El gibrell de l'àvia

La pell és extremadament fina; l'acaricio suaument. Amb les mans ben xopes d'aigua li mullo els peus fent escórrer-se en llargs i foscos reguerons la pols que s'ha anat dipositant imperceptiblement mentre caminàvem. Les cames se li mouen en un petit espasme al contacte amb l'aigua freda. Aixeco la mirada i l'observo uns instants. Sembla absorta.

Darrerament fem el recorregut en un silenci reflexiu. Ja podem estar tres hores, o quatre, que guardem un respecte quasi sagrat pels pensaments de l'altre. El camí que fem varia cada dia. Avui hem passat per la figuera de'n Lluïset; era plena de figues, però encara verdes. L'hi hem remugat alhora i, girant-li l'esquena, ens n'hem acomiadat. El temps sembla no avançar mai, el sol no acaba de caure, el nostre pas, que discorre entre múltiples aturades, és d'allò més lent; tot i així, sempre acabem fent una bona volta i, en arribar de nou a la masia, estem prou cansats.

Submergeixo la pastilla de sabó al gibrell i, entre les meves mans, la frego fins que una escuma de tacte oliós comença a desprendre-se'n. Amb delicadesa extrema, com si d'un ritual important es tractés, li agafo amb la meva mà esquerra el turmell de la seva cama dreta, i amb la pastilla a l'altra mà, li començo a passar per cada racó del peu i la cama fins quasi al genoll. Li esquitxo una mica els pantalons, que no s'ha acabat d'arromangar, i em fixo en la intensitat que agafen les petites taques. En acabat, ensabono d'igual manera l'altra cama.

Se la nota apagada, darrerament, com si hagués perdut el gust per voltar d'arbre en arbre i prendre només els millors fruits, els més dolços, els més grans i vistosos. Tant que li agradava... Es tanca des de bon començament en un mutisme autocomplaent i jo, respectuosament, no goso destorbar-la. Rar és l'instant que em dedica un somriure. Ja no somriu. A mi m'entristeix veure-la passejar pels nostres camps d'aquella manera, amb pas cansat i trist, melancòlica; i m'entristeix encara més saber que res hi puc fer.

Torno llavors a la cama dreta i, començant pel peu, mullant-me de tant en tant les mans, li vaig fent un massatge intensitat del qual vaig pujant molt lentament. A poc a poc percebo com es va relaxant, com deixa tot el cos, diria, en un estat de laxitud agradable. Em fa feliç ser capaç de fer-la gaudir i m'hi dedico amb més amor, si cap, al massatge que li estic fent. A cops sento que els meus braços s'encomanen del plaer que la cama que acaricien sent i que, com absorbits per aquest moviment monòton, cadenciós, s'hi fusionen en una dansa estranya. Certament, a cops penso que rentar els peus transcendeix la pura rutina per convertir-se en un art sublim grandesa del qual es sustenta en la seva efímera durada, en la seva exclusivitat de gaudi, en la seva raresa.

El sol ens banya a través del pinar amb les seves darreres forces, ja poques, doncs ni calenta ni quasi il·lumina. La brisa s'aixeca de sobte, com conjurada, i la seva màgia s'esforça en insuflar vida a tot allò que toca; al seu llom hi viatgen els aromes del sopar que es cuina a les masies dels voltants. Aviat els ocells deixen de cantar, possiblement atemorits de la foscor i, mals previsors, apressats, se'ls sent aletejar d'una banda a l'altra cercant la casa que alegrement han abandonat aquest matí per anar a jugar.

L'esponja probablement s'ha estat massa hores al sol i ara, ressequida com està, no absorbirà l'aigua del gibrell si no és submergint-la repetidament fins que s'estovi. Al final, prement-la i sucant-la durant una estona, aconsegueixo que agafi el tacte amorós que li vull i, regalimant aigua, començo a esbandir el sabó que, després del massatge, encara li queda a les cames.

Una llum feble i tremolosa s'encén a una finestra propera sobtant-nos a nosaltres i a les nostres ombres, que fugen esverades allargant-se en direcció a la vinya que queda contigua a la masia. Inconscientment la miro, però ràpid, avergonyida, abaixo la mirada. Les llàgrimes li brillen a les galtes i als ulls. Està plorant amb un plor d'aquells tranquils i tristos. "Melancolia d'aigua", penso. La mirada, aliena de tot, també de mi, se li desenfoca en un punt indeterminat entre el cel i la fina línia de llum que dibuixa la silueta dels arbres. Me n'adono del molt que pateix i, pensant en la seva patètica persona, ara una petita porció del que era fa tan sols mig any, prenc consciència del meu propi dolor, encara molt intens, potser insensatament reprimit, covat dins meu, arrelant-se'm a un cor desconcertat.

M'aixeco lentament, amb les mans als entumits genolls. Camino fins la vella tauleta de fusta que hi ha al costat de la porta d'entrada i agafo la petita tovallola que, plegada, hi descansa a sobre. Amb moviments àgils, forts, li asseco els peus.

Laura? - sento que la mare em crida des de dins.
Sí?
Vinga, acaba de rentar-li els peus a l'àvia, que el sopar ja és a taula.
Ja casi està - contesto posant-li les espardenyes tan bé com puc, doncs són massa petites pels seus peus inflats.

Entro amb els peus xops, sense haver-me'ls assecat, i vaig deixant les petjades marcades al terra del passadís que duu al menjador. A taula l'àvia, la mare, un gran plat amb una truita de patates, un altre amb una amanida de tomàquet i ceba, mig pa de pagès i una bandeja amb formatges i embotits m'esperen en silenci per sopar. De fora, el renou alegre que s'aixeca cada vespre al caure el sol travessa la finestra, oberta de bat a bat, i s'instal·la amb nosaltres en agradable companyia.

Per sobre de l'espatlla de l'àvia, reposant al petit prestatge que hi ha damunt de la llar, hi veig una vella foto del papa, aquella en que se'l veu tocant el banjo assegut a un balancí amb les cames creuades. Aparto ràpid la mirada, pensant, ferida, que no el veuré mai més. Miro la mare, l'àvia i de seguida noto com la gola em comença a escoure. Ens ha deixat ben soles, ben soles, cadascuna tancada en les seves pròpies penes: la seva mare, que ha hagut de suportar el dolor que suposa enterrar un fill; la seva dona, que ha perdut el seu company, l'antic estimat, aquell amb qui tantes estones es passava xerrant i xerrant; la seva filla, jo, que tant se l'apreciava, que tant el troba a faltar i que, per jove, encara no està avesada a acomiadar-se per sempre d'éssers propers i estimats. L'opressió que m'atansa la gola, incontrolada, i que ja va del pit fins gairebé el nas, passa el testimoni del plor als ulls, que se m'humitegen a contracor . Avergonyida, però sobretot preocupada intentant que la meva sobtada reacció no acabi essent la guspira que encengui una altra situació desagradable, una escena que, a més, no ens fa cap falta, m'aixeco ràpid de la taula i, girant el coll perquè no em vegin les llàgrimes que ja començaven a relliscar galtes avall, vaig a la cuina pensant que allí hi puc trobar una excusa plausible.

Quedava una mica d'escalivada a la nevera - dic asseient-me de nou - En voleu?
Posa - em respon l'àvia acantonant la llesca que tenia al plat.
De nou el silenci ens engoleix les ganes de parlar com si teméssim destorbar-lo, i, cadascuna pel plat que té davant, ens tanquem, probablement involuntàriament, però irremeiablement, en un mutisme opac. A mi, encara trasbalsada, em costa resistir-me a la temptació de tornar a mirar la foto, i són tan grans l'ànsia per veure-la i la voluntat de no fer-ho, que els ulls em branden bojos pels objectes que hi ha a la taula pugnant per mirar per sobre l'espatlla de l'àvia. Una mica per treure'm del cap la foto i evitar mirar-la, i una altra mica per animar el trist sopar, dic:
Què bé es queda una desprès de rentar-se els peus.
Ja ho pots ben dir - Respon l'àvia aixecant la mirada del plat.
Sobretot si te'ls renten, eh, 'cotxina'? - Li dic còmplicement. Em trona un somriure semblant al que posaria una nena que ha fet una malifeta no massa rellevant.
L'Oriol fou el primer en posar aquest costum... no? - Afegeix la mama.
Quan una persona estimada es mor és impossible, durant bastant de temps, no acabar, d'una manera o altra, parlant d'ell. Tot i així, no era ara això el que jo buscava, i ràpidament provo de derivar cap al meu propòsit la conversa que havia iniciat:
Sí, va ser ell... però vaig ser jo qui va agafar el gibrell de la bodega.
Ah sí? - Es sorprèn l'àvia.
Sí. Quan em vaig tòrcer el peu jugant a bàsquet el vaig agafar pels banys de sal. Desprès, com es va quedar pel pati, l'usava per rentar-me els peus quan venia de nedar al riu amb la colla.
Mira-la, que espavilada - Diu la mama.
Ja saps que sí - I ric del que he dit.
Doncs sí. Però qui t'havia de dir sempre que te'ls rentessis? - Hi torna la mama amb un somriure, animada pel joc que ens ha sortit. - Crec que el mèrit d'aquesta tradició recau sobre mi.
Sí mira! - Li segueixo la broma.
Oh! - Exclama l'àvia. - El gibrell aquest és meu. Una mica tindré a veure amb el costum, no? - Riem de la sortida d'aquesta velleta de quasi noranta anys, que sempre aconsegueix sorprendre'm - El vaig fer a la fàbrica amb l'avi, el meu avi - aclareix - i ara el gibrell és meu.
Riem encara més. Ella està tota seriosa, amb un posat mescla d'orgull i dignitat. El cert és que sempre m'ha atret la manera de dir les coses que té l'àvia, que fa que no pugui sinó escoltar-la amb un somriure als llavis.
Veient que a la mama i a mi encara ens dura el riure i no comprenent el perquè, afegeix, amb una ganyota simpàtica i negant amb el cap:
- Sí, és més vell que anar de ventre, aquest gibrell.