VES PER ON

Un relat de: MariaM
Sortia de les escales del metro i just em disposava a creuar el parc –ara toca dir allò de què si el cel estava ras, era blau o ennuvolat- però no puc. Vaig perdre’l de vista, el cel, quan ell, l’home, se’m posà al davant i em va estrènyer entre els seus braços, així d’entrada, sense preguntar-me si ja m’anava bé i, preguntant-me si jo era qui es creia que era, la Carmeta. Per suposat que no era jo la tal i dono fe que en aquell moment m’hagués agradat. També és cert que no vaig córrer a desfer l’abraçada ni l’embolic. L’olor que es desprenia de la seva roba i el que sentia entre els seus braços m’embriagava de tal manera que estava a punt de marejar-me, possiblement, també, per l’impacte de l’imprevist. Em vaig quedar quieta per la sorpresa, usurpant, potser, el lloc d’algú altre, sens dubte. Quan finalment vaig reaccionar tot fent el gest de separar-me’n, ell m’abraçà amb més força i apagà, amb la seva, les paraules que anaven a sortir de la meva boca.
I, aleshores sí, vaig perdre’l de vista, el cel, el món i tot el que m’envoltava, fins que les meves oïdes van percebre el refilar dels ocells que s’apropaven eixorivits cap a nosaltres.
L’emocional em traí perquè no era pas el refilar dels ocells el que captaven, eren els xiulets de la policia que ens rodejà. I, per segona vegada en poca estona algú altre m’agafava pel braç, sense preguntar-me ni demanar-me permís.
Ens conduïren a comissaria per separat, cadascú en un cotxe. En arribar, no érem els únics i vam haver d’esperar una bona estona fins que ens atengués l’inspector pertinent, per separat, també.
El meu interrogatori no fou massa llarg. Amb la cara de tòtila que deuria posar i amb l’experiència que se’ls hi suposa en aquests casos, no va tardar gens en sortir de dubtes respecte la innocència que jo no cessava de reivindicar.
Allà van quedar les meves dades personals i algunes signatures al peu de la meva declaració de no conèixer l’home amb qui m’havien trobat, malgrat que les aparences diguessin el contrari.
Un cop al carrer no em vaig estar de mirar a tort i a dret, amb reflexió, però, per si de cas el veia. Tampoc havia preguntat durant l’interrogatori de què l’acusaven, ni si l’anaven a detenir o si ja era fora.
El dubte em durà uns quants dies més, no en va, perquè no és massa corrent que algú t’abraci pel carrer, acabis a la caserna i després en passis olímpicament. No fou el meu cas. Ni en vaig parlar massa o gairebé gens. En general, la vida és tan rutinària que quan succeeix quelcom d’inusual cadascú en treu les pròpies conclusions, segons li peti.
Les cabòries van acabar el dia que el porter de casa em pujà unes flors. I, ja veus, no em sorprengué ni el ram, ni els bombons, ni la tarja de l’home que m’havia seduït fins enviar-me a comissaria.
L’abraçada sobtada -deia- havia estat una estratègia per escapolir-se dels membres d’una banda de traficants a qui seguia d’amagatotis i temia ser descobert amb la qual cosa la feina d’uns mesos se’n aniria en orris. La detenció, doncs, una pantomima de camuflatge. Era policia, ves per on. De la Carmeta no en parlava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: