Una dona i un mirall

El mirall és prou gran i sense marc, despullat de res que no sigui el seu poder de reflexió.
La dona no vol reflexionar més.
El mirall la mira i ella vol anar més enllà.
L'avergonyeix observar el propi cos, encara esvelt, fort i del color de les avellanes a mig torrar.
I, amb tot, ho ha decidit.
Està sola a casa.

Ni posarà música.
Està sola en una casa de massa pisos.
En una casa de massa objectes, de massa acumulacions.
Està sola amb ella mateixa i s'escolta.
Escolta el cos.
El mirall la demana i li farà cas, aquesta vegada.
Mirarà de no tenir present el cervell ni aprenentatges mutiladors.
Mirarà de poder-se mirar directe i sense pors, d'assaborir-se.

Té uns cabells bonics i lluents, amb reflexos del to del coure, com potser una nina antiga.
Té els ulls grans i foscos, vius, que poden foradar un mirall i un altre i un altre i un altre.

Es baixa la camiseta de tires de ratlles negres i verd caqui. La dona del mirall té uns pits menuts i bufons, turonets de pell suau que el sol besa tot l'any.

Mulla l'índex de la mà dreta amb saliva i el passa en cercles concèntrics per cada mugró. Fins que els ha ben envernissat. Amb el contacte amb l'aire i amb el tacte del dit s'han estimulat. La dona fa pinça amb dos dits -l'índex i el del mig- estira cada mugró i els fa créixer.

Es mira i no vol pensar si està bé el que fa. El cervell cal anul·lar-lo.

Es baixa les malles i les calces de color lila. El sexe de la dona del mirall és una flor de camp.
El mirall reprodueix la dona que té adins uns instants de dubte, de pensament. La dona lluita per esvair-lo i ho aconsegueix.

La dona es ressegueix la zona que mig desconeixia.
La dona pot per fi assajar gemecs veritables que mai ha proferit.
La dona els assaja perquè els vol sentir i vol que hi siguin, vol restituir-los, alliberar-los d'un son obligat i profund d'anys d'indecisió.
La dona s'acaricia. La dona descobreix caminets i els segueix i els repeteix.
Gosa olorar-se els dits i gosa posar-se'ls a la boca i tastar-se.
Sempre li havia fet fàstic.
El vol perdre.

S'introdueix un dit, després dos, per l'entrada de la seva intimitat.
Hi troba molta escalfor. La força d'una paret corba com el coll d'un drac anquilosat.
Hi troba un passadís i arriba a una zona acollidora, tova i que la vol retenir, és un xiclet que és com un llit elàstic.
La dona s'ha explorat.

Agafa una tovallola i en fa un munyoc, li cal una força que la premi i que ella dirigirà, endavant i endarrera, alhora que s'emmiralla i el maleït pensar novament s'escola i fa perdre.

El pensar li diu que acabi al llit estirada, que ja s'ho coneix. El no pensar no diu res i la dona lluita per veure's orgasmar gemegant i expulsant mots prohibits que l'excitin més. I se'n surt.

El mirall la felicita. L'ha vista tan maca!
La dona del mirall mira la dona profundament als ulls mentre somriu i l'entén. L'estima.
La dona del mirall no jutja, deixa fer, és la llibertat.