Tendre cançó d'amor

TENDRE CANÇÓ D'AMOR

El dia era fred i l'ambient que es respirava al carrer, en dies com aquell, trist. Eren les sis de la tarda i el dia havia passat trist i avorrit. Seguint la monotonia habitual, vaig pujar a l'autobús i directament vaig anar a seure darrere de tot. Vaig posar-me a escoltar la meva cançó preferida a través del discman, aquella cançó que escoltava des que ho havíem deixat amb en Joan, del qual n'havia arribat a estar molt enamorada. A poc a poc però, el temps va anar esborrant tot l'amor temps ençà ens havia unit. Així doncs, em trobava a l'autobús escoltant la bonica cançó d'amor i, llavors, com sempre, vaig fer una repassada a tot l'autobús, per observar si hi havia algú conegut. Quan ja anava a dirigir la mirada cap al verd paisatge primaveral vaig descobrir-lo, amagat rere un llibre. Devia tenir cinc anys menys que jo, era alt i semblava molt bona persona, però vaig pensar que tan sols per l'aspecte no el podia jutjar. Durant tot el trajecte d'autobús que em quedava, vaig dedicar-me a dibuixar-lo en una llibreta, on intentava plasmar amb detall tot el que creia prou bell de contemplar. Ja havia acabat la meva feina quan vaig veure que m'havia passat la parada. De seguida vaig decidir anar a prémer el botó de la pròxima parada, quan ell, el parador dels meus ulls, se'm va avançar. Vaig mirar-lo i els seus ulls foscos, plens de llum, em retornaren la mirada, accentuant-la amb un somriure. Els colors de la cara em van pujar de to en el precís instant i vaig abaixar el rostre ràpidament perquè no ho descobrís. Entre tot, l'autobús ja havia parat i com vaig poder, vaig recollir les meves coses i vaig baixar a la vorera, amb tanta mala sort, que vaig entrebancar-me i tot se'm caigué a terra. Ell, que m'havia vist, de seguida va venir a ajudar-me i recollí la llibreta dels dibuixos tot preguntant-me què hi havia. Tímidament vaig respondre-li que hi dibuixava coses que creia boniques. La veu em tremolava perquè estava parlant amb ell i també perquè no volia que descobrís el seu dibuix. Va anar passant pàgines fins trobar-lo. Jo desitjava que el terra se m'empassés, perquè pensava que em renyaria per dibuixar-lo. Però l'únic que va fer, fou mirar-me i dedicar-me un dels seus somriures, que vaig retornar-li de bon grat.
Des d'aquell moment ens férem inseparables.

Obligo la meva ment a tornar al present. Aquest és massa trist per pensar en dolços records. Sona al meu cap la cançó d'amor que escoltava el dia que el vaig conèixer i que ens uneix.
Observo l'autobús que em feu conèixer el seu rostre i que ara se l'endú. Se l'emporta lluny d'aquí, a un indret que desconec, un indret que m'impedirà tornar-lo a veure mai més.
Sento una angoixa, una tristesa amarga, que fa que no pugui parar de mirar-lo i que, en contra de la meva voluntat, em fa somriure. Ell no em mira, té la mirada perduda al cel, un cel esplèndid d'un blau intens. Penso que ho fa per intentar amagar l'enyorança que l'envolta. Sé que li costa marxar, i tanmateix, continuo sense comprendre perquè ho fa, tot i que m'ho ha explicat tan bé com ha pogut, envoltat d'un mar de llàgrimes. Llavors, com si ja no pogués controlar més la seva voluntat, em mira, i fent-se el fort, aconsegueix el que jo no puc aconseguir. No plorar. Al cap d'una mica, treu un full de la bossa de viatge. És el meu dibuix. Me l'ensenya i se l´acosta al cor. Em somriu. És ara quan m'adono que serà l'últim somriure que li veuré fer, l'última vegada que veuré aquell rostre que tant he estimat durant aquests cinc anys, el rostre que m'ha fet apreciar les petites coses de la vida i que m'ha ensenyat a ser feliç.
Veig que l'autobús engega i lentament va desapareixent. Abaixo la mirada i vesso l'última llàgrima a l'asfalt de la carretera.

Unes hores més tard, asseguda a la sorra de la platja solitària, penso en ell. M'envaeix una gran sensació de ràbia, que fins ara, poques vegades havia experimentat. Llavors, deixant-me emportar per la ira, m'aixeco i em trec del coll, per primera vegada, el mocador que em va regalar, i corro fins a l'aigua. Deixo que l'aigua freda em mulli els peus i mica en mica em començo a asserenar. Lentament, vaig deixant anar el mocador. Sembla com si en el fons una part de mi no el volgués deixar escapar, no volgués que s'amagués per sempre sota l'aigua. Contemplo el mocador fins que ja no el veig més.
Poc més tard, tranquil·litzada davant la immensa mar blava, reflexiono sobre el nostre amor i ara sí, em deixo portar pels records.
Confio en que una altra vegada, el temps m'ajudi a vèncer l'enyorança i la nostàlgia que torna a apoderar-se de mi, sense que pugui fer res per evitar-ho.
Llavors, observo el magnífic cel d'aquesta nit i contemplo una estrella que brilla més que les altres, l'estrella de l'Orient...l'esperança que em farà seguir endavant.
Penso que potser ell, des de la foscor de la nit d'un país llunyà, també ho fa i un somriure apareix al meu rostre. Fluixet m'ha semblat sentir la tendre cançó d'amor.