Una bona feina: Desè capítol: La primavera es desperta

LA PRIMAVERA ES DESPERTA

Passaven els dies. La primavera, al principi tímida es començava a manifestar. Alguns migdies havien estat particularment esplèndids i les flors, vertader aparador de l'estació puntejaven ja alguns camps. S'havien vist les primeres roselles creant una sensació de rubor en els camps sorrencs. Una munió de flors grogues, el color predominant arreu, coronaven les plantacions de tota mena que s'estenien per tota la comarca. En Pere ho veia perquè tenia els camps a la vora del cementiri i la primavera esclatava davant els seus ulls en cada poncella, en cada bri d'herba, en cada arbre florit. Continuava fent la seva feina, només alguns enterraments el distreien de la monotonia. Eren normalment persones grans, que havien fet el curs de la seva vida i ara per fi reposaven. Era un clar eufemisme, va pensar. De temps per descansar en tindrien ara tot el que voldrien. La vida, pensava en Pere és com un tall de pernil finíssim entre dues llesques de pa infinites. Venim del no res i anem al no res. Aquesta és la crua realitat. "Que la vida es un soplo", diu el tango i aquesta és la única veritat que existeix. Un dia en Pere va veure més gent que de costum. Devia haver mort algú jove. Algú amb projectes, pot ésser amb parella, pot ésser amb fills. Companys de feina, segurament, familiars, amics i coneguts, formaven un grup considerable. L'endemà va veure la parella del difunt. Probablement, en mig de tota aquella munió de persones havia passat desapercebuda. Portava un abric de color beige i era de baixa estatura. En Pere se l'anava mirant mentre feinejava, encuriosit. Ella es va estar una bona estona davant el nínxol, els seus cabells revoltats suaument per l'aire càlid d'aquell magnífic migdia d'abril. Va veure clarament com plorava, el cap recollit dins les mans. Després, silenciosament se'n va anar. Va venir uns quants dies més. Després li portava flors fresques. Un dia varen arribar els marbristes i varen posar la làpida. Després d'anar-se'n la noia, en Pere s'hi va acostar: LLUIS PIGEM I DURAN, quaranta tres anys. Quina putada!. Com es pot morir un a aquesta edat?. Bé, la veritat és que hi ha moltes maneres de deixar aquest món i diàriament molta gent traspassa, sobre tot amb les tres famoses C: Càncer, cor i carretera, va pensar en Pere. Només amb això ja es poden omplir molts calaixos (als nínxols, els solia anomenar amb sornegueria així). Després de la col·locació de la làpida, la noia va començar a venir més esporàdicament gairebé sempre a la tarda, aprofitant que ja havien canviat l'hora i el sol es ponia més tard. Venia i s'hi estava una estona, en silenci. Després marxava tan discretament com havia arribat.