Vora el mar

Els dos estàvem a la mateixa fusta, ell em mirava amb un somriure al rostre, a la vegada que jo el mirava amb preocupació. De cop i volta l'aigua va començar a regalimar per les petites esquerdes que s'havien format en el transcurs dels fets passats.

L'estructura de la fusta es va començar a dividir, i aquell nen somrient es va començar a separar de mi.

Jo, immòbil per la situació, vaig intentar aguantar la nostra unió sense èxit. Vaig començar a cridar-lo, entre llàgrimes.

-No marxis! Queda't! Queda't amb mi! No marxis!

Les onades s'anaven emportant aquell petit infant del meu costat, ell, tranquil i bondadós, em somreia des de la llunyania.

Mentre els meus ulls s'anaven tanca'n, una veu em va fer girar el cap.

-Sembla que el seu currículum és increïble, per aquesta raó, l'únic que li puc dir, és el seu nou horari laboral.

Va dir el meu futur superior.

Una vegada vaig sortir de l'oficina, caminant a correcuita pel passeig marítim de la transitada ciutat, vaig aturar-me a mirar el mar.

A la llunyania, aquell infant, em continuava somrient.