UN ENSURT MAJÚSCUL

Succeí en el transcurs d’un dinar en un anomenat restaurant de les Terres de L’Ebre...

Estàvem la meva dona i un servidor assaborint uns deliciosos cargols a la brutesca acompanyats d’una gran amanida i d’un estol de salses, belles com un harem de nimfes orientals...

Ja teníem retratats tots els comensals del nostre voltant, per allò de: Mira’t aquell o aquella, que si s’assembla al Joan o la Vinyet, o aquella pèl-roja si n’és de ben plantada...

Quan de sobte, d’una revolada un dels comensals de mitjana edat, l’acompanyant d’una elegantíssima senyora, començà a estossegar tot posant-se dret com un campanar alçant els braços com si volgués sortir d’una piscina d’aigües blaves...

S’estava ennuegant !... Tothom és mogué a fi de socorre’l; sort que un d’ells era metge...

Però el drama que, fins aquí agafà aires de plena solució, se’n inicià un altre tant o més escandalós, tràgic i perquè no... còmic...

Un dels espantats comensals d’un cop de colze va fotre pel terra un gros extintor, fet que provocà que s’activés sense contemplacions el mecanisme que tenia encomanat...

Tal fou el desori i el pànic enmig d’aquella espessa boira de pols farinosa que, en qüestió de pocs instants aparegueren la policia Local, mossos d’Esquadra, ambulàncies i dos camions dels Bombers...

Tot acabà bé. Aquell dinar tant suculent fou posposat per a una nova ocasió gratuïtament, mitjançant una targeta amb els nostres noms i telèfons...

Durant un temps indeterminat vagarem per aquella estimada ciutat un munt d’essers blanquinosos com si fóssim sortits d’ultratomba, cercant un cony de restaurant per dinar amb tranquil·litat...

Aquests fets varen recordar-me l’estimat Jacques Tati a Playtime !...