Una bona feina: Tretzè i últim capítol: La tempesta definitiva

LA TEMPESTA DEFINITIVA

Tot va començar amb unes gotes gruixudes com punys. L'Helena va dir que se n'havia d'anar. En Pere va fer per anar-se'n amb ella. Llavors, en un moment en que estaven molt a prop varen intuir, més que veure, com s'esquinçava el cel amb una lluïssor enlluernadora i quasi simultàniament un tro espantós amb un retruny poderós els va fer estremir. L'Helena va fer un "Aiii", espaordida per la violència de l'oratge, i se li va tirar als braços. Un cop es varen refer de l'ensurt es varen mirar i moguts per una molla invisible es varen besar frenèticament. Les llengües es buscaven amb paroxisme, el mateix paroxisme que hi havia a fora. Altres descàrregues, no tan violentes com aquella s'alternaven amb el soroll rítmic de la pluja caient amb ganes, amb insistència, amb persistència. El vent ratxat provocava una escampadissa de gotes per tot arreu mullant tots els nínxols i totes les tombes, donessin a tramuntana, a migjorn, a llevant o a ponent. Es diria que un gegant ebri havia agafat una regadora i escampava a tort i a dret la precipitació amb una total anarquia.
De sobte, a l'Helena se li va ocórrer una idea escabrosa, estranya, malaltissa.
-Va, anem a fora a fer-ho.......
-Però, que dius?, està boja?. Amb aquesta pluja quedarem com pops....
-Va, síiiii, que té un morbo.....
La idea era totalment esbojarrada. A part del risc de que els veiessin i havia la inclemència del temps. El risc d'agafar una pulmonia era per considerar.
-Va, ja ens dutxarem amb aigua calenta després, va dir l'Helena com llegint-li el pensament.
No ho acabava de veure clar, però l'Helena en aquells moments era una femella en zel. El va despullar en un moment i li va agafar el membre introduint-lo en la seva càlida boca.
Això va ésser el detonant. Varen sortir nusos i esperitats cap als panteons. Es guiaven amb penes i treballs per la claror dels llamps i llampecs que esquinçaven el cel una i altra vegada. Finalment varen arribar als mausoleus i es varen ajaçar a sobre d'una tomba, sota la atenta mirada de l'àngel. L'Helena es va posar asseguda a sobre d'ell. Alternativament anava baixant i pujant sobre l'èmbol d'en Pere que estava extraordinàriament lubrificat. El desig anava al galop i l'orgasme es veia a venir, proper, quan de cop es va sentir un tro esgarrifós després que el cementiri quedés il·luminat amb una llum viva. Es varen sentir dos crits d'esglai a l'uníson. El llamp havia caigut a sobre de l'àngel. El seu cap va caure sobre el de l'Helena colpejant-la violentament. El cos de la noia va caure desmanegat a sobre d'ell mentre un fil de sang li recorria l'esquena aigualit amb la pluja. Estava morta. En Pere va començar a cridar de desesperació, de pena, d'horror. Tot es barrejava en aquells moments en el seu cervell. Va demanar auxili inútilment. Ningú va sentir els seus crits i menys en aquell moment en que la tempesta estava en el seu punt més àlgid. Després, quan va deixar de ploure i la pulmonia ja era un fet va continuar demanant ajuda però llavors ja era més difícil sentir-lo. Havia quedat afònic i els seus crits eren un balbuceig impossible de sentir en uns quants metres a la rodona. Al cap d'unes hores la seva ment es va esberlar i va embogir. Va començar a dir coses inconnexes, incoherents. El seu cap havia esclatat.
La dona de la neteja els va descobrir l'endemà. Estaven tots dos units en un abraçada mortal. Els hi havia passat allò que havia sentit a dir alguna vegada i que havia atribuït a una llegenda urbana, segons la qual quan dos persones estan fent l'amor i reben un ensurt sobtat queden enganxades i no hi ha manera de fer baixar el penis, si no és amb una injecció que provoqui la flacciditat del mateix. La dona va demanar ajuda a un pagès que va trucar a la policia. Pocs moments després arribava el jutge i una ambulància per portar en Pere Camprubí a un hospital psiquiàtric i a l'Helena Garcia al tanatori.
El dia s'anava aixecant. Malgrat les restes esqueixades de la tempesta de la nit anterior, avui donava la impressió de que seria un excel·lent dia de primavera. Hi havia una olor a florit en l'aire, un desvetllament de la vida que esclatava en cada bri d'herba. Un empleat de l'Ajuntament va agafar el cap de l'àngel encara tacat de sang amb el palmell de la mà emulant a Hamlet quan de sobte de les conques buides d'aquells ulls de pedra li va semblar veure una lleu lluïssor i les comissures dels llavis aixecar-se esbossant un somriure enigmàtic. Va ésser un moment només. La llum del matí s'estenia per tot el cementiri enlluernadora i els ocells entonaven ufanosos una anàrquica cançó de vida.