar el meu primer amor és com recordar la data de l'aniversari. Tenia dotze anys cuan les cosquerelles a la pantxa apareixien amb només pensar en aquella xiqueta que a mi hem pareixia ser "miss univers". Tots els meus pensaments anaven a parar inconcientment a ella. Tot i pensar tot el temps en ella, la meua ment m'impedia ser valent i transmitir-seu. Però el dia que menys m'ho esperava va vindre a buscarme una amiga seua i em va dir el que jo tant desitjava, li agradava a aquella xiqueta que invaïa els meus sentiments segon rere segon. La simpàtica amiga seua em va donar el seu número de telèfon. En fi, al dia següent ja estava enviant-li el primer dels infinits missatges que ens vam enviar. Desprès d'expresar-nos els nostres sentiments vam decidir ixir junts. HO HAVIA ACONSEGUIT!!! Varem disfrutar d'una relació veranenca durant un mes, ja que em va deixar perquè li agradava un altre xic. Ho vaig poder superar i desprès hi van haver més històries amoroses. A mi hem va deixar una experiència que mai oblidaré i de la que he après molt.

      Va cap a la feina amb metro; avui, però, més contenta que altres dilluns. L’Enric li havia organitzat una festa sorpresa pels seus cinquanta anys, amb una bona colla d’amics i familiars. Malgrat que intuïa que el marit li preparava una sorpresa, la vetllada va superar totes les expectatives. Li van regalar un entranyable àlbum de fotos, fruit d’un laboriós treball d’equip. El duu per mostrar-lo als companys del despatx.

      Quantes fotografies van recopilar! N’hi ha des que va néixer i, a partir dels quinze anys, a moltes d’elles apareix acompanyada de l’Enric. És lògic, dels cinquanta anys que té, trenta-cinc els ha compartit amb ell. Algunes de les amigues, les que van tenir parella estable més tard o les que ja han patit algun fracàs matrimonial, afirmen: ”Que bonic això de tenir un primer i únic amor!”. Algun cop s’ho ha plantejat, però no sempre en el sentit positiu. A vegades ha dubtat si hagués estat més feliç amb un altre home, però que com no s’ha enamorat de ningú més...

      En una de les fotos de l’institut apareix l’Albert. Recorda que li va començar a agradar al mateix temps que l’Enric, però ell es va avançar i l’Albert va deixar els estudis. Com si els pensaments haguessin actuat de premonició, s’obren les portes del metro i entra un home que és, sens dubte, l’Albert. Dissimula contemplant l’àlbum, mentre percep tot de papallones esvalotades dins del cos de cinquanta anys, com quan en tenia quinze.

divendres 7 de Desembre de 1973

Avui, tan bon punt ha acabat la classe de Mates, amb l’Anna, bona amiga i companya de classe, hem anat a buscar el bus nº 4 que ens duia a la piscina. Amb ella ens avenim molt i té 15 anys com jo. Al arribar, ja he vist que davant de l’entrada del Club Natació hi havia el sis-cents dels nois que juguen a waterpolo, motiu pel qual, ha crescut fa uns dies el meu interès per aquest curset.
He passat el temps just pel vestuari i l’Anna, al venir a la piscina, m’ha trobat dins l’aigua observant com entrenava l’equip. Ja sabíem els seus noms: el Carles, el Joan, el Daniel i.. el Lluis- !Ai el Lluis!- La vista m’anava directe cap a ell, el noi mes guapo que conec. Ha vist com jo me’l mirava i m’ha dedicat un somriure. Creia que em moriria! quina cara! quines dents!, quines espatlles!, quins braços!..tot perfecte.. i tot seu! L’Anna, ha començat a nedar d’esquena pel carril lateral, i jo fent petites braçades amb el cap fora de l’aigua, no fos cas que em perdés alguna cosa relacionada amb aquell ésser meravellós.
De sobte, la pilota ha vingut miraculosament a ensopegar amb el meu braç. I ha volgut ser ell, el Lluis, qui s’ha acostat nedant i m’ha demanat si estava bé. Tot agafant-me el braç ha sigut com una abraçada, i el seu parlar com un bes.