Vida eterna

Morir és un desastre. És la fi de tot. No hi ha res pitjor que la mort. En tot cas, preferiria poder viure mil anys, saber-ho tot, conèixer a tothom i gaudir plenament de la vida fins i tot en els moments d'avorriment. No tenim dret a rebutjar la vida, nosaltres que NO ens podem queixar de res quan hi ha gent que està patint. I si podem, ajudem a qui ho necesiti, a qui ho necesiti perquè un malparit no ha pres consciència de que està en aquest mon perquè algú el va estimar. No cal valorar la vida perquè hi ha una mort, sinó simplement perquè és vida. Ojalà la vida sigui eterna, la vida de la humanitat. Naturalment jo no ho veuré però moriré creient que el llegat humà de la consciència de vida perdurarà per sempre.

que convida a pensar i molt, et felicito
gràcies per compartir els teus escrits
abraçades
joan

es bonic avegades pensar que alguna cosa serà per sempre, pero nose per quina raó, m'agrada saver que no hi ha una vida eterna, tot el que comença acava, pero també o pots mirar d'unaltra manera.. quan tu ets mors s'acava el mon ( almenys per tu). Sembla que sigi de molta logica, pero avegades m'ajuda.

et seguire llegin, un petonet!

ens fa pensar i molt perque no hi ha res millor que conèixer els límits de les coses i dels instants, es gaudeixen molt més, es valoren molt més. De totes maneres, tens raó quan dius que malgrat que tots valorem molt més la vida perque sabem que és efímera, tenim molta por a morir. Però jo penso en això, només en això com Maquiavel ...que "els fantasmes fan més por de lluny que de prop"... quan la vida la disfrutes dia a dia, la càrrega de l'existència de la mort es fa menys feixuga.
Enhorabona pel teu assaig i t'envio una abraçada plena de vitalitat.

Sempre que penso en la mort, la temo i la rebutjo perquè la relaciono amb els meus éssers estimats i amb mi mateixa, però les teves reflexions, tan objectives i realistes, m'han fet pensar...i molt.

Bon relat, company de reptes!

Una abraçada cordial,

Pilar

Ha valgut la pena esperar que tornessis a publicar!
Pel que he llegit en aquest breu assaig, ets capaç d'agafar un tema i exposar la teva opinió al respecte sense embussos, deixant ben clara la teva opinió, les dubtes que et sorgeixen i els arguments que relaciones amb ell.

En el cas present has agafat la mort humana, que no és precisament una qüestió lleugera. Crec que, evidentment, ara com ara forma part de la vida, i n' és una etapa inseparable: em costa imaginar que no existís, però evidentment sense aquest final ineludible el sentit de l'existència canviaria absolutament!
No sé si coneixes la frase: "La vida és allò que passa mentre fas plans de vida" però diria que és molt significativa, tant com aquella altra: "No us capfiqueu massa pel sentit de la vida... en definitiva, no sortireu vius d'ella!"

Satisfeta de tornar-te a llegir, aprofito per enviar-te una abraçada de tardor tot just nascuda,
Unaquimera

pel comentari que m'has enviat i que agraeixo, sobretot perquè m'he sentit compresa. Llavors he buscat relats teus i me'ls he llegit tots. I també m'ha semblat comprendre't. Potser aquest últim és el que et defineix millor. Estàs en búsqueda del sentit de la vida, em sembla. T'ofereixo una frase que jo he destinat sempre als meus fills en el seus aniversaris: "Que mai falti a la teva vida un ideal noble que li doni sentit".