Cinc pensaments escrits ( X )

Ah, i és bona reflexió aquesta de que unitat d'Espanya vol dir uniformitat (o homogenització) d'Espanya. Potser en bona part ho és. Espanya mai ha estat massa plural (França, tampoc).

Bé, ens veurem, Arbequina, salut!!!

Les teves reflexions estan bé.

És veritat que quan el sexe està molt present oblidem el seny, ja passa ja... és que hem d'escollir si som animals o quelcom més, però suposo que és millor alternar els dos últims.

Veig que tens un bon estil com a escriptor però que et falta, potser, una mica de toc de fantasia per a arrodonir. Crec que pots millorar. T'animo a millorar.

Salut, Arbequina!!!

Si mana el qui mana, que no ho oblidi mai el poble, és perquè els voten. El que passa és que el televisor i els mitjans públics (veure article 20.3 de la constitució) tenen molt de poder; sinó, sense televisor ni mitjans públics, incloses les xarxes socials, la gent no tindria gaire informació per a votar i, suposo, el vot podria estar molt més dispers. Marc ha opinat.

De moment no vull dir res més. Ens veurem, Arbequina. :-)

Unes simpàtiques reflexions que suposo que són certes, però en cas no entenc on vols anar a parar, sense que això impedeixi, que ha passat, que m'ho he passat bé llegint-les.

Tens raó en què hi ha molta gent espanyola (potser alguns només per inèrcia o por al càstig) que voldria homogeneïtzar Espanya, especialment en el tema de la llengua. Només cal veure a quins partits voten: PSOE (partit del fals progrés, opino jo), PP, Ciutadans, VOX, (de Podemos no sé massa bé què esperar o què volen, però crec que de totes maneres no els votaré mai), i altres partits minoritaris, sobretot autonomistes, amb presència al Congrés d'alguns d'aquests últims.

Si, Déu és una gran creació dels humans, i, com molt bé va dir Freud, la religió és l''unic deliri socialment permès. Molt bo, també el tema dels espanyols.

que tens raó.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

El principi recorda a Nietzsche i tot!Feia molt de temps que no ens llegim. M'alegra veure que conserves aquella essència que em va marcar.

Vagi bé!

I molt ben contat!

T'mporta si em quedo el discurs per mi i el repetixc? xD


Es broma la pregunta... L'he feta amb admiració ^^

Aquest cop, no puc comentar-te els darrers "cinc pensaments escrits" de la manera que ja saps que m'agrada de fer. I és per la senzilla raó que no m'hi he concentrat prou; els he llegit, rellegit i gairebé hi estic d'acord amb tots però no puc fer-te una d'aquelles crítiques i/o comentaris rigorosos. Perdona, intentaré posar-m'hi un dia d'aquests.

Aquest cop, només t'envio aquesta nota per dir-te que la teva biografia, la darrera, és superba. Crec que hi has deixat dit tot allò que et surt del cor, que et fa transparent, senzill, honest i, francament, ben apreciable com a escriptor que ets (encara que no t'agradi escriure, tal com dius) i com a bella persona que intueixo que ets.

Ah!... i només corregir una petita errada.... Conèixer-te i canviar-te no és voler-te, sinó tot el contrari. Tu no has sentit mai dir que "un amic és algú que ho sap tot de tu i, malgrat això, segueix estimant-te"? Ja ho saps, doncs, cal ser sempre un mateix, sense doblegar-se a les exigències (o capricis) de ningú altre. Un mateix és irrepetible, i com a tal, respectable al cent per cent, sempre i quan tu també respectis l'altre.

Una abraçada ben forta, Arbequina. Tant de bo tingués més temps per passejar-me amb tranquil·litat pels teus escrits!

Fins ben aviat.

ja has arribat als cinquanta! Escrius pensaments, doncs existeixes! Hehehe!

M'ha marejat el darrer pensament, els altres estic d'acord. Dic jo que l'estima és amor, prò instinti, des del cor, per exemple els pares sans estimen d'aquesta manera als fills. No sé si tenen seny, perque perden mitja vida, els hi costen un ronyó i després els deixen plantats per viure la seva, de vida. I ho saben, això, prò s'hi posen a fer de pares i a estimar. ?

Feia temps que no et llegia, i això que ets un dels meus autors preferits, prò és que feia temps que jo tampoc no publicava res.
Una llepadeta ben dolça per a tu,
Xocolatina

Hola, Xavier: torno a ser aquí, ja que en arribar-me el teu comentari a Enfiladisses, he llegit que t'hagués agradat que t'indiqués els errors sintàctics.
Voldria deixar-te clar que la meva intenció en fer-ho és la de reflexionar junts, però no sé si et servirà per millorar, ja que de cap manera puc assegurar que la meva opinió és la més correcta o les opcions que et presento, les més encertades. O sigui, que no voldria pas resultar pedant o excessiva; només compartir amb tu observacions a partir del teu escrit.
M'estic enrotllant massa, però voldria que quedés clara la meva motivació i la possibilitat d'errors per part meva.
Amb la tranquil·litat que em dóna el pensar que ha quedat prou clar i que no feriré cap susceptibilitat ni em guanyaré la teva enemistat a partir d'ara, m'hi poso ja amb el primer pensament.

- Escrius: "se'ns obre davant dos nous camins". Ja que no hi ha un subjecte en singular per al verb "obre", aquest hauria d'aparèixer en plural per qüestions de concordança amb "dos nous camins", o caldria proporcionar-li un.
O sigui: "Quan el present ens gira l'esquena, se'ns obren dos nous camins" o "Quan el present ens gira l'esquena, ell mateix ens obre dos nous camins".

- Una qüestió de coherència intratextual: en aquest paràgraf comences utilitzant la primera persona del plural, nosaltres:" ens gira l'esquena, se'ns obre"; per tant, hauries de continuar amb ella: "La majoria, però, decidim quedar-nos...". Si en aquest final no et sents inclòs, i és això justament el que vols destacar amb el canvi de persona verbal, podies haver triat la forma impersonal des del començament: "Quan el present gira l'esquena a les persones*, s'obren davant d'elles dos nous camins. La majoria, però..."
*( o als individus, o als homes, o als joves... el mot col·lectiu és elecció teva! ).

- Una observació pragmàtica: "quedar-se a un present" pot ser correcte, no dic que no, però realment resulta estrany; sembla més natural ( entenent la naturalitat com una manifestació positiva ) emprar alguna altra preposició, com "amb", "en", "dins", o locucions com "en mig d'un", ja sigui aïllades o associades a un verb ( per oposició al camp semàntic de "camins", que implica moviment i/o avenç, podria ser: immòbil, ancorat, ... o per contrast a l'infinitiu "viure": sobrevivint, agonitzant, desganant-se... ). Com que no sé si m'explico prou, et poso exemples:
decideix quedar-se amb un present desencisat.
decideix quedar-se dins un present desencisat.
decideix quedar-se en mig d'un present desencisat.
decideix quedar-se immòbil en un present desencisat.
decideix quedar-se sobrevivint en un present desencisat.

Tal com et vaig dir en el comentari precedent, són grinyols no gaire importants, que si se senten és a causa de la brevetat de les frases i pel fet de què, com a pensaments, m'aturo i els rellegeixo i els rossego... en un text llarg, com altres que havies escrit, passarien desapercebudes perquè la tensió narrativa em fa avançar en la lectura sense detenir-me en aquests petits aspectes, que aviat s'obvien...
En fi, espero que aquest totxo et sigui útil en algun sentit, i que no t'hagis sentit molest en cap sentit per les meves observacions benintencionades i fetes des de l'afecte.

T'envio una abraçada de diumenge,
Unaquimera

Holaaa arbequina!!! Aquí va:

Sobre el primer: trio la opció de la nostàlgia i la de l´esperança en futur....totes dues alhora, així mai hi ha lloc per al desencís present. Ho he après amb el temps. Treballar dur en present, fer fer i fer, recordant les coses bones viscudes per no oblidar la certesa d´un futur ple d´oportunitats i futures alegries.

Sobre el segon: quanta raó tens. Encara... que vols dir que l´exèrcit, sabria fer alguna cosa més?? A la foguera!!!!!

Sobre el tercer: no hi ha lloc per a l´individu independent... quanta raó. Feixisme i prou. Només interessos.... i poca humanitat, a part de poca humildat.

Sobre el cuart: d´aquí ve el desencís present dels cristians (que jo no en sóc, i evidentment, entre d´altres coses). Tant mateix.... ja tocava començar a passar pàgina.... cal un canvi, una ideologia diferent a la que aferrar-se, en cas de necessitar-ne alguna d´externa, per seguir conservant la fe en la vida i aquest món... i les persones. Quelcom més coherent amb la realitat que ens envolta avui dia.

Sobre el cinquè: totalment d´acord. Què t´ha portat a aquesta reflexió? (curiositat) jo ho donc per fet des de bon començament.

I per acabar... felicitat pels teus cinquanta, que diuen per aquí baix que és com fer anys.... sols que suposo, que enlloc de desgastar, recomforten. Les arrugues també??

Un petonàs, Arbequina, un plaer llegir-te. Per cert.... crec reconèixer-te en la foto.... potser ens coneixem?? Sóc reusenca.... una mica arbequina també, doncs, com tu.... de l´institut??

Enhorabona! Arribar als cinquanta ( pensaments, relats, poemes, ... ) és com complir anys: només és un més, un altre que s'afegeix als que ja havia, però sembla que, junt amb la xifra, alguna cosa s'arrodoneix!

Bé, he llegit varies vegades aquest nou exemplar i m'ho he passat bé, molt bé!
Especialment m'han atrapat el primer pensament ( m'han vingut moltes ganes de fer-li pessigolles a l'avui ara mateix! ) i el darrer ( un joc conceptual interessantíssim! )...
Per cert, he detectat petites errades de tipus sintàctic, que en un text llarg com els darrers que havies escrit passen desapercebudes, però que destaquen a causa de la brevetat de les frases. Res important, però. I com que no vull enrotllar-me massa, vaig ja a buscar-li el tomb a alguna cosa.

Respecte al segon pensament, que em sembla que és el menys comentat, jo diria: Menys l'exèrcit ... i els polítics, en el sentit de què sembla demostrat que l'especialitat d'aquests éssers ( de vegades, increïbles! ) consisteix en prometre i prometre, especialment en períodes electorals, i la resta del temps viure dels resultats obtinguts sense fer anar massa sovint el sentit comú.
A la fi i als postres, l'exèrcit està per servir, és a dir, ser útil, o per defensar, que tampoc està malament i reconvertint-lo ( vés, encara crec en miracles, que hi farem! ) ens podria arribar a protegir de múltiples perills que de vegades ocasionem nosaltres mateixos ( no necessariament cal pensar sempre en "enemics" ni en "batalles", sinó en missions de pau o d'estudi, protecció i guarda del medi ambient, missió de vigilància per eliminar o reduir els riscos d'aparició o propagacions de focs, d'inundacions, vessaments i altres desastres, rescats de persones, plans de seguretat ciutadana i protecció civil en cas de catàstrofes, ... ) però, degut a que està "al servei de" és qui mana qui pot donar l'ordre equivocada!
Una cosa que em posa malalta és que els polítics no compleixin les seves promeses... excepte els d'algun partit, que em posen malalta quan les compleixen! Per una o una altra raó, doncs, són ells els que s'haurien de dedicar a altres coses diferents de les que ja demostren que saben fer, per variar i per donar-nos una agradable sorpresa!

T'envio una abraçada encantada d'haver-te llegit un altre cop i per l'estona tan grata que m'has regalat,
Unaquimera

...futur sense un passat però no ens hem de quedar amb tot allò viscut, simplement amb les lliçons que el temps ens dóna, aprendre del passat per anar millor dia a dia.
M'agrada tot el que extreus en aquest pensaments! Quina essència!

Un petonet
-.-NaTaShA-.-

El Present no té esquena. Sempre és al davant. És i punt. A vegades girem l'esquena per les empentes del passat i del futur.

...alguns aforismes bestials, que se n'ixen de mare. I amb això vull dir impressionants, profunds, de 'llibre filosòfic'. Els dos darrers, per exemple.
A la 'bio', m'ha copsat allò 'd'inacabades idees': no mai acaben, xicon!!! (T'ho diu un vellet que ja coneixes)
Salut i rebolica, amic!

D'això en dic jo deixar una flaire de pensaments, cadascun amb el seu aroma particular. Jo crec que l'inacabat és quelcom que no ha deixat de ser, quan s'acaba ja està... deixa de ser"pluf" . Tots hem dit alguna vegada "i tot s'acaba"...jo prefereixo que no, així, tan el que és bo com el que no és tan bó, queda d'alguna manera, per aprendre'n o per saborejar-ho. M'agrada pensar que no s'acaba...
Present desencisat...sí, mala costum de viure així la vida, se'ns escapen un munt de moments, els veritables instants de felicitat. Una barreja és impressionant, seleccionar el que més d'un temps i d'un altre. Perquè viure sense viure o esperar o recordar per viure o desitjar sense viure o viure morint...pèrdua diària d'una vida, personalment crec que no té sentit si no li donem nosaltres el sentit que volem que tingui.
Però la reflexió m'ha agradat, és la que m'ha cridat més l'atenció. De fet, totes m'han agradat, les opinions amb "seny" com tu dius o amb destresa per expressar-les ja són interessants per sí mateixes.

La última frase m'ha encantat, crec q l'estima amb amor i sense sexe no pot existir pero el que esta clar es que en l'estima hi ha d'haver més amor que sexe.
mai t'havia llegit i m'ha encantat!!!
Un peto.