La sort en contra

L’estança era plena de miralls. De tota mena, grans, petits, mitjans, quadrats, rodons, ovalats... Fets de metall, de nacre, de fusta, de marfil... Els que tenien mànec estaven exposats damunt una calaixera, la resta penjats a les parets. N’hi havia molts, massa. Com podia trobar el vertader? Només un era màgic i l’havia de trobar abans no s’acabés el termini que li havia donat el pare de la seva promesa per a demostrar que era capaç de mantenir-la. Necessitava la bona sort que el mirall donava a tot aquell que s’hi emmirallava.

Va pensar que un mirall màgic no havia de ser gaire gran, la bona sort no necessitava massa espai. Va agafar amb delicadesa un mirall petit de mànec tornejat, el va alçar fins col·locar-lo davant dels seus ulls i va pronunciar les paraules màgiques:

- Mirallet, mirallet màgic, fes-me arribar la bona sort !

Va esperar una estona, la bona sort no devia ser immediata. Era normal que tardés en arribar. No va succeir res. El mirall restava inert, sense manifestar-se.

Va fer una repassada a l’habitació esperant que fos el mirall mateix que li enviés un senyal. I així va ser, des de la paret de damunt la xemeneia un mirall de metall daurat li va enviar una lluïssor, curta però molt intensa. Era aquell, n’estava segur. Va posar-se de puntetes per mirar de veure-s’hi reflectit, però no arribava ni a veure-s’hi el front. L’havia de baixar per poder-s’hi veure tot el rostre. Una cadira vella serviria per arribar-hi. La va acostar a la xemeneia i s’hi va enfilar. La cadira va bascular i ell, per no caure, va agafar-se al mirall que va caure a terra trencant-se en mil bocins. En va agafar un, s’hi va mirar pronunciant de nou la fórmula màgica. Immediatament, el mirall li va tornar el reflex d’un fracassat. Es suposava que li havia de portar bona sort. No podia ser que aquesta se li girés en contra.

Encara no sabia la mala sort que portava trencar un mirall, ni que fos un mirall màgic.