UN HOME FORT

Un relat de: kefas
“Quatre quilos i mig pesava quan va néixer ! “ La mare, amb to d’orgull, sempre deia el mateix quan algú comentava la esplèndida planta que tenia. No m’havia anat gens malament. Vaig passar una infància agradable. Ningú s’atrevia a plantar-me cara perquè el pam que aixecava per sobre dels altres i la corpulència de les espatlles m’asseguraven la tranquil•litat. Només hi havia un company d’escola que de vegades gosava discutir-me les decisions. Era més aviat escarransit i portava ulleres i potser per això mai li havia etzibat una clatellada. Però encara recordava aquella mirada decidida que recriminava que usés la força per imposar la meva voluntat. Li tenia un respecte pel que no sabia trobar explicació. Potser era la determinació amb que deia les coses. Potser ...

“Apa nois, que tenim feina !”. El crit del seu cap el va alliberar d’aquests pensaments, s’aixecà per córrer cap el cotxe. En el trajecte els va advertir que no hi hauria complicacions. La feina seria senzilla, recollir una capsa i uns papers i tornar a casa.

En arribar al destí el va estranyar que hi hagués tanta gent. Potser havia passat alguna cosa. Baixà del cotxe i es dirigí cap a la porta. El pas estava barrat per un grup de persones acomboiades en un petit espai. “Endavant, obriu-vos pas !”. Va cridar el seu cap. Sabia el que allò volia dir. Les coses no anaven bé i caldria repartir llenya. Era molt disciplinat i també conscient que aquella gent, tal com havia sentit a les notícies, no atenia a raons. Aixecà la porra per clavar el primer cop, tot mirant cap avall per fixar l’objectiu. Uns ulls es van clavar en els seus. Eren d’un home amb ulleres, una mirada que no amagava la por i que es va convertir en sorpresa al mateix temps que exclamava. “Arturo !” Va quedar glaçat. L’home era el seu antic company d’escola. Sense buscar-lo, el nom li aparegué davant dels ulls: “Jordi, però que fas entre aquesta mena de gent ?

Comentaris

  • Jo també vaig pesar 4'5 en néixer[Ofensiu]
    Mena Guiga | 19-02-2018

    I qui ho diria, si sóc un sac de mal profit!
    Només un nadó nen, que va fer els cinc quilos, va superar-me, a l'hospital de Calella.
    I, per postres, la meva mare, per tenir-me estupenda, només feia que canviar-me les llets del biberó perquè estigués...com un Buda, hahaha.


    Només coincideixo amb això amb el protagonista del relat centrat en un dia històric, dolorosament històric.

    Em pregunto com, rere, el casc de monstre, van poder reconèixer's. L'energia, suposo, que també es recorda.

    És bo, molt, i hauria de passar molt sovint que qui té la força i no pensa acabi pensant per la força del que la té d'una altra -i millor- manera.


    Mena

  • Comentari disparatat causat per la febre[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 31-01-2018 | Valoració: 10

    Hola kefas. Disculpa que tarde tant a entrar al teu agradable espai. Es que tinc ací un poc de rollo. Respecte al comentari que em feres, només dir-te que jugue un poc amb la idea de diferents plans -no sé si aquesta paraula serviria- espai-temporals, però tant l'espai com el temps de la història es queden en l'ara mateix de la pedra i de la dona, mentre que la ment de Zeinab si que viatja molt més enllà, on vol, enrere, avant... El mineral vindria a ser com un corrent de transmissió d'allò que ella sent i va experimentant; la pedra preciosa com àlter ego de la dona. Bé, una absurditat, ja veus. Però té un contingut que he volgut posar en valor: és la vida d'ella i la força que la empeny a continuar.

    He trobat interessant el teu relat, que m'ha recordat -ara veig que un poc equivocadament per l'aclariment que has fet- algunes anècdotes, i està això que més avall apunta Vicent Terol: els rols... acostumen a mantenir-se… He recordat aquesta història que recorda la teua d'alguna manera i que narra un indi «navaho» interceptat pels nazis mentre feia d'espia en la Segona Guerra Mundial; al final, l'indi va a parar a un tren de la mort, de camí a un camp d'extermini, però el soldat que l'espenta amb la culata dels seu fusell li fa mal; en el moment en que l'indi es gira, rebutjant el maltractament de què és objecte, els dos es reconeixen. El soldat alemany és l'amic amb qui ha navegat durant anys en un mercant, solcant els mars del Pacífic i compartint aventures i somnis junts. Si bé no pot alliberar-lo, si que aconsegueix salvar-lo d'aquell viatge sense tornada. L'amistat, ací, els donaria la força necessària per poder canviar un esdeveniment transcendent. D'altra banda, el policia que obeeix ordres sense qüestionar-se res… Arriba un moment en que s'ha de fer la pregunta clau, si es que eixe dia ha d'arribar, clar.
    Tic-tac; coincidències, unes vegades per a bé, altres no tant; la vida, que diu Montse, i les seues incomptables i, de vegades, estranyes casualitats. Existeix la casualitat? Són la mateixa cosa casualitat i destí? La nostra fortalesa, en alguns casos, ens estava esperant? Quan érem amics i companys assajàvem i sospitàvem, quasi com si jugarem, fortaleses futures. Ostres, que ja comence a delirar una altra vegada. Bona matinada.


  • Tic-tac[Ofensiu]
    kefas | 29-01-2018

    Acabo de participar en el niporepte amb següent haiku

    Sense repòs
    dues sagetes busquen
    l’instant precís

    Això és la vida. La recerca incansable d’una coincidència de circumstàncies que només miraculosament coincideixen en les quatre dimensions d’espai i temps.

    Els meus relats acostumen a ser al•legòrics, sense intenció de minuciositat descriptiva de la realitat física ni sensorial. Però es dona el cas que aquest és gairebé autobiogràfic, amb alguns canvis per adaptar-lo al sentit al•legòric pretès. El policia era policia uniformat, d’ulleres encara en porto, l’entorn era desfavorable al representant de l’ordre i el que em va donar va ser una abraçada. Ens havíem conegut en una fàbrica. Però la frase “ què fas entre aquesta mena de gent ?” és gairebé literal. I la història real, més inversemblant.

  • La vida...[Ofensiu]
    Montseblanc | 27-01-2018

    ...va i ve, i dona voltes, i no s’atura, i marca camins i existències però... potser massa fàcil no, kefas?

  • Rols en el temps[Ofensiu]
    Vicent Terol | 22-01-2018 | Valoració: 8

    Trobe que el teu relat explica una situació que podria ser perfectament real: és molt freqüent que els rols que ja s'aprecien en la infància es mantinguen al llarg dels anys. Ens fas pensar i, a més, el context podria ser perfectament actual. Potser el desenllaç es pot anticipar. En qualsevol cas, una bona entrega, kefas.

  • Mala consciència ![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 21-01-2018 | Valoració: 10

    Aquest company escanyolit sembla la consciència de la bèstia manada. M’agradaria que se li aparegués cada vagada que aixequés la porra.

    Una abraçada

    Pinya de rosa

  • Consciència sense conciència[Ofensiu]
    kefas | 20-01-2018

    Dos homes forts. Dues consciències, percepcions de la realitat, antagòniques. Una, amb impediment disciplinari per distingir entre el bé i el mal. Sense conciència. L'altra, amb fermesa en les dificultats. Virtut de fortalesa.

  • Forts i males bèsties[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-01-2018 | Valoració: 10

    Hi ha persones fortes i hi ha males bèsties. El teu protagonista obeeix ordres essent una mala bèstia. Aquell que pega, amb ordre o sense, és una mala bèstia. Aquell que viola obeeix a la seva consciència. Qui jutja la consciència? En fi, un relat que fa pensar per la humanitat que destila el protagonista. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.5