Monstres

El pànic s’havia apoderat dels habitants de Seattle. La plujosa i pacífica ciutat del nord-oest dels Estats Units s’havia convertit en un autèntic infern. El departament de policia no havia pogut fer res per refrenar la crescuda de morts que havia provocat l’aparició d’aquells monstres, meitat humans i meitat animals, que sacrificaven sense cap tipus de clemència a les seves preses humanes.

Aquell matí l’agent Marshall havia rebut una trucada d’un home terroritzat que, sanglotant, assegurava que una d’aquelles feres sanguinàries havia esquarterat a la seva esposa. Després d’avisar al servei d’emergències mèdiques, el policia, acompanyat pel seu panxut subaltern, acudia al luxós barri de Queen Anne, indret on s’havia perpetrat el crim.

A l’exterior de la casa, el personal mèdic s’apressava a atendre al marit de la víctima, el qual estava patint un atac de pànic. A l’interior, el rostre de l’agent, un home amb una dilatada experiència professional i bregat en tota mena de crims, s’empal·lidia en veure el salvatgisme amb el que el monstre havia trossejat la dona. No quedava un sol racó de l’habitació que no estigués impregnat pel roig intens de la sang humana.

Després de contemplar una escena que de ben segur mai més podria oblidar, l’agent Marshall tenia molt clar que aquella barbàrie només la podia haver executat una d’aquelles criatures malignes. Mentre s’encenia una cigarreta, just abans de tornar a la comissaria, l’home es prometia a ell mateix que capturaria a aquella bèstia costés el que costés.

El pobre Marshall mai s’hauria imaginat que aquell homicidi fos obra d’un altre tipus de monstre. L’ésser que cobejava atrapar era la mateixa persona que l’havia avisat del crim i l’home amb qui la dissortada víctima feia sis anys que estava casada.

En defensa del vell agent puc assegurar que, en realitat, els monstres que en aparença no fan por i amb els que cohabitem cada dia són els més despietats i també els més difícils de desemmascarar.