Record...

Un relat de: camins

Agafo l'abric i la bufanda i surto de casa tancant la porta amb un cop suau. Un cop a fora, el vent gelat em fa despertar i sentir-me viva i em dóna força per caminar. Ho faig ràpid, movent maquinalment les cames, una darrere l'altra, perquè no se'm deturin en el moment clau. Però ho fan. Quan arriben a l'indret se'm comencen a fer feixugues i avanço lentament. Tanco els ulls per intentar disminuir el mal que em fan les punxades al cor i la opressió que sento al pit. Sense adonar-me'n, les llàgrimes comencen a lliscar-me pel rostre i abaixo el cap tristament. Em sento abatuda. Altra vegada no he aconseguit ser més forta que el record que em colpeja i aquest m'ha vençut. Altra vegada, com cada diumenge, al passar per la cantonada m'han vingut al cap les imatges que tant han marcat la meva vida: dos guàrdies civils emportant-se el meu pare cap a la presó, per més tard, executar-lo.
Jo era petita llavors, segurament devia rondar pels sis o set anys però, amb el temps les imatges no se m'han esborrat com pensava, sinó que, contràriament, s'han revifat i s'han tornat més nítides. Fins i tot, puc recordar-me amb els ulls molt oberts mirant com el pare, a crits, demanava ajut sense ésser escoltat i sentint com la mare plorava en silenci. La mare... ella no ho va poder superar i al cap d'uns mesos morí d'enyor i tristesa. Jo, en canvi, vaig pensar que no m'ensorraria, i tota la vida he lluitat per tirar endavant sense girar-me enrere per plorar records dolorosos i ho he aconseguit, menys quan, per força, he de passar per la cantonada del carrer Argelaguet. Llavors, tota la meva vida es transforma en un tel blanc que fa nosa i em trobo cara a cara amb aquells guardes que s'endugueren el pare, i els ploro, els crido, els escupo... però res. Tot és en va. No aconsegueixo sortir de la foscor que m'empresona mentre sóc allí. Aleshores, però, quan travesso el carrer canviant de vorera, el matí torna a ésser del mateix color que sempre, i les persones que caminen al meu voltant em saluden amb cares somrients dient-me un "bon dia" adormit.

Mentre penso tot això, m'adono que no puc seguir així, que no puc viure fent veure que la vida em somriu si sé que existeixen esdeveniments que la tornen grisa i trista, i decideixo reunir tot el valor i la valentia que em queden per girar i passar-hi altre cop, plantant cara al meu passat amarg.
I així ho faig. Lentament començo a girar el rostre i a dirigir els meus passos cap a camins insegurs. Em queda mig carrer per arribar al cantó i decaic. Em penedeixo d'haver pensat que seria prou forta per no plorar. Resto quieta, mirant fixament endavant i al final, torno a reempendre la caminada. Quan estic a punt d'arribar-hi esclato en plors incontrolables. No ho puc evitar. Somric trista descobrint la meva feblesa. Altra vegada però trec les forces d'on no hi són per encarar-m'hi. Ara les imatges són més fortes, ara sento els crits i els plors més punyents que mai, però no paro, continuo caminant endavant, sense cap rastre de l'anterior feblesa i quan només em falta un pas per arribar a la cantonada, hi descobreixo una nena petita que, ajaguda, amaga el seu cap entre els braços. La observo i penso que deu tenir uns sis o set anys. Llavors aixeca el cap, em mira i em somriu obertament. Li retorno el somriure. Per fi he entès que el meu cor ja ha acceptat el record.

Comentaris

  • * sense girar-me enrere *[Ofensiu]
    kispar fidu | 03-06-2006

    eis! Avui, després d'un dia d'estudi! (uo! ha cundit el dia!! jejeje), i un cop ja havent sopat, i reposant un xic abans d'anar a dormir, m'he dedicat un temps per navegar per les terres de les lletres que sempre són capaces de mostrar-nos misteris! ;)

    El meu cor ja ha acceptat el record
    Les guerres: poca pau, negror, fredor en cada carrer, foscor en totes les cantonades, somriures ja apagats pels temps, males mirades, temors, ulls temblorosos, llàgrimes aturades per por de ser mal descobertes...

    no se sap del cert fins que no és viu... però ha de ser una frustració tan gran veure com de sobte tot s'esvaeix al teu voltant i que la vida penja d'un fil massa dèbil...
    El poder porta a la societat a la perdició. L'ambició del tenir més, del ser més, de seguir augmentant les possessions fins "al deliri"...

    Guerres per interessos... i vides robades sense permetre'n l'avanç pel seu camí...

    Ella recorda aquella imatge, aquell moment en que van arrebatar-li al pare... i el dolor no s'esfum de les seves imatges... resta allà incansable sense deixar-la respirar amb calma, sense sentir la fredor d'aquella llàgrima relliscant-li la galta...

    Fins que finalment, el desig de seguir endavant, de girar-se sense mirar enrere... aquells ulls de la nena que li somriu amb la més gran innocència... llavors, finalment "El seu cor accepta el record, tot i que el les imatges mai desapareixen del tot... (però sí que es pot aprendre a conviure amb elles...).

    que vagi bé!
    ens veiem per algun lloc! jeje (que com que sempre ets per tot arreu! ;) ).

    ciao,
    Gemm@

  • Bones![Ofensiu]
    fullet verd | 03-06-2006 | Valoració: 10

    Els records costen molt d'esborrar i no deixen viure mai bé, però a cop i del temps i de ser forta i valenta ho acabes superant i gairebé no te n'adones...
    Espero que en aquests moments sàpigues veure la llum del final del camí fosc.

    molts petos wapa

    fullet verd

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de camins

camins

13 Relats

44 Comentaris

15505 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
*Busca horitzons
destapa somnis
ressegueix camins
i descobreix
a poc a poc,
somriures amagats
i paraules encantades.

"*Alguna vegada has vist els nens jugant?
O escoltat el soroll de la pluja caient
al terra?

Alguna vegada has seguit una papallona en
el seu vol erràtic?

O observat el sol esvaïnt-se en la nit?

Quan et preguntes: "Qui sóc?", escoltes
la
resposta?

Atura't! No ballis tan de pressa,
El temps és curt, la música no dura per sempre"

*"és per això que serveixen les nostres vides? per maquinar com fer diners i després presumir-ne en públic?"

* "menos mal que con los rifles no se matan las palabras"