Tot tenia una explicació

La meva família era ben coneguda al poble per haver-se obert camí pas a pas. Ens havíem guanyat tot el que teníem amb molt d’esforç. La petita botiga que els rebesavis regentaven, ara era un gran supermercat. Les coses sempre ens havien anat de cara i, generació a generació, el negoci havia anat creixent. Ningú ens hi havia ajudat.

Els rebesavis només hi venien carn i embotit. Els besavis hi van afegir la fruita i la verdura i van ampliar una mica el local. Uns anys més tard, els avis van annexionar-hi una fleca que va ser un gran encert.

Els pares van provar sort amb els productes de neteja i els beneficis es van triplicar. Això els va permetre convertir la botiga en un gran supermercat on es podia trobar de tot: roba, perfums, sabates, revistes, llibres, estris de cuina... L’èxit estava assegurat. Però, no va ser ben bé així.

Quan vaig agafar les regnes del negoci, l’afluència de compradors va començar a minvar. Els números no sortien. Els guanys van anar disminuint fins convertir-se en pèrdues. Vaig intentar esbrinar la causa d’aquell canvi, però no la vaig trobar. La qualitat era la de sempre i els preus no havien pujat pas en relació als salaris dels compradors. Què devia passar?

Un dia me’n vaig anar a casa decidit a explicar a la família que, si la situació no millorava, ens veuríem obligats a tancar el negoci. Abatut, em vaig asseure a la taula del menjador a esperar que arribessin. Passejant la mirada distreta per l’estança, em vaig adonar que l’estanteria del costat del televisor era buida. La imatge que hi havia des de ningú sabia quan, ara no hi era. De què era aquella figura?

Em vaig alçar. La vaig veure a terra feta bocins. M’hi vaig atansar. Un tros corresponia al cos d’una dona, un altre a una ma amb un corn ple de diners i un tercer tros era un timó. Vaig collir-ho tot assegurant-me de que no en quedés cap rastre i els vaig llençar a les escombraries.

Dues males notícies el mateix dia, no els les podia donar. Ningú la trobaria a faltar. O, potser si?