UN SANT JORDI INTENS

Passava la mà damunt de la coberta d’aquell llibre que m’havia tingut desperta més hores de les acostumades d’aquell últim trimestre, quan el silenci es feia pregon i les paraules venien al meu cap com si fossin tecleigs de màquines d’escriure, totes ràpides, totes boniques. La meva mà havia escrit tota aquella història que m’estava portant a l’èxit.
Estava asseguda darrera la taula dels escriptors d’èxit! Anava a signar llibres per primera vegada. Mirava els meus col•legues, els tenia sana enveja perquè ells ja havien estat allà d’altres anys. I els meus ulls anaven cap a la coberta, tan setinada, amb aquells dos panys de clau rovellats: un molt senzill; l’altre, amb ornaments. Diria que la coberta voldria ser la metàfora del títol de la meva obra “Segona oportunitat” i l’obertura dels panys era l’obertura cap a l’èxit, encara que el forat del mig fos d’un negre intens.
Quan vaig aixecar la mirada il•luminada pel sentiment de felicitat, d’autoestima, de satisfacció, vaig encreuar la meva mirada amb una altra: ulls escrutadors, negres com el forat del pany de la meva portada, inquiets... Semblaven voler-me parlar. I de seguida, no vaig tenir temps de reaccionar, quan vaig sentir aquell:
- Em firmarà el llibre, si us plau?
La meva mà dirigia el bolígraf amb tremolor.
- Com es diu vostè?
- Agustí.
No em venia cap idea al cap i vaig escriure:
- Per a l’Agustí, perquè se li obrin totes les portes de la felicitat.
- Gràcies, Anna!
Vaig envermellir, de segur, i amb la mà encara mig tremolosa, li vaig passar la novel•la. Per què no vaig córrer darrera d’ell? Era el dia de l’amor. Per què no es va quedar a esperar-me que acabés de signar aquella cua que s’havia anat fent llarga i semblava una serp que em volgués atacar?
Quan vaig acabar de signar l’últim volum a l’última noia que hi havia en aquella llarga filera, vaig anar a dinar amb aquells companys, autors d’obres molt venudes a la diada.
Quan vam entrar al restaurant, una cambrera molt amable, uniformada de negre i blanc, ens va portar a una taula rodona parada, reservada, amb tovalles blanques i amb reflexes del sol que entrava per la vidriera del racó on estava situada. La vista se me’n va anar cap un pom de roses vermelles que hi havia al mig i, la noia, tota atenta, ens va dir:
- Quan acabin de dinar, poden agafar una rosa cada un. És un detall de la casa.
De seguida el Sergi va començar a parlar de la literatura del moment: cada vegada li costava més satisfer les necessitats dels seus lectors.
L’Octavi va afegir que ell estava en un moment baix de creativitat. No sabia per on tirar.
I jo, mentre escoltava les dissertacions dels literats, que m’interessaven enormement perquè era una novella que encara s’interrogava com podia haver anat a parar a aquella professió, i, mirant el pom de les fresques roses que semblaven atentes a tot el que es deia a aquella taula, aixeco la mirada i em trobo la mateixa mirada negra de l’Agustí, que estava assegut ben bé a la taula que feia diagonal amb la nostra, en aquell petit restaurant que tenia forma de quadrat perfecte. A partir d’aquell moment no vaig poder escoltar res del que deien els meus companys. I ells tampoc em preguntaven res, perquè suposo que eren empàtics amb la meva nova situació d’autora d’última fornada.
Vaig pensar que sent la festa de l’amor, tot allò volia dir-me alguna cosa. Però no podia fer res per contactar amb l’Agustí perquè el meu cos havia quedat encarcarat i la meva ment, que tenia enveja del cos, havia quedat en la mateixa situació.
Els plats anaven venint fent parar de xerrar aquells autors, que més que escriptors, semblaven oradors.
I jo, que no podia engolir res, que em quedava tot travat al coll, somreia a la cambrera, que em preguntava:
- Li retiro el plat?
- Miri, sí, amb els nervis que he passat, he quedat sense gana. Això que aquest filet és boníssim.
I els autors reien la sortida de l’Octavi:
- A mi sort que no em van portar a cap restaurant el meu primer Sant Jordi perquè només em va donar per caminar i caminar. Crec que vaig donar dues voltes a Barcelona com si fos el vint-i-nou.
Quan vaig poder sortir d’aquell restaurant, vaig respirar fons. L’Agustí ja feia estona que ens havia abandonat.
Vaig arribar a casa molt cansada, però tenia pendent un article que m’havia demanat una companya periodista pel diari del dia següent sobre les meves impressions de la diada. No em va sortir res. El meu cap havia quedat in out, fora de servei. El temps se m’anava tirant al damunt i del meu bolígraf no en sortia res.
Vaig canviar l’ordre de les coses: vaig anar a dormir una estona i vaig pensar que quan m’aixecaria amb la ment descansada, podria tornar a engegar la meva escriptura. Però quan em va tocar el despertador i vaig anar cap al meu escriptori, vaig poder comprovar que no em sortia res. Vaig tancar els ulls per concentrar-me i vaig veure la mirada negra del meu lector. El meu cap s’havia esbojarrat de tal manera que no el vaig poder tornar a lloc. I no vaig poder donar l’article a la meva companya periodista que es va ben enfadar perquè es va pensar que ja m’havien pujat els fums al cap. I aquest meu cap mai més es va aclarir i mai més vaig poder escriure res. Mai més vaig tornar a veure l’Agustí, el culpable del robatori de les meves idees. I no vaig tenir cap segona oportunitat en l’escriptura, encara que actualment s’estan venent molts llibres d’aquella primera oportunitat que vaig tenir d’entrar en el món de la literatura del moment.