Van Dirken

Un relat de: camins

Darrere els núvols el cel s'enfosquia. El crepuscle minvava al mateix moment que la lluna es deixava veure enmig de les muntanyes. Era l'hivern. Un vent glacial recorria la ciutat, deixant rere seu cossos freds i cors gelats.
El dia era desolador i per això, hom desitjava restar a casa, a la vora del foc, delint-se de la seva càlida escalfor. Vassilissa era a casa també, davant de la finestra, amb els ulls entreclosos i el rostre calmat. Pensava. Recordava el trajecte de la seva vida i es divertia revivint episodis alegres. Per això no s'adonà que algú havia entrat fins que no sentí el fort cop de la porta de fusta.
Llavors, una veu aspra sospirà:
- Me'n vaig, no us aguanto més. Us odio a les dues, però el meu odi vers tu és encara més intens.
I altre vegada se sentí el cruixit de la porta. Vassilissa, que no s'havia mogut, continuà mirant per la finestra, mentre les llàgrimes li lliscaven rostre avall.
Aquell dia passà hores plorant. Desitjant amb tot el seu ésser que l'home que havia fugit retornés a la casa. Però fou en va. Al final els anhels s'anaren diluint, i el temps, com ja havia fet d'altres vegades, cosí les ferides del seu cor.
Decidí oblidar-lo, i això intentà durant els deu anys següents.
Un dia que era a plaça amb la seva filla Lukéria, sentí com una dona estrafolària preguntava a la gent del poble si els era familiar el nom de Van Dirken. Al sentir-ho, quedà glaçada. De cop, aquell dia tan llunyà que tant li havia costat d'oblidar, reaparegué en la seva ment més nítid que mai. Aquell nom que havia estimat tant... Un nom que tan sols coneixien ella i la seva filla Lukéria.
Lukéria!
De cop tornà en si i fou en el precís instant en què la seva filla cridava la senyora. Amb tota la seva força, Vassilissa es llançà sobre ella i li tapà la boca. No sortiria d'allà cap paraula que anunciés que el coneixien. No, Vassilissa no ho permetria.
Quan la dona s'atansà, ella deixà dolçament de prémer la boca de la noia, però la mirà durament. Aleshores, aquesta abaixà el cap, permetent que la seva mare expliqués que era boja i que la disculpés, afegint que no havien sentit mai aquell nom tan estrany. La dona però no s'ho acabà de creure i Vassilissa agafà la seva filla i se'n anaren les dues de retorn a casa.

Ara farà cinc anys d'aquell dia i Vassilissa encara pot veure, a través de les flames del foc, la noia estrafolària pronunciant el nom del seu fill.

Comentaris

  • Txékhov...[Ofensiu]
    focdegel | 29-11-2006

    Txékhov fou un gran escriptor... i tu n'has sabut fer una bona continuació d'aquest conte =)

    Això que em comentes al meu poema dels llençols, és molt aplicable al modernisme... a la busca de la llibertat, a no seguir la multitud,etc...i me n'he adonat ara, que he començat filologia catalana, que molts dels meus poemes tenen trets de diferents moviments, sense pretendre-ho... jeje, m'ha fet veure força clar això el teu comentari!

    Moltes gràcies per comentar! Et llegiré!

  • uops![Ofensiu]
    kispar fidu | 12-06-2006

    ostres, potser necessitaria llegir el conte de Txékhov, per introduir-me en la història, o potser simplement necessitaria anar-me'n a dormir i despertar-me amb el cap més clar, perquè la veritat és que aquesta tarda m'ha agafat una "nyonya" que encara em ronda pels ulls...!

    mmm, no m'he acabat de situar... suposo que al ser la continuació d'un altre conte, hauria de llegir-ne l'inici per saber ben bé "on sóc"...

    jejeje,
    apa, vaig a sopar un xic!
    ens veiem,
    Gemm@

  • bones![Ofensiu]
    fullet verd | 12-06-2006

    Aquest final ma deixat ven parada, la veritat es que no m'esperava que fos el seu fill...XDXD

    ...fullet verdXD

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de camins

camins

13 Relats

44 Comentaris

15519 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
*Busca horitzons
destapa somnis
ressegueix camins
i descobreix
a poc a poc,
somriures amagats
i paraules encantades.

"*Alguna vegada has vist els nens jugant?
O escoltat el soroll de la pluja caient
al terra?

Alguna vegada has seguit una papallona en
el seu vol erràtic?

O observat el sol esvaïnt-se en la nit?

Quan et preguntes: "Qui sóc?", escoltes
la
resposta?

Atura't! No ballis tan de pressa,
El temps és curt, la música no dura per sempre"

*"és per això que serveixen les nostres vides? per maquinar com fer diners i després presumir-ne en públic?"

* "menos mal que con los rifles no se matan las palabras"