Trepitjar moqueta

Em varen fer gràcia l'altre dia les declaracions d'un conegut líder de la dreta catalana que manifestava: "A l'esquerra li agrada el poder, despatxos, trepitjar moqueta, cotxes oficials, xofers, que els mossos els saludin...". Em va fer més gràcia tenint en compte que qui feia aquestes declaracions havia militat en la seva joventut en un partit històric de l'esquerra d'aquest país. Més gran i amb el cap ja més posat a sobre les espatlles va arribar a ésser president d'una empresa molt important, càrrec que li devia suposar a més d'un bon sou gaudir d'un despatx probablement més gran i luxós del que ara ell en feia menyspreu.
El missatge del polític conservador era clar: Les persones amb un origen humil tenen , entre d'altres, aquests problemes. Els pot arribar a enlluernar el poder. Poden agafar-se a la poltrona com a la joguina que els hi volien treure quan eren infants. La dreta, en canvi com aquell qui diu ha nascut entre despatxos. Al capital no el sedueix el poder, perquè ell mateix és el poder. No l'atrauen les vel·leïtats de la política, perquè una cosa és governar i l'altre, molt diferent, manar. El poder econòmic és el que mou els mou els fils dels governants. Les grans decisions es prenen en els despatxos però no precisament en els dels governs i les conselleries. De tota manera hi ha verdaders professionals de la moqueta, rars exemplars d'una gran longevitat en l'administració, posseïdors de llargues carreres en les entranyes de l'estat. L'altre dia, llegia en un article la trajectòria d'un celebèrrim ex alt càrrec franquista que s'havia reciclat i havia continuat tota la vida sota les faldilles protectores del poder, encara que aquest hagués canviat de mans. El resum que feia l'articulista era "Als divuit anys va pujar a un cotxe oficial i encara no n'ha sortit". Tot un exemple de supervivència camaleònica.