Versos apocalíptics

De sobte,
d'entremig dels arbustos,
surt la bèstia.

Li cau la baba.
Es menjaria qualsevol cosa que fos carn.

Una ballarina balla damunt d'un cim gelat.

Tots els boscos ploren,
i no només per l'humitat.

És que avui és el dia de l'anarquia.

Tothom hi participa,
i, per això mateix, tothom té por.

Sí,
tothom intenta interpretar el seu paper.

Per què?
Doncs perquè ningú vol l'anarquia.
El món tremola.

Tots els edificis s'esmicolaran.

Tots els poetes moriran.

Tampoc és un dia per a cap obrer,
la cruel naturalesa no fa cas a les llegendes.

I tu segueixes llegint,
com si res.

I el meu cor... no me'l sento.

I tu rius.

Ja veig que no t'adones de res...
és la fi del món!

És allò pel que tantes vegades hem suplicat,
i ara veiem que estàvem equivocats,
però no podem tornar enrere.

Em quedo inconscient,
i somnio.
Somnio en el temps passat.
Discursos de polítics.
Oenegés.
Però per a qui realment ho necessitava,
no hi havia ni un tros de pa,
ni un glop d'aigua.

Vés a saber quantes vides s'han perdut,
en el nom de la hipocresia.

Ànimes en pena arrossegant-se per carrerons foscos,
però sabent que no hi havia res,
no pots esperar el sol quan el fred t'ha guanyat.
No pots plorar quan no tens prou forces.
I aquesta era la gran excusa.
I allà quedaven els sense veu.

De sobte,
desperto.

Torno a tremolar,
però del somni me'n recordo perfectament.

I què veig?
Doncs que jo també he sigut un hipòcrita.

No sé.
Potser és perque m'han criat
amb aquestes costums.

En podem saber molt de riure,
mentre ens anem donant corda!

Però nosaltres som tan sols ninotets,
i quan el planeta s'ha cansat...

Nosaltres,
que érem tan valents,
presenciem la derrota.

Però per què?
Per què l'estem esperant?