Cercador
...Mirades perdudes del món... (1)
Un relat de: camins- Compartir:
La mirada perduda en algun indret lluny del present.
La cara xuclada i demacrada.
Els ulls sense rastre de felicitat.
De cop, comença a buscar per tot el cos les marques i els blaus; el dolor que pot amagar sota la roba. En compta fins a dotze, cada un més profund que l'anterior. No gosa ni plorar. Sap que els morats no són res comparat amb la tortura de la seva ment, que té danys irreparables.
Sap que ara ningú més gosarà maltractar-la, però el record és tan dur, que ni tan sols l'esperança d'una vida millor pot animar-la. El seu interior és fosc, per enlloc no s'entreveu la claror d'un demà.
Més tard, recorda el dia que el va veure per primera vegada: alt, d'ulls blaus i rostre afable. I sobretot, el més important, un home fort, que la pogués protegir.
Comentaris
-
* lluny del present *[Ofensiu]kispar fidu | 02-01-2007
bon dia Clareta! (...bé, això de bon dia és un dir! perquè ja hem sobrepassat el migdia! però de bon dia sí que en fa... un solet ben dolç!)
bé, prou tonteries, jejeje;
fent un break de l'estudi (me n'he cansat ja! porto tot el matí donant-hi voltes, i a sobre ara no me'n surto...!). Així que he decidit passar-me per relats i perdre-m'hi una estona... Últimament no hi llegeixo massa... però avui he consultat els "més coneguts" i he vist que tenies novetats! uoo!
i aquí estic;
...després de tant rotllo, procedint a comentar el text en concret! (si és que quan vull no callo...!):
M'ha impactat sobretot el final; quan en temps anteriors va escollir-lo precisament per la força que la va captivar pensant en la seva protecció... I tot al contrari, la força que es converteix en la seva màxima enemiga... Aquella que li deixa marques de dolor per tot el cos i la fa sentir impotent sota un ulls blaus que s'havia estimat en altres temps...
Mirades perdudes en un món que no volen estimar perquè n'han perdut les forces per seguir lluitant. Perquè, cansades ja de tan rebre, s'han deixat vèncer perdent tota il·lusió per seguir avançant. Sols resten mudes i immòbils, lluny d'un present que no els pertany, un passat que sembla irreal i un futur que no poden ni imaginar...
El pitjor és que amb tanta impotència, les domina la por, i pensant-se incapaces de canviar res, es deixen enfonsar fins a la màxima foscor...
és trist pensar com se'n poden fer cendres dels somriures més nets...
(sabies que últimament el maltractament a homes està augmentant molt? sí, sí... no té tant ressò, però també n'hi ha... de caire més psicològic, però cada cop més...)
per cert: Feliç 2007!
ens retrobem pels móns amb les mirades gens perdudes;
Gemm@
l´Autor
13 Relats
44 Comentaris
16650 Lectures
Valoració de l'autor: 8.88
Biografia:
*Busca horitzonsdestapa somnis
ressegueix camins
i descobreix
a poc a poc,
somriures amagats
i paraules encantades.
"*Alguna vegada has vist els nens jugant?
O escoltat el soroll de la pluja caient
al terra?
Alguna vegada has seguit una papallona en
el seu vol erràtic?
O observat el sol esvaïnt-se en la nit?
Quan et preguntes: "Qui sóc?", escoltes
la
resposta?
Atura't! No ballis tan de pressa,
El temps és curt, la música no dura per sempre"
*"és per això que serveixen les nostres vides? per maquinar com fer diners i després presumir-ne en públic?"
* "menos mal que con los rifles no se matan las palabras"