UN HOME (de paraula) i TRES DONES

UN HOME (de paraula) i TRES DONES.

“D’entrada podria semblar un títol idoni per a una historieta de caràcter eròtic, però res més lluny de la realitat. El que ens va unir a tots quatre fou la convocatòria d’un simposi d’aquests d’actualitat i que girava entorn a l’espiritualitat, l’autoconeixement, l’amor universal i sobre tot, sobre tot,la superació personal. En primer lloc, no fou gens difícil escollir qui seria el que conduiria, car sembla ja preestablert que sent la relació tres a un, la responsabilitat del transport hauria de caure, com la cosa més normal, en l’únic personatge masculí. És a dir, jo. Així, malgrat pogués immiscir-me i formar part en les converses de les tres dones, l’atenció en la conducció durant el trajecte, d’una part, i l’evidencia de la desproporcionada desigualtat de gèneres dins del vehicle, per l’altra, segur que m’impediria poder alçar la veu o debatre en profunditat qualsevol dels temes que de ben segur anirien sorgint durant l’hora i mitja llarga del viatge d’anada. Tenint el caràcter que tinc, era ben conscient el que podria suposar la inferioritat numèrica en aquest cas, si volgués contrariar o interrompre alguna de les converses femenines de torn. Precisament el meu feble caràcter fou determinant per animar-me (prèvia insistència de les meves pròpies amigues) a inscriure’m al curset en qüestió, per a veure si en podria treure’n profit, i de tornada, sentir-me ja una mica més segur de mi mateix i superar el complex d’inferioritat que m’acompanya sempre.

De tornada però, altre cop el mateix, si bé el temes de conversa foren més aviat monogràfics al•lusius a les diverses ponències presentades. El nostre protagonista, o sigui, jo, vaig veure com la meva autoestima seguia igual o pitjor que abans del curs; no obstant, vaig voler fer palès la meva condició d’home de paraula i em comprometé -a suggeriment d’una de les tres que em coneixia la meva condició d’escriptor amateur, a escriure un relat sobre el viatge efectuat aquell cap de setmana amb el compromís de què l’hauria de publicar a relatsencatalà. I així ho faré”.

***
Heus ací doncs, que això que heu estat llegint fins ara, i que no ve a dir cap cosa interessant, ni reflecteix massa el resum d’una jornada formativa amb viatge inclòs, és el relat en qüestió. Sense més. Això sí, ha calgut la col•laboració d’un assidu com jo, per tal de què en nom del seu autor, el pengés a la xarxa, (i així se’m pogués atribuir la seva autoria, cosa que ho he impedit en delatar-lo, si bé anònimament) a fi de què les seves companyes de viatge i curs alhora, veiessin com sense haver recollit cap fruit del curs i sense haver-se renovat ni un bri en la seva personalitat, continuava essent un home de paraula.

Jo només n’he estat, a fi de comptes, un intermediari, per donar fe que sense contar a penes res del viatge, l’home ha acabat complint allò que es comprometé aleshores davant les seves amigues: que faria un relat i que el publicaria. I el punyetero (si bé indirectament i després de molt insistir-me) se n’ha sortit. De caràcter potser no en tindrà mai, però de persuasió no el guanyarà pas ningú.