Valse Folle: Un cercle urbà

Un relat de: Arbequina

Miro la pantalla de l'ordinador, faig, molest, una ganyota, pitjo quatre segons el botó d'engegar, emmudeix. No he tingut esma ni per fer el rutinari procés: inici, apagar equip, apagar. Tot queda en un silenci que m'acarona. Em llenço al llit, ple de coses que aixafo amb penediment, i esbufego cansat. El cap em bull; el cap m'explota; el cap em fa mal; el cap està calent; només puc pensar en el cap.

El fred em colpeja la meva cara calenta amb un acarnissament que em sorprèn. Feia tants deies que no sortia de casa que ni me'n recordava, que havia arribat l'hivern. Em poso en moviment, però sense direcció ni rumb. A pas lent engoleixo una successió de carrers estrets que he fet mil cops: Pujós, Llavines, Occident, Llobregat. Surto a carretera de Collblanc i, passant a Barcelona, carrers amb noms més pretensiosos: Sant Ramon Nonat, Cardenal Reig, Arístides Mallol, Travessera de les Corts, Comte de Güell, Avinguda de Madrid, Sants. El carrer de Sants és ple de gent i de llums. S'acosta el nadal i un cuquet, el materialista, que s'activa per aquestes èpoques, afecta gairebé tothom com una epidèmia. La gent va boja mirant els aparadors. Els miro jo; no em diuen res: joguines avorrides, aparells electrònics que no em serveixen, sabateries, perruqueries (sóc calb), viatges que no vull fer, roba que no em cal, joies que no m'atrauen, mòbils que no necessito, llibres que no vull llegir, restaurants, bars... Tot em deixa indiferent, tot em produeix apatia. Em faig a un costat i baixo de la vorera per deixar passar una dona grassa. Un motorista suïcida se m'aproxima a velocitat il·legal i salto, més que pujo, a la vorera de nou. Colpejo sense voler un jove que solta un "joder" sense aturar-se, mirant-me cap enrere per sobre l'espatlla...

..."Joder", però quin burro! Me'l miro amb desafiament i enuig al meu pesar; en realitat estic molt nerviós, i no li hauria de fer pagar a ningú. Arribo tard. He de tallar. Tothom m'ho diu: "has de tallar". Però no un dia que arribo tard. Un dia que arribo tard, no. Miro un rellotge d'aquells públics, pagats per propaganda, que també diuen la temperatura. Disset graus. I una merda! Fot un fred de collons. 18:39. Si va com el termòmetre... Però tan se val: faig tard. Com li dic? Laura... No li puc dir. Giro cap a l'Avinguda Madrid. És un carrer que mai m'ha agradat, pel nom i per com és. Accelero el pas. Avui tot agafa tonalitats estranyes, tristes. Els fanals xoquen contra els arbres, que, a cops, depenent de la classe, obstaculitzen la llum que hauria d'anar cap el carrer, o s'il·luminen per sota si són alts. Avanço abstret en aquestes bombolles de claror. Miro la paret d'un gran edifici fins trobar la placa: Carrer Berlin. Segueixo: Tarradellas, Londres, Sarrià. Veig la benzinera. Ha de ser aprop. Sí, mira, allà. Creuo de vorera i m'endinso temorós a un bar petit i una mica brut. Ella és a una taula del fons. Em somriu contenta de veure'm. Fa una ganyota simpàtica i s'assenyala el rellotge que du al canell dret. M'hi acosto esquivant taules posseït d'una revelació que m'avergonyeix i m'inquieta: "avui segur que no li dic". Penso amb la noia amb qui cardo a les seves esquenes. M'entra una angoixa indesxifrable. Un cambrer que està atenent una taula es gira de sobte i topa amb mi. Sento una disculpa darrere meu...

..."Perdó". Però quin burro estic fet! I quina merda de bar! Més petit no podia ser! Penso en la "Play" i la tele de plasma que em vull comprar per reis. Serveixo dues Voll-Damm. "De res". Miro altre cop la noia del fons. Està boníssima i (com no?) aparellada. Amb una noia així no em permetria jo el luxe d'arribar tard. Ara que, mira-la, se la veu tan feliç. Segur que aquell paio és un guaperes. Mmmmmmm, sí, ho és. Agito el cap. Què faig, mirant un paio? Redreço els meus pensaments cap el malestar general que m'està causant el restrenyiment: fa tres dies que no cago. Penso en la "Play" i el "Final Fantasy". Recullo una taula que acaben de deixar. No hi ha propina. Cabrons! M'acosto a la barra i buido la safata. Sona amb estrèpit una ampolla buida que se m'ha relliscat de la mà. No s'ha trencat...

..."Hòstia". Però quin burro, aquest cambrer! Ni se n'ha adonat, que m'ha tacat de cervesa. Pago sense deixar propina. Surto del bar i el fred em posseeix amb una virulència desacostumada. Vencent l'impuls de tornar enrere baixo Urgell amb pas viu, directe cap a l'estació d'Hospital Clínic. A l'entrada de l'estació, unes escales que s'endinsen a la terra, la Charlize Theron se m'insinua provocadora. Què atractiva és la Charlize! Vols dir que amb noies tan maques es pot anunciar algo? Què anunciava? Buf, què agradables són els passadissos del metro a l'hivern. Llàstima de l'olor a ranci que foten, especialment els d'Hospital Clínic, que fan olor a medicines i malalts. M'assec a esperar el tren. L'andana es va emplenant de gent. Les meves mans van perdent fred. Els comptadors electrònics comencen a fer de les seves: 50, 49, 48, 47, 46, 45, 44, 43, 42, 41____ 48, 47, 46, 45____ 48, 47, etc. D'aquesta manera no serveixen per a res. Per fi es sent el tren arribar. 16. Entra. M'assec, estic de sort. El tren perd velocitat, doncs arribem a Diagonal. La dona del costat s'aixeca, però ja no estem els d'aquesta edat per massa equilibris i, al entrar a l'estació, un sotrac del tren la bolca cap a mi. Sento la pressió d'una mà plena d'ungles entre el coll i l'espatlla, i un genoll que colpeja el meu. La dona se'm disculpa tota roja i surt esverada del vagó...

...La cara m'explotarà de vergonya. Però quin burro! Miro, al passar pel costat de la cabina de conductors, el culpable del meu neguit. Veig una dona. Dona havia de ser!, exclamo i, acte seguit, em penedeixo de l'expressió sexista que m'ha sortit. Sóc dona, jo hauria de ser l'última en dir coses d'aquestes. Ignoro les escales automàtiques i pujo dificultosament les del costat, de pedra, com a càstig per haver molestat l'home, haver insultat el conductor (bé, la conductora) i a les dones en general. El passadís que va de la línia blava a la verda és força llarg. N'hi ha de més llargs, però, molt més llargs. Una cara, una altra, cara, cara, cara, quina cara!, cara... Cares, una darrera l'altra. Els urbans tenim una percepció de les expressions facials diferent. És lògic. Tot just baixant les escales sento el tren arribar. M'hi pujo corrents i a empentes, com tothom. No trobo lloc, però em recolzo a les portes de l'altra banda, que està prou bé. No m'ha tocat cap persona que faci olor al costat. Baixo a Catalunya. Avançar fins la sortida és un continuat avançar, aturar-se, esquivar, girar, tombar, avançar, aturar-se, avançar, girar, topar (tot i que jo, amb compte, no topo amb ningú), excusar-se, avançar... Al distribuïdor immens i rodó que hi ha soterrat entre plaça Catalunya i les Rambles, un negre jamaicà toca la guitarra elèctrica amb un delit estúpid. Quin mal gust! Oblidant-me del càstig autoimposat em dirigeixo a les escales automàtiques. A poc a poc apareix, de dalt a abaix, el cafè Zurich. Tot pels voltants i a l'entrada del 'Triangle' hi ha un munt de gent esperant algú altre. El pitjor lloc de Catalunya per quedar, exceptuant el bell mig de les rambles. Miro a veure si veig el meu marit. No hi és, com sempre. Buf! Doncs vaig a lavabo, ja s'esperarà... per un dia. Que n'aprengui! Potser així no trigarà tant, la propera vegada. Dubto. Penso en el Laporta. Em decideixo. Baixo les escales. Merda! Hi ha una cua de por i els ulls se me'n van, inconscientment, cap el lavabo d'homes. A cops voldria ser un home. Per fi puc entrar, per fi puc pixar, per fi... Surto, se'm cau el 'clínex' de les mans i, al acotxar-me per agafar-lo, el meu cap xoca contra el ventre d'una joveneta que ja estava entrant darrere meu i que deixa escapar un agut i fluix xisclet...

..."Ah!". Però quina burra! Vella. "Sí, sí,". Entro i tanco la porta darrera. Faig una inspecció del lloc, bastant fastigós a primer cop d'ull. Amb moviments mestres, entrenats per la rutina, m'apujo el conjunt que formen l'anorac, el jersei i la samarreta, em baixo els pantalons i les calces i, sense que el cul ni les cuixes toquin la tassa, faig pipi amb dificultats per no deixar escapar un gemec de plaer. Acabo, obro els ulls, els giro. No hi ha paper! Merda, merda, merda, merda... Busco pertot sense trobar-ne. Ni cap miserable mocador porto. Però com pot ser? "Perdonin...". "Perdonin!", dic més fort. Fora es produeix, sinó un silenci, una baixada del volum general que m'inquieta. "No, no". "Sí, és que no hi ha paper i no porto...". "Gràcies". Alleugeriment. Obro la porta una mica i tantost una ma enjoiada i vella, segurament pertanyent a la dona amb qui he parlat, m'ofereix amable un paquet de 'clínex'. Opero a gran velocitat. Surto, veig a la dona que m'ha salvat, li dono les gràcies, el paquet de 'clínex' i me'n vaig avergonyida. Em sorprèn no trobar rostres amb mostres d'hilaritat. Potser prou tenen, amb aguantar-se l'esfínter. Amb la precipitació, topo, al passadís que separa els lavabos de dones del dels homes, amb un jove. "Oh, idiota!"...

..."Burra!". Però quina burra. Enuig intens, incontrolable. Mirada assassina. "Bah!". Entro al lavabo d'homes, m'acosto a un 'pixadero' i, per culpa d'aquella 'tia', no puc pixar. Concentració... o desconcentració, millor. Pixo. Ho he fet nerviós i me l'haig d'espolsar més del normal. El del costat a l'igual es pensa que m'estic fotent un palla... 'Maricon'. Surto del lavabo i miro feliç la llarga cua que hi ha al de les dones. Pujo les escales corrents. "Ja està", dic al parell d'amics que m'esperaven. Sortim del Triangle i, amb la idea de baixar les rambles, ens dirigim al pas de zebra. Em fixo en un Pare Noel que s'està menjant un entrepà sota el cartell publicitari de la Charlize Theron. Els nens no es poden creure aquestes bajanades. Un Pare Noel menjant un entrepà! Sento un cop a l'espatlla...

..."Mira!". Però quin burro! "S'ha fotut una hòstia.." "Sí, sí". Avanço rient i mirant enrere, on un despistat ha
topat amb una paperera...

... Però quin burro. Tu creus que s'ha d'anar mirant erere?...

..."Perdó" Però quin burro, el de la paperera. "Així doncs, Laia, pel teu germà...?". "Collons, que ja té disset anys!". "Tu sabràs...". Li dono la mà...

... Però quin burro. Què hi fa, que tingui disset anys? No és pot anar a comprar amb ell. Intento esquivar, però em frego amb un noi que va quasi corrents...

...Però quin burro! Ara m'ho diu? Collons...

...Però quin burro! Com va la gent! És odiós anar per les rambles. "Buf! Odio anar per les rambles!". "Val, val..". "Sí". Creuem l'asfalt de baixada i anem per la vorera esquerra, igual de concorreguda. Em fixo en una casa de música. M'agradaria entrar...

...Però quina burra que sóc! He fet campana! He fet campana, i per això! Però quina burra que sóc! M'endinso al carrer Tallers. Em repel·leix. M'atrau. El paviment és brut, les parets, negres, la gent, estranya. I el Jordi idiota! Idiota! Faig campana, jo. Jo faig campana per estar amb ell... "Ah!". Idiota! Idiota jo, també. Miro l'església, miro l'edifici anacrònic, miro més enllà del carrer. "Tan se val", em dic en veu alta. El fred em comença a fer tremolar. Agafo el mòbil: Unlock, Press OK, keypad unlocked, Menu, Messages, Select, Short Messages, Select, Inbox, Please Wait, JORDI. Tinc la mà insensible. Els dits em fan mal. Joder. Perquè sempre em passen a mi, aquestes coses? Respiració profunda. "Calma", em dic. Un home, que em sent, es gira sorprès. M'avergonyeixo. Esperaré a aquesta nit, clar. Perquè jutjar-lo, pobre? A saber què li ha passat? Ara, que ja me'l conec... a aquest. He fet campana. He fet campana. Creuo la Ronda de Sant Antoni i em dirigeixo cap a l'estació. Miro l'edifici històric. És bonic, m'encanta. Llàstima que estudii dret. Zona Universitària, vaia merda de campus. Abans d'entrar a l'estació, unes escales que s'endinsen a la terra, em fixo en un cartell publicitari del 'Corte Inglés'. 'Careros'. Com es diu aquella tan guapa...? Ohhhhhhh, quina escalforeta. M'assec a l'andana. Davant tinc el mapa de la línia de metro vermella. L1:Universitat - Florida, nou parades. Nou parades. Sento el tren aproximar-se, cada cop més fort, cada cop més terrible. Si no fos perquè porto des de sempre anant en metro, tindria por. 16. Entra. Entro. M'assec, estic de sort. Poc després, l'home que s'asseu al meu costat s'aixeca per baixar a Urgell. La dona que s'agafava a la barra del meu darrera li pren el relleu, però de forma maldestre, doncs gairebé, per culpa d'un moviment estrany del tren que la desequilibra, s'asseu a la meva cuixa...

..."Perdó". Però quina burra! No s'ha apartat ni un mil·límetre. Estic cansada. Miro el marcador d'estacions lluminós que hi ha a la porta que em queda davant i a l'altre costat del metro. Està espatllat, no funciona. Però he fet tants cops aquest trajecte, que me'l sé de memòria. Ara em queda: Urgell (ja hi som), Rocafort, Espanya, Hostafrancs i Plaça de Sants. I passen així, jo embaladida mirant el marcador que no serveix per a res: Urgell, Rocafort, Espanya, Hostafrancs, Plaça de Sants. Em baixo del vagó. Curiosament no ho fa, baixar, tanta gent com de costum. I l'hora és punta. Les portes es tanquen acompanyades d'un so que he sentit mil cops. Avanço per l'andana. Tothom puja per les de pedra... Tothom puja per les de pedra! Les automàtiques no van! Estic cansada... No va res bé avui en aquesta línia. Merda de metro! Perdonin les molèsties...? Treballant per millorar el servei...? Un, dos, un, dos, un... ah, feia mil anys que no pujava escales al metro. No és cert. En fi, quina merda. Collons, quin fred! El carrer és ple de gent fent les compres de nadal, segurament. I fa fred. Començo a avançar fixant-me en les llums decoratives de nadal. Enguany s'han deixat de bajanades: a les llums s'hi veuen motius i tot! Sento el meu nom, em giro, veig l'Albert, el de la uni. Sembla content de veure'm. Ai mare. M'hi acosto. Dos petons...

..."Què tal?". Però quina burra! Vam anar una pila d'anys... En fi. "Sí, molt de temps". Bah, aquestes converses són depriments. Mai aprenc. "Doncs jo res, tirant". No ens preguntarem pels excompanys, ho he d'evitar. "Ah, bé, bé". "Sí, es va casar farà un parell d'anys". "No la coneixes, és estrangera". "Sí, el Joan viu a Alemanya, hi va anar a treballar". Joder. "Sí". "I tu què, has mantingut el contacte amb algú?". "Clar, clar...". "I com està?". "Me n'alegro". "Ah...". "Molt bé". Temps d'acomiadar-se. "En fi, m'ha alegrat veure't". "Doncs res, el proper cop que ens trobem espero que no hagin passat tants anys, eh?". "No, no". "Adéu, adéu". No et giris, no et giris... Quin cul! La veritat: està boníssima. Això sí, és una creguda. Però l'he trobat més simpàtica. No et tornis a girar, no et tornis a girar... Ja deu ser lluny. Faries el fatxenda. M'aturo, agafo el paquet de tabac i em giro fent veure que em protegeixo d'un vent que no existeix mentre m'encenc la cigarreta. Miro. Només veig un munt de caps i cossos, gent abrigada que s'escampa per tot el llarg del carrer de Sants, molt il·luminat per les llums decoratives de Nadal. A ella ja no la veig. Quan li digui al Joan que he vist l'Elisenda... Prossegueixo el meu camí. Elisenda. No em trec del cap l'Elisenda. Decideixo allargar novament el meu camí donant una mica de volta. Surto de Sants i em perdo pels carrers que hi ha sota. El fred m'envolta agradablement. A mesura que m'endinso més i més, tot es despobla de gent. Les tendes són més ruïnoses, les veus més baixes, els arbres més tristos, les llums més escasses, les parets més negres; tot sembla conspirar. Barcelona té mil cares, i cap d'elles m'agrada. Intento redreçar el meu camí. Al cel no s'hi veu cap estel. El cel no és negre, sinó blanquinós, brillant. Remeno el cap amb desgrat. Ja se m'ha esvaït el mal de cap i en prenc consciència ara. Trobo un carrer ample; és més sorollós, il·luminat, poblat. El ressegueixo i em porta a una plaça que conec. Encara estic lluny de casa, però ja em va bé, doncs m'ha vingut una idea al cap: un relat breu. Mai se sap com cony venen les idees al pensament. Bé, una cosa sí, venen d'imprevist. Quan finalment sóc davant del portal de l'edifici on visc, ja el tinc pensat, el relat. Pujo les escales corrents, ignorant l'ascensor. Els ascensors em fan por. Entro al pis esbufegant. És fosc. Vaig a la nevera i agafo una coca-cola i uns filipinos; serà el meu sopar. Abans de tancar-la em quedo un moment mirant la cuina, feblement il·luminada per la llum blanca i freda de la nevera. És una imatge tan trista... La nevera comença a fer un soroll estrany. La tanco i em dirigeixo al menjador. Llenço les claus sobre el sofà on dormia el gat, que, despert i divertidament espantat, fuig esverat (però quin burro! deu pensar). Entro a la meva habitació, obro el llum i engego l'ordinador, que és damunt la taula. Tinc el relat ben trenat al cap. Em frego les mans mentre em trec l'anorac. Sortir m'ha anat bé. Imagino com em correran els dits i sento un estrany delit anticipant un delit imaginat. Per fi l'ordinador ha acabat de despertar-se. Em saluda la Charlize Theron vestida en banyador minimalista. Clico: Open Office. Desapareix la Charlize Theron i el seu minúscul banyador. Miro per la finestra la veïna que fa exercicis al menjador de l'edifici de davant. M'assec. Començo a escriure:

...Miro la pantalla de l'ordinador, faig, molest, una ganyota, pitjo quatre segons el botó d'engegar, emmudeix. No he tingut esma ni per fer el rutinari procés: inici, apagar equip, apagar. Tot queda en un silenci que m'acarona. Em llenço al llit, ple de coses que aixafo amb penediment, i esbufego cansat. El cap em bull; el cap m'explota; el cap em fa mal; el cap està calent; només puc pensar en el cap...

Comentaris

  • quina passejada...[Ofensiu]
    perunforat | 16-09-2007

    Olé!un passeig plè de petitíssims detalls, alhora crec que els més vius!
    M'ha recordat a una peli que vaig veure, ni recordo el títol, que una ànima anava de persona a persona només amb el sol fet de tocar-se.
    Detalls invisibles que s'escapen de l'ull humà, a no ser que la persona sigui molt expressiva i que la seva cara digui el que es porta per dins.
    Un relat ben estructura, amb cap-i-cua, una dosi de personalitat que enllaça de principi a fi.
    M'aniré passant!
    Arreveure!
    Raquel

  • 8colette8 | 17-01-2007 | Valoració: 10

    em deixava la valoració, quin cap...

  • m'agrada[Ofensiu]
    8colette8 | 17-01-2007

    Està molt ben escrit, i a més a més enganxa.
    Ho fas realment bé.

    No paris d'escriure,

    Una abraçada!

  • Trepidant[Ofensiu]
    Naiade | 09-01-2007 | Valoració: 10


    M'ha agradat, encara que he acabat llegint-lo al mateix ritme i m'he estressat i tot.
    Es interessant la ràpides com passes d'un personatge a l'altre, i els comentaris totalment encertats. Es nota que ets un bon observador i et saps posar a la pell dels altres.

    Salutacions

    Naiade

  • Estic sens alè![Ofensiu]
    Rodamons | 08-01-2007 | Valoració: 10

    Fantàstic. M'ho he passat de conya llellint aquest relat. Algun cop m`he passat de frenada i he hagut de tornar enrere.
    M'ha recordat "Cara-de-gos Joe" un personatge de Tim Power a la novel·la "Les portes d'Anubis", que anava canviant de cos i ho feia a través de les topades amb els propers hostes.
    Una abraçada d'un Rodamons

  • genial![Ofensiu]
    llumdenit | 05-01-2007 | Valoració: 10

    Ondia, tinc el temps just per fer quatre coses, però al començar a llegir aquest relat ja no he pogut parar. Ara em queda temps per fer-ne dues de les quatre, però m'és ben igual, ha valgut la pena.
    M'ha agradat el seu ritme, la barreja de personatges, les descripcions, com el fas acabar...
    Fantàstic, Arbequina, et felicito per aquest relat, un bon treball.
    Moltes gràcies pel teu comentari

    Bones festes! (el que queda)
    una abraçada

    llumdenit

  • Molt interessant,[Ofensiu]
    | 04-01-2007

    l'exercici. Vides quotidianes a tord i a dret, xocant i entrecreuant-se, tot amb el ritme estrepidor de la gran ciutat, l'estrés i els maldecaps, els quals, si ja són prous normalment, encara créixen més per aquestes èpoques de l'any.
    M'ha agradat el final cíclic; tot es repeteix, tot és el mateix, una sensació que ja s'anava creant a mesura que llegies, i tots els protagonistes de la història patien si fa no fa les mateixes coses; corrien d'un lloc a l'altre, topaven entre ells i patien contratemps.

    En fi, un bon relat. Bones festes i salut!

    Dan

  • Bon Any![Ofensiu]
    fosca | 04-01-2007

    I gràcies pel comentari al meu últim relat públicat, quan tingui temps et llegiré i comentaré.

    Molts besets

    Anna

  • excel.lent!a[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 04-01-2007 | Valoració: 10

    a banda que és modern, urbanita i ben dibuixat, cal que et digui que aquests són els relats que q mi "m'enganxen" més, els "de veu interior que dic jo.

    M'entussiasmen aquets relats en què els diversos personatges expliquen de viva veu què pensen, com se senten, com debaten amb ells mateixos "la jugada"

    ET FELICITO, bon any Arbequina!, gràcies per comentar-me!

  • Tot dansant![Ofensiu]
    Unaquimera | 02-01-2007 | Valoració: 10

    Una cursa de relleus experimental, interessant, original, urbana, diferent, minuciosa, oportuna, expressiva, detallista, fantàstica, realista, personal, col·lectiva, divertida, intrigant, circular, sorprenent, quotidiana, molt encertada, ben enfocada, força treballada, gens excessiva, ... m'ha encantat!

    Una mena de dansa on cada ballarí resta immòbil fins que un altre dansaire el toca i l'infon vida davant dels ulls de la lectora, que espera amb els ulls esbatanats la propera figura en moviment, que afegirà de segur un matís diferent, complementari o contrastat amb aquella que fins ara es movia al son de la melodia de fons... ha capturat la meva atenció totalment!

    Una agradable sorpresa i una mostra de què ets capaç quan et poses a explorar territoris nous, dimensions desconegudes, recursos diferents... espero poder assistir-hi i gaudir de tots i cadascun d'aquests trajectes que vindran!

    Feliç 2007! Una nova abraçada, nova de trinca,
    Unaquimera

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Siset Devesa | 31-12-2006

    Molt ben teixit ! L'he trobat molt ben traballat.

    Gràcies per comentar, dies endarrera, el meu relat "L'Indiano". Va fer-me molta il·lusió rebre una crítica tan favorable, precisament ara en els meus inicis a RC i a l'escriptura en genreral

    et convido a llegir-ne d'altres i a mostrar-me la teva opinió, això si, amb absoluta independència i objectivitat.

    Gràcies. Felicitats pels teus relats i Bon Any !

    Siset Devesa

  • Bones![Ofensiu]
    Gorwilya | 29-12-2006

    Le trobat molt divertit i original el relat. M'ha agradat molt! Tot i estar escrit tot junt, es veu perfectament quan canvia el personatge que xerra, potser m'ha estat una mica lios, quan el noi aquell xoca amb la paperera, i més d'una persona respon. Quan fins ara, només era una, que responia i continuava l'acció.
    Tot i haver-hi diferents personatges, i cadascun amb la seva història, t'ha quedat molt ben lligat. A partir d'una trobada accidental comença una altra història.
    Podria ser infinit aquest relat, si podrien posar desenes d'històries més que continuessin. Però així ha quedat bé, no molt curt ni molt llarg! ;P

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya

    P.D. Bon cap d'any! :-)

  • Una lectura breu[Ofensiu]
    brideshead | 20-12-2006

    i ràpida en diagonal, m'ha fet entrar les ganes d'imprimir-lo i llegir-lo amb calma. O sigui que ara mateix no puc fer-ne cap comentari. Així sí, crec que puc avançar-te que em sembla que aquest joc experimental que has intentat m'agradarà. Algun paràgraf m'ha semblat força atractiu. Però insisteixo, no puc fer cap judici de valor, encara.

    Una abraçada i felicitats per tanta creativitat que veig que vas desplegant darrerament.

    Fins aviat!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats

346 Comentaris

52865 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.