Un vagó per a l'eternitat

Em vaig llençar de cap a l’interior del vagó. El sospir de les portes va ser d’alleujament però es va confondre amb el xerric de les rodes i el patac del cap. Mala política aquesta de no voler esperar un parell de minuts a l’andana. Així ho va pensar la Lysseth, quan el rebot li va plantar un cap esberlat a la falda; així ho va pensar l’Eugenio, quan va fer un bot per esquivar els esquitxos. Així ho vaig pensar jo, quan em vaig adonar que em moria de la manera més bèstia: plongeon, ensopegada amb la barra i catacroc a la templa. Descansi en pau.

Bé, si més no és el que se sol gravar a les làpides. Però ningú no m’havia preparat per al que em venia al damunt. Perquè resulta que l’eternitat te l’amaneixen en el lloc on se t’ha acudit de dinyar-la i no tens més companyia que els difunts que han tingut l’encert de precedir-te en l’elecció de l’últim estatge.

I heus ací que les presses i el meu mal cap m’han condemnat a estrenar per a l’altra vida un vagó de metro i a ocupar-lo "in saecula saeculorum". I, si he de dir la veritat, anar túnel amunt i túnel avall sense cap companyia ve a resultar d’una monotonia exasperant.

És clar que sempre hi ha l’esperança que algú altre fineixi en el meu petit reialme, cosa que –fets els tràmits de rigor–ens permetria departir amablement entre estació i estació. Però de moment la cosa no s’anima, i he d’entretenir les hores mortes (era inevitable de no dir-ho) en la relectura infinita del llibre que traginava. Si almenys pogués manifestar-me d’alguna manera, si a algun mèdium se li acudís de venir a reclamar-me per a alguna sessió d’aparicions i ectoplasmes, potser trobaria la manera d’esbargir-me. Però fins ara, res de res.

De vegades somio que m’he mort en un hospital: la de difunts amb qui podria compartir amenes converses!... Que si jo de càncer, que si tu de vessament cerebral, doncs jo de vella, noranta-nou anys i encara llegia el diari... Què sé jo! La veritat és que fins i tot donaria per bona la companyia d’un traspassat en coma profund, per bé que no l’imagino de gaire conversa.

En fi. Que no em queda més que passar les tristes hores en rigorosa soledat i alimentar l’esperança que un lleu tremolor entre dos mons m’obsequiï amb algun company de viatge. I això que sóc modest i no tinc grans aspiracions: un descarrilament combinat amb un bell incendi ja és un luxe faraònic que no goso ni somniar.

Quina bella festa faríem!