UN CALAIX ...... I MÉS (SEGONA PART)

Això ho deia fa uns quants dies, i en aquell lloc horripilant on havia estat per donar-hi un cop d’ull; com en tants d’altres, una mera qüestió professional. I aquest fou, en principi, el concepte.
En sortir d’aquella casa “dels horrors”, vist el que hi vaig trobar, he entès que no puc ni dec assumir-ho sola i n’he fet partícip al meu soci. Estem convençuts que el que tenim entre mans, no es pot tractar com un simple tràmit de compra-venda amb el nostre client. És impensable obviar el que hi vaig veure; en el supòsit, es clar, que encara, podria haver-hi més. És el que ens estem qüestionant. Això, i moltes més preguntes. El “berlinès” coneixia d’antuvi, la finca del Moianès? En sap el misteri que engendra? És evident que a mi m’agradaria saber-ho i ara, també, a en Tomàs, el meu soci.
Si abans de parlar-li de l’assumpte, jo n’intuïa un misteri, ara ja som dos els que ho creiem; n’estic contenta, no em podrà dir que sóc una somia truites. N’està gairebé tan involucrat com jo.
Les preguntes que caldria fer al nostre client, no ens sembla escaient de fer-les-hi per email o telefònicament, per la qual cosa, tenim planejada una estratègia. Anirem a Berlin; aniré, més exactament. En Tomàs te programada una esquiada amb la seva dona i els nens, aprofitant les vacances de la setmana tonta. Amb la mateixa excusa de les vacances i “amb la il·lusió de veure l’ambient dels Mercats Nadalencs, casualment, seré a Berlin uns pocs dies, els quatre del pont de la Constitució i, ens podríem veure?” Suposem que no s’hi negarà. Ves per on, me’n vaig a Berlin, a fer estudi i feina de camp. Tot plegat, pensat i fet! Ha estat tan precipitat, que hem tingut de moure alguns fils per tal d’aconseguir plaça de vol i hotel. Tanmateix, per informar-me a corre-cuita del més indispensable que cal visitar. Quan acabi amb el rotllo de ficar quatre coses a la maleta, m’hi dedicaré.
Que en sóc de falsa! Abans de començar, ja sabia que en serien més de quatre, les peces que he posat a la maleta. És el que més detesto dels viatges. He sopat aviat; demà matino, tinc el vol a primera hora i, encara, vull don ar un cop d’ull al programa que proposa l’agència.
Veure/fer
. Barri de S. Nicolau. Església (catedral) Cúpula
. Monument commemoratiu genocidi jueu; museu de l’holcaust.
. Restes mur Berlin, Check point chalie
. Illa dels Museus. Museuminsel
. Passeig amb vaixell pel riu Spree
. KurFürstendamm, bulevard de botigues... Al 6è pis oferta gastronòmica.
. Església Kaiser-Wilhelm. (conservada en les runes de la 2a Guerra)
. Porta de Brandenburg i Pariser Platz: restaurant típic Teodor Tucher. Hotel Aldon, molt emblemàtic.
. Reichstag (Parlament) cues llargues!!! Veure’n la cúpular de Norman Forster
. Ruta de Postdam, el nou Berlin. Edificis moderns. Palau Saussouci, on visqué Voltaire durant tres anys.
Diversos
. Hotel demanar un pis alt. A partir del 20è, excel·lents vistes de la ciutat.
. Quartier 206, exclusiva tenda de moda, tres pisos amb roba principals dissenyadors.
. Encants de roba i alimentació. Mark amb Winterfeld Plaztz (Schöneberg) popular i lloc de reunió
M. ÀNGELS. Persona contacte emergències. Tarja a part.
Mare meva! N’hi ha per més de quatre dies, no sé pas si em vagarà; són moltes coses i no em vull estressar. A tot això cal afegir-hi la visita que ha motivat la moguda a Berlin.


El viatge perfecte, sense turbulències. L’allotjament millor del que em creia, tenint en compte que vam fer la reserva l’última setmana. Suposo que hi tindrà a veure, dir que el berlinès em va recomanar... L’havia avisat que hi anava i es mostrà interessat i complagut de poder tractar l’operació en persona. He fet el meu segon esmorzar. Aquesta vegada al pis 21è. Em sento com si contemplés la ciutat des del niu d’un àguila.
No puc entretenir-me perquè la cita és per abans de dinar i, ja sabem com les gasten. Tinc al cap les preguntes que vull fer-li; segons com siguin les respostes li explicaré el meu relat, d’una manera o altra. No el volem enganyar, però...
Bé. Ja ha tingut lloc la primera trobada, hem trencat el gel. Això, és tan sols una dita, perquè no hi havia res a trencar; després de la d’avui, n’hi haurà una altra de trobada. A aquesta hi he arribat en taxi. He deduït que estàvem a la part moderna del nou Berlin, però, ens havíem aturat davant d’una casa antiga i ben conservada, de rics, rics, per entendre’ns. He consultat al taxista si era l’adreça correcta. Ha assentit.
Quan m’han obert, un majordom, no m’ha sorprès. A partir d’aquí, res em sorprendria, m’he dit. M’equivocava.
Abans de començar a caminar, des del vestíbul a la porta de doble full, en sortí un home, alt, vestit de gris, encorbatat... A cada pas d’ell, em sentia més petita. A la quarta passa m’allargà la mà i em feu un somriure obert, jovial, i tot junt, em retornà les meves dimensions, i, tanmateix, he recuperat la meva personalitat.
En entrar a la biblioteca, aquelles de debò que, fins ara, tan sols havia vist a les pel·lícules angleses, ja m’havia refet de l’impacte de tot plegat. Sentia bones vibracions i estava preparada per la conversa. Em durà poc. Estàvem asseguts, còmodament, encarats un davant de l’altre. En una tauleta auxiliar, on el majordom ens deixà unes begudes, hi havia unes fotos emmarcades. El somriure, el meu, se’m gelà als llavis. Fou com un llampec que il·luminà unes de molt semblants que hi havia al calaix de la masia del Moianès.
L’ensurt, ràpidament, es convertí en un passadís que em conduiria fins el nus de la qüestió. Ell m’observava; ell, ja en Klaus. Abans que arribés la pregunta, vaig avançar-li que em semblava haver vist les noies d’aquelles fotos, entre d’altres, en la casa que volia comprar. Més directe, impossible. Més sorprenent, per a mi, també. No pas per en Klaus, que amb la senzillesa amb què es diuen les veritats, em confessava que, justament, era aquest el seu interès per la casa que, segons havia esbrinat, en altres temps, pertanyia a la seva família.
Amb un pim-pam, s’aclaria el misteri. Però, no l’enigma, penso jo. Estàvem a les beceroles. Per començar, calia saber qui eren cadascú. Quan, encara, jo no havia entrat en la part més fisca, el van avisar que els socis o amics, amb qui dinaria, havien arribat.
En Klaus, m’acompanyava a la porta i, alhora, rebia als convidats. Em presentà com la seva delegada en alguns negocis de Catalunya. Es creuaren les salutacions; amb ell ens acomiadàrem fins demà. Així, hem quedat, per continuar desentortolligant la troca. M’acompanyarà a Potsdam; no hi ha com el reduït espai d’un cotxe per fer fluir una conversa.
L’estona que ha durat la meva estada a la casa, he observat amb ulls crítics, el més mínim detall que em donés alguna pista pel que fa a la identitat o procedència dels qui l’habiten. M’ha vingut com anell al dit, coincidir i poder entrellucar els convidats. Ni en la casa ni amb els convidats, he copsat res d’alarmant.

Tenia raó en Klaus. La privacitat del cotxe dóna per molt. Ell em va explicar la història de la seva família, fins on coneix; i jo, l’estat de la casa, fins on em semblà prudent.
A primera hora del matí m’ha recollit a l’hotel, per tenir temps d’explicar-nos històries i fer turisme. El cotxe és esportiu, més aviat petit i, sortosament, el conduïa ell, i no el xofer que, previsiblement, deu tenir. Vestia d’esport, res de corbata, però, sí el somriure que ja conec i que fa que el sentis proper.
Per bé que tot el que he vist m’ha agradat, i en Klaus és un bon guia, el que ens interessava als dos, era aclarir i decidir, que fer i com, amb tot el que hi ha a la masia. Crec que he estat prou prudent; m’ho repeteixo, per tal que les sospites que se’m presentaren, amb veu pròpia i reiterativa, desprès de la descoberta, fossin tan sols per a mi, no n’he dit res. La principal, de sospita, ell la convertia en un fet real. Ara, ja sabíem, els dos, que en part, la història de la família havia passat pel Moianès. Els dos hi coincidíem, en tempus diferents.
Hem dinat a Postdam. Havent dinat, però, estàvem tan immersos en el tema que, en Klaus m’ha suggerit de continuar parlant-ne a casa seva o al meu hotel. Ens hem decidit per casa i, més concretament, la biblioteca. Un cop allà, ha disposat unes begudes i uns quant papers; s’ho tenia ben preparat. La seva implicació ja és total.
Parteix de la base que la seva mare el va tenir als vint anys; per tant era del 1930, com la seva germana bessona, la tia Anna. Ell, és del 1950 (o sigui, en té setanta, molt ben portats, m’he dit) i ja no va conèixer la tia Anna. A casa no se’n parlava. Ni d’ella, ni de la seva procedència jueva. Tampoc dels negocis de la família, la majoria dels quals ell no ha continuat. El pare havia mort, cinc anys després de l’alliberament dels presos de Mauthansen; va tenir pare tan sols cinc o sis mesos; la mare el crià sola. Sola i enyorant i plorant, marit i germana.
De l’existència de la tia Hanna, en començà a saber alguna cosa, ja d’adolescent, quan la mare ja no va poder amagar-li per més temps. Era artista, vedet de les dels ventalls de plomes (aquí li he recordat que n’havia al calaix de la masia).
Quan a la reunió que els nazis, a Wannsee, van anomenar “la solució final”, referint-.se a l’extermini dels jueus, un oficial de les SS se’n va endur a l’Hanna, per tal de protegir-la de la desfeta. La foto que és a la biblioteca d’aquí, i a la calaixera d’allà, es va fer pocs dies abans de la desaparició. La mare, no en sabé mai més res. I, nosaltres, comencem a lligar caps, m’ha dit.
No l’he interromput. Visiblement emocionat, ha restat en silenci i jo, també. He deixat que fos el primer en moure fitxa i l’ha moguda, tal com jo esperava. M’ha preguntat quan me n’anava i, sense esperar resposta, ha rectificat: quan marxem?

Fa pocs dies que vaig arribar. Just, després que a Berlin hi tingués lloc l’horrible atemptat als encants de roba i alimentació, amb les paradetes nadalenques. Em va venir de poc! Pobre gent!. Ara, sóc al despatx amb en Tomàs; l’he posat al corrent de tot plegat. Estem satisfets dels bons resultats de la nostra gestió, teva em diu, i no el contradic., Sé que a banda d’un xic fantasiosa, sóc per damunt de tot, professional i de les bones.
Arriba en Klaus, per nosaltres ja no és el Sr, Berg. Hem esmorzat amb en Tomàs, els tres, abans de sortir de Barcelona, per tal de no perdre temps; és evident que en Klaus i jo, estem impacients per trepitjar la masia. Hi anem en un cotxe llogat per ell; el condueixo jo, som en el meu territori.
Castellterçol queda enrere, ja estem a prop, a tocar; em sento els nervis a flor de pell. Aparco, mentre en Klaus tanca l’encadenat, no hi ha porta d’accés a la finca. La de l’entrada a la casa l’obre ell. Fem el mateix camí que vaig recórrer el primer dia. Hem deixat la planta baixa; al pis superior, s’ha aturat a les habitacions, ha mirat uns quadres que li resulten familiars i ha marcat l’ascens a les golfes. Ell amb certa pressa i jo a ralentí, ja sabia amb que em trobaria.
El llit, li ha sorprès i m’ha mirat, com qui diu, què rar! Ha anat esquivant les rates fins arribar a les botes altes, negres i empolsegades. He obert els porticons, altra vegada plens de teranyines; a més, aquest cop, duia dues llanternes importants. Només entrellucar-les, les botes, ha dit: del nazi!
He destapat el calaix que continuava a terra. S’ha ajupit. Un per un, sense pressa, es mira cadascun dels objectes: la roba, la llenceria, de fit a fit. S’entreté amb les fotos i recordatoris, comenta que algunes són com les que guardava la seva mare. Més minuciós, encara, amb els potets de les cendres i les dents d’or, que resulta que sí ho són, com em semblava; queda desconcertat, amb cara de fàstic. Casualment, com jo, ha utilitzat el fuet que vaig emprar, per remenar el calaix. A la vista del ventall de plomes vermelles, somriu. El somriure se li glaça als llavis, en obrir l’estoig i veure-hi la creu gammada...Em mira; veig ràbia en els seus ulls nets.
Quan em creia que havia finalitzat la revisió, va estirar un cable, prim; d’un cap, l’endoll i de l’altre, un petit aparell de pasta nacrada, amb una mena de no sé què, un vibrador, potser? He notat que se m’enrojolaven les galtes; amb la continguda rialla d’en Klaus, estic segura d’haver-ho encertat.
Per bé que li han donat un altre nom a la moguda, “no han descobert la sopa d’all”; ja es duia dues generacions abans, o ves a saber quan... El petit i anecdòtic incident, ha fet de tub d’escapament. Si bé en els cotxes és per on s’ efectua l’expulsió de gasos del motor, per a nosaltres ha estat una manera d’expulsar l’angoixa que sentíem. Llàstima, que ell, potser per delicadesa, ha reprimit la rialla, i jo per una absurda timidesa.
Riure, amb complicitat, si més no per dintre, ens ha relaxat mentre baixàvem els graons fins la planta baixa. Jo sabia què hi trobaríem, però, ell no del tot. He obert la finestra, i de l’ampit m’ha saltat un rat-penat, que en Klaus ha corregut a espantar-me’l; diria que més n’estava ell.
Ha entrat un raig de sol que ha millorat l’aspecte de l’estància, però ha durat poc perquè, just, hem arribat prop de la llar de foc. La visió era la mateixa que jo coneixia, potser amb una mica més de claror, l’escena, però, era igualment terrorífica; tal com en la primera visita, que m’havia provocat aquella por extrema i segament de cames.
En Klaus, dempeus, petrificat, uns instants, se m’ha, apropat i, commogut, m’ha encerclat amb els seus braços. Certament, m’he sentit en zona de confort. Ni l’un ni l’altre, però, no oblidàvem el que teníem al davant. Avui no he fugit a corre-cuita. Teníem feina i l’hem feta.
Constatem que hi ha un sol esquelet, o les restes; els rosegadors han deixat el seu rastre, també, en un munt de roba ratada, sembla de nen. Prop de l’esquelet una pistola que, per suposat, no toquem. Al voltant d’una taula llarga i un banc, uns cavallets de fusta i altres joguines, també una nina.
El que hem deduït ens ha deixat glaçats.
A la casa hi havia infants, on eren? Tenien mare, on és? I, adés, un pare... emmudim, però, els dos alhora, fixem la mirada a la llar, a les restes entre les cendres.
Ja en teníem prou, també, avui. I hem sortit buscant la claror del dia; buscant la vida, buscant la realitat que ens esperava fora d’aquelles parets tenebroses. Per molt que, a vegades, diguem que estem en un món de bojos, no és res comparat amb el que hem deixat enrere. Tancada la porta amb pany i clau, així hem abandonat, de moment, la casa i el passat. Sense defugir-ne, ni inhibir-se’n ha dit en Klaus; ho he de fer per la mare i la tia Hanna.
Havíem pensat de dinar al poble, però, desprès del vist i sentit, no teníem gana. Ens calia respirar aire pur; ho hem fet al bosc, des d’on no es veia la masia.
La lògica implicació per part seva és prou palesa. La ment va més ràpida que les paraules amb que volia dir tot el que ha planificat. El més important, posar al corrent del que hem descobert als Mossos, tot demanant-los-hi ajuda. Que en facin la investigació pertinent; està convençut que hi ha més per descobrir. L’Hanna i els nens han de tenir la seva tomba dintre el recinte. N’està cert.
Em sembla tan plausible que l’animo a posar fil a l’agulla. Hem començat per localitzar la policia, el Cos dels Mossos. Els hi ha explicat les seves deduccions. Tenint en compte la documentació que aconseguí a Alemanya, de manera poc ortodoxa, els informa de la possible identitat dels antics propietaris de la finca, relacionats, presumptament, amb la seva família.
Ens hi hem estat bona part de la tarda. L’assumpte, es veia d’una hora lluny, que els hi venia gran. Donada l’envergadura del cas, s’han compromès a prendre’s-hi el màxim d’interès. N’informaran als superiors i contactaran amb nosaltres.
Certament, no ens han fet esperar. En un parell de dies hem tornat a la finca. En Klaus m’havia demanat que l’acompanyés. En aquests dos dies, ha estat a Berlin; mentrestant, aquí, els Mossos s’han preparat per a l‘operació, una investigació a fons sobre el terreny. Gossos ensinistrats, detectors i estris escaients, els han facilitat la feina que ha finalitzat, avui, amb èxit.
S’ha localitzat la tomba, tal com havia predit en Klaus, i, encara, alguna cosa més. El forense hi ha estat present. Són tres els esquelets trobats, evidencien el pas del temps, sembla, però, que es tracta d’un adult i dos de més petits, possiblement, de nens. Se’ls han endut; faran el que s’escau i contactaran amb en Klaus. Han obert la caixa, que, tanmateix, era a la tomba junt amb els cossos, un cop revisada, superficialment, l’han deixada. Contenia fotos, retalls de diari, paperassa, sense importància; tot plegat en mal estat. Una ullada i res d’interès, han dit.
I allà ens hem quedat, ell i jo; al cap de poca estona, hem girat cua i, sense dir-nos-ho, cadascú amb els seus pensaments, i en Klaus amb els pensaments i la caixa, hem tirat cap el cotxe.
La seva teoria, des del principi, era encertada. L’oficial nazi que s’endugué l’Hanna en temps del genocidi quan era jove, molt jove, ho feu per protegir-la i per amor, se n’havia enamorat. I, per la mateixa raó, quan el Reich fou derrotat i Alemanya desfeta, la matà, a ella i als possibles fills, pel mateix amor. Després, es suïcidà.
I aquella fou la darrera vegada que ens hauríem de veure. Això és el que em deia el cor i el sentiment càlid de l’emoció que em despertava el moment del comiat.
Anava errada, però. Han passat gaire bé dos anys, durant els quals, han sovintejat els contactes, virtuals. Hem compartit un meravellós projecte, de fet ha estat la continuació del primer, que començà amb la visita a la masia i la descoberta posterior, de la tomba oculta... i de la caixa, desestimada oficialment. Aquella que en Klaus, emocionat, s’endugué a Berlin.
Avui ens tornem a veure en un espai real, davant d’un projecte que s’inicia ara i que s’esdevindrà real. Es podrà tocar i habitar. No en dic gran cosa, gairebé res, de les gestions de tota índole que ha estat menester per tal d’obtenir permisos, documents oficials, a Alemanya i a Catalunya; tot plegat, tot plegat això m’avorreix.
El veritable, el que importa de veres, és la base del projecte, nascut de l’horror, o a causa de l’horror, i s’esdevingut, ben entès, en mort i renaixença. I això concretat en una caixa enterrada, desestimada, però, amb ànima d’or.
Perquè fou or, el que va descobrir en Klaus, en sospesar-la ja un cop a Berlin. Or revestit de metall i pintat. A partir d’aquí començà tot. Les trucades, els anhels, les idees altruistes del berlinès...un berlinès de família molt, molt rica, tot s’ha de dir. El lingot, emocionalment, fou el punt de partida.
Avui és el gran dia, el dia de l’acció de fonamentar l’efecte; el dia de la col·locació de la primera pedra. Sense premsa, ni polítics, tan sols els necessaris.
Jo hi portaré, en na bossa, el que hem convingut amb en Klaus, el que queda dels plomalls vermells de la tieta Hanna, perquè ben mirat, això fou la pedra de toc que enamorà al seu protector.
En aquests dos anys, val a dir que la nostra relació s’ha consolidat. D’una manera natural, ja ni recordem de qui fou la idea, català i alemany feren maridatge. Ell parla perfectament català i jo me’n surto amb l’alemany. Entre nosaltres, hem aparcat l’anglès del principi per comunicar-nos.
Pel que fa a d’altres qüestions, n’hem passat olímpicament, sàviament. Talment com en la llengua, hem assolit el maridatge perfecte; hem deixat actuar els sentiments positius, l’estimació, la passió, per damunt d’altres foteses mentals, com la diferència en edat, en posició social i, per damunt de tot prevaldrà l’amor.

Avui, a banda celebrar el dia de la primera pedra i el seu efecte, en Klaus i jo celebrarem el dia de fonamentar l’acció de l’afecte, el nostre. En la intimitat, però.