UN VESPRE A LA PLATJA

Feia molta calor. La Carme i jo vam decidir agafar les cadires, la tauleta i el sopar fred que havíem preparat i anar-nos-en a la platja nudista on anem de tant en tant. La mar estava com una bassa d’oli, plana, plana. Vam fer un bany, vam plantar les coses i ens vam posar a sopar. Ja era gairebé fosc, i un airet d’allò més agradable bufava suaument. A la platja ja no hi quedava pràcticament ningú.

Abans ho fèiem força sovint això, però ara feia un parell anys que no veníem. En Pilotes! Ni soroll (tret del suau murmuri de la mar), ni calor, ni mosquits... Tot era pau i tranquil·litat. Vam encetar una ampolla de cava, el millor acompanyament en aquests casos.

Entre mos i mos, vam començar a parlar de fer una “croqueta” —com en diem nosaltres a fer un “clau” a la platja—, recordant els vells temps quan érem més joves i ens llançàvem a l’aventura sense pensar-nos-hi gaire. “Ei!” vam sentir de sobte, “quant de temps sense veure-us per aquí!” “Merda, això ens passa per no apagar el fanal després de sopar,” vaig pensar.

Era en Pep, un habitual de la platja que coneixem de fa anys i amb qui sempre xerràvem quan ens hi trobàvem. “Ei, Pep! Sí, feia temps que no veníem. Tu no perds el costum, pel que veig,” vaig dir jo. “Encara hi vinc sovint... Avui m’estava a casa, fotent-me de calor, hi havia xivarri al carrer, i mira, he acabat aquí,” va respondre ell. Anava amb un altre home, que ja havíem vist alguna vegada per la platja també.

En Pep és amè, amb qui es pot parlar de tot. És extravertit però senzill, i sempre que xerràvem aquí, no es perdia ni un sol moviment de la Carme. Em sembla que li coneixia cada pèl i cada senyal, però mai havia passat d’aquella mirada lasciva. Ens va presentar el seu acompanyant, en Carlos, que també era habitual de la platja. No era tan directe com en Pep, però va resultar ser un bon conversador.

Vaig anar cap a l’aigua per treure’m la sorra que se m’havia enganxat a les cames, en agenollar-me per buscar el tabac i el cendrer a la bossa. Quan vaig tornar, no m’ho podia creure: en Pep estava tocant un pit de la Carme, i en Carlos, des de l’altre costat, li acariciava una cuixa. I la Carme ho anava tomant. Em va fer pensar en aquell acudit d’“el vi que fa obrir les cames a les dones”, però una copa de cava no pot fer tant, vaig dir-me.

Davant d’aquella escena, vaig col·locar la meva cadira en posició de “preferent” per veure com es desenvolupava tot plegat. De sobte, la Carme es va aixecar, va agafar la tovallola, la va estendre a la sorra, se’m va acostar i a cau d’orella, i amb força picardia em va dir: “M’estiro a la tovallola Enric, i tu podries venir a fer-me una "repassada" amb la llengua.” “Aquesta va per fer escalfar al Pep i al Carlos” vaig pensar. Ella es va acomodar i jo em vaig posar a fer allò que la Carme m’havia demanat, la tovallola no donava per a tant, i quasi tot el cos em va quedar sobre la sorra, força càlida encara.

La Carme es movia, sospirava i gemia. En un moment que vaig aixecar la vista, vaig veure que en Pep i en Carlos s’havien agenollat, un a cada costat d’ella. La Carme els acariciava els sacs dels testicles amb les mans, mentre ells es masturbaven mirant-la. Jo vaig tornar a la “tasca” que se m’havia encomanat.

Entre sospirs i gemecs, vaig notar que la Carme s’estremia i em premia les galtes amb les cuixes, tot murmurant: “... sí, sí, així...”. Va deixar anar un gemec llarg i es va relaxar lentament. Quan em vaig alçar, en Pep i en Carlos s’havien escorregut damunt d’ella, deixant-li els pits i la panxa esquitxats amb els fluids de tots dos. Aquella visió em va fer escalfar una mica, ho he de confessar.

Vaig tornar a l’aigua per netejar-me la sorra, i gairebé al darrere meu van venir la Carme primer i en Pep i en Carlos just després. Ens vam endinsar a l’aigua de la platja per “netejar” a la Carme, aprofitant de passada per a magrejar-la amb ganes tots tres..., ella fruïa d’allò més amb tantes mans! No m’havia pres la “pastilla blava” però l’únic que tenia una erecció mig decent, en aquell moment, era jo!

En tornar a les cadires, amb la Carme ja asseguda i jo encara dret, em va fer una xumada tan apassionada que m’entelà la vista i tot. En Pep i en Carlos ens miraven embadalits, ells dos ja tornaven a “presentar armes”, ben excitats, però ja no va passar d’aquí.

Nosaltres vam servir-nos l’última copa de cava que quedava, mentre ells recollien les seves coses per marxar. En Pep va dir: “Mira que vam passar estones aquí xerrant els tres, i avui, mira...” La Carme, amb un somriure murri, li va respondre: “Va com va això, Pep. L’esperança és l’últim que s’ha de perdre.” En Carlos només escoltava somrient. Jo vaig pensar: “Mira-la ella, com s’espavila!”

Es van acomiadar i van marxar platja enllà. Nosaltres ens vam quedar una estona més gaudint de la calma, i després vam recollir per tornar cap a casa. Pel camí, li vaig dir a la Carme: “Mira que ens hem trobat amb en Pep un munt de vegades, i tot i que t’empenyia, tu no el deixaves passar d’aquí.” Ella, amb aquella rialla picardiosa seva, em va respondre: “No m’empenyia prou, ha, ha, ha.”

En arribar a casa, em prendré la “pastilla blava”. Avui seré jo qui “empenyi” la Carme.