Virtuós, de què?

Ser un més dins la colla d’amics no li agradava gens. Ell volia ser especial, com en Joan que era un virtuós de la paraula. Només d’obrir la boca, tothom callava i l’escoltava atentament. Això a ell no li passava, expliqués el que expliqués, la seva veu es diluïa en la de la resta d’amics i ni el que tenia més a prop li feia el més mínim cas. O com en Francesc que era un virtuós de la cuina. Quan s’aplegaven per compartir una estona al voltant d’una taula, en Francesc sempre triomfava. Tan li feia que portés croquetes, pastís o truita de patates, tanmateix una simple amanida, el seu plat sempre rebia els millors elogis. En canvi ell, no hi tenia gens de traça a cuinar i mira que s’hi dedicava estona i que seguia les receptes d’internet fil per randa. I què dir de la Roser, quina enveja li feia, era una virtuosa de la fotografia. Tenia un instint innat per trobar l’enquadrament perfecte davant qualsevol paisatge, objecte o persona que es disposés a fotografiar. Tots quedaven embadalits mirant les fotos dels seus viatges, celebracions familiars o qualsevol altra cosa insignificant que hagués entrat pel seu objectiu. Ell provava de fer-ho igual però, o no trobava la llum idònia, o desenquadrava la imatge, o li sortia enfosquida o cremada. I mira que li havien assegurat que el mòbil nou feia unes fotos perfectes. Fins i tot la Lluïsa, que de petita era una mica sapastre, ara era una virtuosa. Tenia una ma amb la jardineria... El seu balcó feia goig de veure, atapeït de plantes verdes i ufanoses, curulles de flors. L’enveja de la colla, és clar! Ell, tot i seguir els seus consells, no aconseguia que li visqués cap planta més enllà de dues setmanes. Les regava quan li deia, treia les flors mortes, fins i tot els parlava com feia ella, però el resultat era nefast.
Com desitjava ser com ells! Però era ben conscient que mai excel·liria en algun camp per més que s’hi esforcés. Rumiant, rumiant, un dia va veure la llum. Seria un virtuós, i tant que sí, un virtuós del no-res!