No la tenia assegurada

Era el fill petit d’una família d’advocats i, seguint la tradició, havia fet estudis de dret i treballava en el bufet familiar. Gaudia de la llibertat que li donaven els diners i la seva solteria. Era l’enveja dels seus amics per la seva seguretat i el seu carisma. Treballava eficaçment amb la cartera de clients que tenia adjudicada i podia gaudir d’escapades sovintejades i viatges als millors destins del mon.

Vivia al dia, sense cap preocupació, tenia més diners dels que necessitava. Estava convençut que la dita “La sort no és de qui la busca sinó de qui la troba” el descrivia a ell, havia nascut en una família benestant. I també aquella altra “La millor sort i ventura és tenir renda segura”. N’era un clar exemple, la seva feina li donava bons beneficis i tenia el futur assegurat.

Sortia sovint de copes i fumava algun porro. Dels porros va passar a la cocaïna i a consumir regularment. Ja no tenia el cap clar per defensar eficaçment els casos que li arribaven. Els clients van començar a rebutjar els seus serveis i el bufet li va perdre la confiança. El seu pare i el seu germà van demanar-li de canviar de rumb, sinó es veurien obligats a fer-lo fora de la societat. No es podien permetre perdre la bona reputació que tenien.

Va prometre que ho faria, però passaven els dies i no n’era capaç. S’havia enganxat a l’alcohol i a les drogues. Amb bones paraules, el van fer fora, prometent-li que, si es rehabilitava, allà hi hauria sempre un lloc per a ell. No tenia estalvis i els amics ara li giraven l’esquena. No disposava de mitjans per pagar un lloguer i li feia vergonya demanar ajuda. Va acabar al carrer, convertit en un sense sostre d’aquells que evitava mirar quan se’ls trobava en alguna cantonada.

Com li havia arribat aquella malastrugança? Ell mateix se l’havia buscada. Hauria d’haver fet cas de la dita que proclama que “La bona ventura, no sempre dura” o la que certifica que “La sort i la companyia, fan fer bona o mala via”.

Ell que es pensava tenir la sort assegurada!