(L' Atzucac)

També ho sento aixi, m'encanta molt ben descrit amb la profunditat d'un observador de la vida.
Gràcies Joan

Molt gràcies Joan, per la teua visita al meu poema de "Vaig voler donar-te un bes", la qual cosa que m'alegra molt i em fa feliç.
Que tenguis un Nou Any 2019, i que et vaja bé.
Una salutació cordial...
Perla de Vellut

Per venir a la meua pàgina i llegir-me el poema de La Ploma. Quede molt agraït.
Un cordial salut...
Perla de Vellut

On plasmes les situacions dels teus pensaments, al trascórrer del temps. Sí, som tots al capritx de l'existència.
M'ha encantat llegir-te de nou, amic Joan.
Una salutació...
Perla de Vellut

Sort que aquestes reflexions que planteges, i que tard o d'hora ens neguitegen a tots, no apareixen fins que ja tenim "una edat". Així podem gaudir plenament mentre som canalla i joves, però arriba un punt en que la vida comença a donar cops i és inevitable deixar de gaudir el moments perquè ja sabem que s'acabarà, perquè en vindran més de dolents, perquè això no hi ha qui ho pari, per molt que ens vulguem plantar...
Gràcies, Joan.

M'impressiona la facilitat en escriure i expressar els teus sentiments d'una manera tan clara i entenedora. Quan llegeixo m'obligo a pensar i tu parles d'instants fugissers que em de saber atrapar i entrellaçar-los amb molts d'altres. Sí que és un atzucac, però ens fa entendre que a la vida no podem deixar res per demà, perquè demà ja pot ser tard.

Vet-ho aquí que m'ha agradat tant.

Un poema que m'ha impressionat molt perquè fas unes reflexions que no em són gens alienes. Si penses en el pas del temps, pots acabar perdent la raó perquè aquest és un misteri que no té cap classe d'explicació. Per què ha de passar el temps? Per què tot és tan efímer? Per què no és pot gaudir plenament, atès que no serà més que un instant el gaudi?
Aquestes preguntes porten al neguit existencial i, de vegades, és millor trobar un punt d'evasió i no donar-li al coco.

M'ha encantat el teu poema, com tot el que escrius. Però aquest especialment.

... Joan, pel teu comentari a MÓN GRAN I PETIT 2. Tens raó, hi ha molt per a millorar. Cada generació és importantíssima. I la lluïta ens pertany.


Sergi : )

... això que dius es pot determinar a l'inrevés. És allò que sembla que ningú sap fer-ho o hi ha massa moments dolents seguits i no se sap com sortir del pou, però les coses canvien, i moltes vegades podem sentir alegria, felicitat,... . A mi em passen les dues coses, i quan estic malament em penso que sempre és així, però no, arriba altra cop la llum i la vius.


Sergi : )

Primer que tot PER MOLTS ANYS JOAN!

Vols assaborir la vida, l’instant, el sospir?
Foragita aquest petit i insignificant (que sé que ho és) curconet de la por, que tots tenim dins, i crida, crida tant com vulguis bon i gran amic!

M’encanta aquest poema, és un clam i un plor alhora. Quants instants passem fent-nos preguntes sense resposta, ho reflecteixes tan clar!

Gràcies Joan, m’ha agradat molt retrobar-te a tu i a les teves paraules que em porten tan bons records.

Una bran i càlida abraçada
Núria

Hola Joan, feia molt de temps que no compartia el present avançat del futur per compartir poesia amb vosaltres, i no he volgut perdre la teva pagina.

Jo soc de la banda dels esporuguits que lluitem per assaborir....una gran abraçada

Potser el secret de tot plegat seria ensenyar a "la veu que martelleja les entranyes" a dir en loc de no, no, no que sí, sí, sí. Que el moment es viu tal com arriba sens pensar en l'instant següent, tan sols absorvint l'esència de l'instant i acceptant que "Tempus fugit".

Una abraçada

No solament per la forma sinó pel contingut. En llegir-lo, m'he vist reflectida en els dubtes i l'angoixa vital que es desprèn de les teves paraules. Hi he reflexionat tantes vegades! És una mena de neguit existencial que ens fa molt difícil aconseguir la felicitat, ni que no tinguem motius per ésser desgraciats. És un enrenou interior que no sabem ben bé a què atribuir-ho. Per això els moments de felicitat són tan efímers.
Espero haver interpretat bé el teu poema. Petons

És l'altre gran tema dels poetes, després de l'amor. I la vida, i la mort. Tot depèn de com es miri l'ampolla del temps, si vé del passat o va cap el futur. Ara aprenc per saber-ne demà, si més no ho intento. És bestial reflexionar, Joan! Gràcies per portar-m'hi. Una abraçada.

Aleix