Una fulleta d'alzina

-Em vareu dir que era de poquet nivell, que tots els que havien entrat després de jo ja m’havien passat la mà per la cara.

-Em vareu dir que aquest any no em pujaríeu el sou com els demes, a veure si m’espavilava d’una vegada.

-Em vareu dir que si jo no protestava de les seves condicions era perquè tenia la consciència que no treballava gaire bé i per tant no gosava de fer-ho.

-Em vareu dir, no amb paraules, però si amb el to de veu i els tractes, que sóc un ruc i no em pertoca de ser amb ells, el grup dels triomfadors.

-Em vareu dir que m’aguantàveu a la feina més aviat per pena.

-Em vareu dir...

Ja han passat trenta anys i encara carrego a les meves espatlles aquest pes feixuc i amargant. El puc descriure com una rata que em rosega per dins perquè no me n’oblidi què significa trepitjar, humiliar l’ànima d’algun beneit.
Quan escolto als companys esmentar, aquell és un inútil, no serveix per a res de bo, aleshores puc recordar el temps que m’arrossegava pel desert del Sinaí i m’empassava la pols del que caminaven al meu davant i alçaven els seus peus amb el pas arrogant.
El que puc fer és atansar-me a aquesta ànima gens estimada i seure al seu costat. El vull fer pensar que, per a mi, és un ésser molt valuós, que val tant com qualsevol altre.
Observo les fulles petites d’una alzina, totes s’assemblen, però són diferents, cada una té una grandària, una forma i un color especial, és un exemplar únic. Cada fulla de l’arbre, sigui com sigui, té la seva pròpia grandesa i disposa d’una sensibilitat.
M’agrada de pensar que al desprendre’s la fulla i caure on l’ha dut el vent, aquesta en principi se sent desvalguda i plora, mes l’arbre també plora ja què era una part de si mateix.
Nosaltres també hauríem de sentir-nos així. Cada ànima engolida per la tristor és una part de nosaltres i el seu sentiment ens ha de fer sofrir.
És somiar en truites, pensar d’aquesta manera? Què hem aprés aquests milers d’anys amb el cristianisme o el budisme? Quan deixarem de maltractar-nos?