La dona més afortunada del món

De petita, els germans la seguien a tot arreu i volien que dirigís els jocs. A l’escola bressol, li va passar quelcom de semblant, els altres nens li reien les gràcies i tots volien jugar amb ella.

La cosa va continuar a l’escola Primària, tots volien seure al seu costat i al pati la buscaven perquè s’inventés jocs. A Secundària, de seguida va ser una dels més populars, ja que, no només treia bones notes, sinó que a més era bonica i tenia un munt de nois enamorats d’ella. A Batxillerat, a tothom li agradava fer equip amb ella, sabien que l’èxit estava assegurat.

A la Universitat, de seguida va destacar pel seu saber fer, la manera de parlar i les idees innovadores. En els grups de treball, sempre portava la veu cantant i sabia com fer anar les coses cap al seu terreny.

Un cop al mon laboral, el seu tarannà la va portar a anar pujant de posició fins ocupar càrrecs directius dins l’empresa. Tenia fusta de líder, la vida l’havia anat modelant en aquesta direcció.

Va arribar a la jubilació admirada, aplaudida, valorada i condecorada per tot arreu. I el seu neguit era saber si sabria encaixar la nova situació. Segur que trobaria a faltar tenir qui li fes cas i volgués seguir els seus consells. No tenia gens clar com se’n sortiria.

Però un dia... va néixer el seu primer net i va tenir la sort de poder ajudar als seus pares a cuidar-lo. De seguida va notar que aquell infant es quedava adormit en els seus braços quan el bressolava amb suavitat, somreia satisfet quan li cantava cançons, se l’escoltava atent quan li explicava contes, obria uns ulls ben oberts quan li ensenyava coses noves i reia afalagat amb les seves moixaines. Tot i no saber parlar, de seguida que la veia allargava els braços perquè l’agafés a coll i no es cansava d’estar amb ella per llarga que fos l’estona.

Aquesta nova situació l’omplia molt més que tots aquells reconeixements rebuts al llarg de la vida. Sense ser líder de res ni de ningú, es sentia la dona més afortunada del mon. Tenia un net que l’adorava.