Amor de mare

Malgrat tenir dos fills més, l’Eugeni era la nineta dels ulls de la mare. Segurament, el fet de ser el més petit dels tres germans i sobretot la gran similitud física amb el seu pare –desaparegut sense deixar rastre quatre anys enrere- el feien ser el nen consentit de la mare.

Tot i que ja no era una criatura, acabava de complir vint-i-dos anys, la dona seguia defensant-lo enfront de les barbaritats que es proferien d’ell. L’havien acusat de robar els pernils del celler de l’avi Tomàs, de saquejar la nevera dels veïns del primer tercera i inclús d’endur-se les gallines de la senyora Pietat. “Calúmnies!”, protestava la mare amb convicció. Havien sigut nombrosos els amics que, amb molta mà esquerra, li havien insinuat que el seu fill patia un trastorn compulsiu amb el menjar. Res l’enfurismava tant com aquelles injúries.


Tot just avui la mare de l’Eugeni comença a creure les acusacions de la gent i posa en dubte el que fins llavors havia defensat amb vehemència. “A vegades l’amor d’una mare origina una visió distorsionada de la realitat”, pensa la desafortunada dona mentre intenta, de manera infructuosa, afluixar la soga que la lliga de mans i peus a la cadira de la cuina.

L’Eugeni s’apropa a la mare, la desvesteix completament i, ajudat per una esponja de bany amb mànec de plàstic, la neteja a fons. Després l’amaneix amb oli, sal i un rajolí de balsàmic de Mòdena i la complementa amb una guarnició de verduretes que reparteix per tot el cos. Un calfred recorre el cos nu de la mare quan veu que l’Eugeni engega el forn a la temperatura màxima i esmola el ganivet de tallar carn.

Les llàgrimes s’intensifiquen quan, de cop i volta, comença a lligar caps. Després de quatre llargs anys de desesperació, s’adona que el seu marit no havia desaparegut per voluntat pròpia tal i com sempre havia suposat. Sense temps per assimilar la notícia, una ganivetada mortal posa fi al sofriment de la mare i inicia el que serà un cobejat tiberi per l’Eugeni.