Mixtura de sentiments

Obre els ulls i abraça el coixí amb l’alegria de trobar-se encara viva. Posa els peus dins les sabatilles i, amb passes curtes, va cap al bany on, mentre es renta la cara, interpel·la el mirall amb la tristesa de veure’s el rostre solcat d’arrugues.

Obre la finestra de la cuina saludant amb recança el nou dia sabedora que se li farà molt llarg. Treu amorosa les flors marcides dels testos que té a l’ampit amb l’admiració de veure-les lluint boniques, malgrat les circumstàncies.

Amb les mans balbes de dolor, prepara la cafetera que, al cap de res, omple l’estança d’una penetrant aroma. El plaer del primer cafè del dia, és un dels pocs plaers que pot conservar.

Després, la ràbia se l’endú, és l’enuig de saber que ja té tota la feina feta, no ha de sortir a comprar ni a treballar, ni li portaran els nets perquè els cuidi. Ara es veu obligada a estar-se sola a casa del matí al vespre.

Resignada, s’asseu a la butaca i, a contracor, engega el televisor. Amb les primeres imatges se li desferma l’odi i ella, que és de naturalesa tranquil·la i de paraules mesurades, increpa indignada aquells que de darrere un faristol estant li fan arribar paraules buides de significació. Només els números li arriben clars, compten els infectats, els malalts crítics i els morts. Sent feredat.

Amb el desig de veure augmentar el nombre de curats, torna a la cuina i mentre es fa el dinar, explica furiosa a les cassoles com de dura n’és aquella situació que fa restar tothom tancat a casa a esperar que aquell maleït virus remeti.

Havent dinat, s’endormisca bressolada per la serenor que li dona l’estat de semiconsciència que dura poc, el soroll del telèfon la torna a la crua realitat. És el seu fill que vol saber d’ella i li recalca que no surti de casa.

Assossegada d’escoltar que ell també està bé, sopa una mica, no massa. En acabar, tanca els batents de la finestra i se’n va al llit. Resa fervent perquè tot això s’acabi i s’adorm amb la por al cor de morir-se sola a casa, sense ningú agafant-li la mà.