WHITE ALBUM - REVOLUTION 9

Recordo amb nostàlgia, quant d’estudiant a la facultat de belles arts, vaig quedar-me immòbil mentre els primers acords de piano, lents i ominosos, em varen penetrar. “Number nine... number nine...” La veu es repetia com un eixam de melodies truncades, un mantra que s’escampa pels canals estèreo fins a desdibuixar la realitat. “Revolution 9” no era ni és una cançó; és un laberint de sons que et clava a la cadira mentre un intenta desxifrar el seu caos. John Lennon no volia compondre, volia “pintar” una revolució amb ones sonores, un intent de capturar el col·lapse social en vuit minuts de fragments desconeguts.

Sentint els crits de Lennon: “Right! All right!”, distorsionats, com si provinguessin d’un somni febril. Els efectes de so –vidres trencats, multituds, un bebè plorant- s’entrellacen amb bucles de música clàssica invertida. És com obrir una porta a l’inconscient col·lectiu dels anys seixanta: el desassossec polític, l’experimentació psicodèlica, la recerca de sentit enmig del buit. Lennon, amb Yoko Ono i George Harrison, va teixir aquest tapís sonor amb talls de cinta, manipulacions d’estudi i una visió que desafiava fins i tot els Beatles.

Els crítics van titllar-ho de “pretensiós” o “un forat negre” en l’àlbum blanc. Però jo hi sento una revolta íntima: cada “number nine” és un codi, una invitació a desconfiar (avui sobretot) de l’ordre establert. No és casualitat que Harrison, fascinat per Stockhausen, hi aportes bucles de la biblioteca d’EMI, com aquella veu d’enginyer que Lennon va convertir en leitmotiv.

Mentre la peça avança, la cacofonia s’intensifica: violins invertits, discursos en àrab, crits de futbol americà. És un paisatge postapocalíptic, un “cadavre exquisit” sonor que Lennon va cosir amb la innocència d’un nen i la ira d’un revolucionari desencantat. “Volia un atac als sentits, no una crida a l’acció”, va dir. I ho va aconseguir: cada escolta en treu una narració diferent, com si el caos fos un mirall fracturat de les nostres pròpies tensions.

En els darrers minuts, la música s’esvaeix, deixant només un silenci carregat. “Revolution 9” no ofereix respostes, només preguntes. Com la revolució mateixa, és un procés, no un final. I encara que molts l’eviten-evitem, la seva ombra s’estén com un recordatori: l’art pot ser un crit, fins i tot quan el crit no té paraules.




2025