Veig distància

Ens han pres els missatges per mirades.
Dins l'enorme bloc de glaç, reconec
la teva veu trencada com em canta
perquè no ens contagiem l'atroç fred.

S'ha gelat tot: el compàs dels batecs
d'un cor amb fluït ritme en el procés,
rastres de purpurina fluorescent
alhora de posar punts i final.
Per què tant d'hora ens ha hagut de passar?
Pensem-ho només. Serà massa fred
parlar-ho amb la racionalitat.
En la balança, el silenci és l'eix
que es contraresta amb sumes de detalls.

L'esperança de travessar el blanc
i de pas, l'ambigüitat del parany
per haver llançat a terra fronteres.
I el nostre dol, per ja no poder rebre,
fa en el gel gros una esquifida esquerda,
que el temps farceix amb la seva duresa,
com si res l'hagués fet mai franquejar.

I el iceberg ens escalda amb espelmes
que sostenen la flama del passat.