Allò que ja s'albira

Estirats al llit, mirant al sostre,
braç amb braç: de tot en fem llenguatge.
Anem allargant conscients les pauses,
compartint el risc de trencar-les
amb el desig que amaguem a l'altre,
la temptació de fer-ho clar.
Les veritats es fan poderoses
en situacions apunt d'esclatar.
Què fem? Vull que aparegui un final.
Sé que el que estem pensant no ens és nou,
ens pesa tant que ens creiem en vida.
Digues-ho, perquè s'ha creat doncs?
Tu erets el fort abans que jo;
adoro intuir el rerefons.
Deixa-ho anar, si en el fons ja ho sé,
que no pot ser, que hi ha un món
més gran que el nostre i molt més complex
i nosaltres, nosaltres, som part d'ell.
Que la corda s'aniria escurçant
fins ofegar-nos de plany i amor
en una suor que no ens pertany.
Segueix explicant-me, sense moure't,
estirat al llit, mirant al sostre;
fes veure que tot segueix igual.
No apuntis el silenci amb el dit,
que aquestes llàgrimes vergonyoses
vagin caient de diferents formes,
una per cada sospir que m'has donat.
Fes-me sentir que tot el que em dius
només prové de tu i de mi.
La visió ens ha canviat,
en la bellesa trobarem marques.
No retiris, si us plau, el teu braç;
no em treguis el dret d'imaginar-te
entenent el present com a tal,
en un temps que ens deixa sagnar en pau.