Trucada d'emergència

- Pare, tranquil·litzis. L’ambulància no trigarà a arribar.

Pàl·lid com un cadàver, el Sebastià continua assegut al luxós sofà de pell que té a la saleta de casa seva. Porta la camisa descordada i xopa de suor, manté la mà aferrada al pit –evidencia d’un dolor opressiu en aquesta zona- i manifesta una clara dificultat per a respirar.

“Tota la vida lluitant per aconseguir ser un dels empresaris més rics i poderosos del país i ara, per culpa d’un maleït infart, tot se’n va en orris”, pensa contrariat. La seva vida ha estat marcada per una inesgotable ànsia de posseir més i més. Convertit en un dèspota empresarial i acostumat a cometre frau fiscal, no ha dubtat mai a trepitjar a qualsevol per assolir els seus objectius econòmics. Per ell els diners sempre han passat per davant de qualsevol altra cosa.

Malgrat ser un home orgullós i poc autocrític, avui –segurament a causa del tràngol que li crea veure’s la mort tan propera- el Sebastià es penedeix de tot el que ha fet al llarg de la vida. Si pogués tornar enrere actuaria d’una manera molt diferent. “De què m’ha servit guanyar tants diners?”- continua mortificant-se. Una de les coses que més lamenta és haver inculcat aquella mesquina manera de viure al seu fill. L’ha convertit en una autèntica fotocòpia d’ell mateix, un ésser avariciós i sense escrúpols.

L’estat físic del Sebastià s’agreuja a mesura que transcorren els minuts. El dolor al pit s’ha tornat més persistent i cada vegada té més dificultats per respirar. De bon grat, donaria tots els diners que ha aconseguit al llarg dels anys a canvi de salvar la vida. Malgrat tot, no es desanima i confia que l’ambulància arribi abans no sigui massa tard. Aquesta esperança desapareixeria per complet si sabés que el seu fill l’ha enganyat perquè no ha efectuat mai aquella trucada d’emergència. Als disset anys, convertir-se en l’únic propietari de la immensa fortuna del seu pare és un caramel massa llaminer per un ésser tan avariciós com ell.