Ho pot ben dir

Falten dos dies pel termini de presentació dels escrits del Concurs de Microrelats. Havent dinat, s’asseu davant l’ordinador per repassar el relat que té preparat sobre la rifa. El rellegeix, el troba banal i decideix fer-ne un de nou, amb un altre to i una altra intenció, si pot ser més original. De rifes n’hi ha de tantes menes que no sap sobre quina tractar en el nou escrit. Fa una pausa i posa la tele per veure com va el marcador de la Marató d’enguany. S’hi queda enganxada. El tema li toca de prop, el seu pare va morir d’un infart.

Van sortint testimonis de diferents edats i condicions que han patit infarts, ictus i altres malalties relacionades amb la salut cardiovascular. Totes les històries son corprenedores. Històries d’esforç i de superació per aconseguir tornar a fer una vida el més normalitzada possible un cop superat el primer tram de la malaltia.

De sobte, a la petita pantalla hi apareix la cara d’un infant, una nena de pocs mesos que fa temps que és en una UCI pediàtrica esperant que li facin un transplantament de cor. És allà amb la seva mare que explica com passen els dies d’espera fins que hi hagi un donant. Pensant-ho fredament, això comporta la mort d’un altre nadó.

Se li encongeix el cor i els ulls se li omplen de llàgrimes. Totes les situacions son prou tràgiques, però, una cardiopatia en un nadó... una mort sobtada en un infant... No hi troba explicació. El seu cap dona voltes i més voltes per trobar-hi un sentit. Què han fet aquests nadons perquè els toqui una cardiopatia i una mort prematura? Qui ha decidit que tots aquests testimonis que expliquen les seves històries i les seves famílies haguessin de patir tant? I ella i els seus, per què han tingut la sort de néixer sense malalties congènites ni hereditàries? Quina loteria, la vida, que injusta!

Hores d’ara, no sap què li té preparat el destí, però de moment, té molt clar que pot ben dir allò de “M’ha tocat la rifa! “. Pensa que en pot sortir un bon escrit. Demà s’hi posarà.