VIOLETES

Un relat de: MariaM

“Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Havia sentit la frase en un enterrament en boca del capellà que presidia la cerimònia religiosa.
El va deixar una mica mosca; intentaria esbrinar-ne el significat, no fos cas que es quedés sense feina, justament ara, quan tindria el seu primer contracte fix des què havia arribat de Colòmbia.
En el seu país era camperol, treballava la terra, com ja havien fet els avis i més tard els pares. Aquells temps de bonança i agrupament familiar, quedaven lluny i li calgué emigrar. Primer, ell sol, amb cosí. En arribar, cadascú es buscà la vida. En feu moltes de feines abans de trobar la que m´és li durava.
A l’Amanda li digué que feia de paleta, sentia un no sé que de confessar-li la veritat. Ell era treballador, honrat, sobretot. S’havia avesat a la seva feina. Tapava els forats amb totxana, els enguixava i allisava fins que la superfície quedava ben polida. Aviat aprengué l’ofici. Hi tenia traça i ho feia amb molta cura, per bé que els clients no ho poguessin veure. Alguns parents, però, n’eren sensibles, ho demostraven amb gest generós i ell els hi donava les gràcies per la propina.
Fou així, que de mica en mica i treballant aquí i allà, s’obrí camí i esperança alhora; cridà la dona per tal que vingués a reunir-se amb ell.
El començament fou dur. Sap el que és viure rellogat en una habitació interior, en un pis insalubre on tot eren crits i sorolls i no hi tenien ni intimitat. El primer hivern havien passat molt de fred; s’estaven de tot i per tal d’estalviar i estar calents s’havien acostumat a sopar a les andanes del metro. No eren els únics.
D’aquest passat no se n’havia oblidat pas. És un pensament recurrent que tenen en comú amb l’Amanda; sovinteja en les seves converses. De fet ella bromeja i es fa l’enfadada quan recorden el dia que el va enxampar en plena feina. L’hi retreu que ho hagués mantingut en secret. Certament, que sentia el rau-rau en amagar-l’hi però no trobava el moment. Es presentà sol, el moment.
Va tenir un lapsus i la cità a la porta del cementiri. Ella es va estranyar que volgués passejar justament per allà, però hi caminà poc a poc, guaitant l’entorn; el lloc era curiós, silenciós, propi per a una trobada romàntica, pensà. Fins que, en tombar per un xamfrà, se’l va veure enfilat a una gran escala, d’aquelles altes, amples i amb rodes. Allisava la paret d’un nínxol.
Esclafí a riure i ell a corre-cuita s’afanyà a endur-se-la d’allà.
Era el mes de febrer, el de les violetes. I el parterre d’una tomba distant n’estava ple. Allà fou on van anar a raure abraçats, entre rialles i llàgrimes. Estaven obligats a ser feliços i en serien; n’eren ja en la senzilla i discreta companyia de les violetes.


Comentaris

  • Precios[Ofensiu]
    MariaM | 29-12-2016

    Hola Montserrat. També jo m'hi trobo be amb les meves "violetes", m'alegra de compartir-les amb tu. Gràcies i un bon any.
    MariaM

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    MariaM | 29-12-2016

    Hola Aurora! Celebro que t'hagi agradat el meu relat. Cada comentari vostre m'empeny cap endavant. Gràcies. Un bon any, literari, també.
    MariaM

  • M'ha agradat.[Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 22-12-2016 | Valoració: 10

    Misteriós i bellíssim relat.
    Et llegiré.

  • Precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 16-11-2016 | Valoració: 10

    Un relat bellíssim, et llegire