Transformació...

"-No bufis aquesta pols!"

Una personeta asseguda en una cadira massa gran per la seva estatura. Una nena d'uns sis anys aproximadament. La curiositat la rossega per dins, com un cuc viu que es remou per les seves entranyes en busca de la llum de l'exterior, però sempre que la intenta satisfer; li ho prohibeixen.
No toquis, no escoltis, no t'ho posis a la boca... Tot són prohibicions. Que no té dret a ser una criatura?
Els ulls li brillen altre cop, com espurnes enceses de sol. Quina n'estarà pensant? A poc a poc, temorosa que els ulls dictatorials de la seva mare la descobreixin, va descargolant les seves manetes tant lentament que sembla que el temps s'hagi aturat perquè aquesta maniobra delicada no pugui ser vista per cap adult. Les mans li suen, nota com dit a dit la seva pell fina llisca suament per sobre les mitges de ratlles que tant s'estima. Quina emoció! Un raig d'adrenalina li recórrer tot el seu petit cos.
Un somriure se li dibuixa dolçament a la cara pàl·lida. La seva veu està a punt d'esclafir amb una rialla, però la conté; no vol que la descobreixin!
De sobte la seva mà decideix aventurar-se per l'espai buit. Ha de deixar el contacte amb el seu cos si vol arribar al seu objectiu.
Amb les puntetes dels dits acaricia les potes de la taula que li serveix d'amagatall per la seva mà. Nota com està glaçat, en un instant un calfred l'ha recorregut tota, deixant-li la pell de gallina. Quina sensació! Li encanta conèixer noves textures. Ara mateix pel seu cap hi passa una idea fantàstica: i si ho llepés? Pensa que és fred com un gelat i es pregunta quin gust deu tenir. Però no, el seu objectiu és més important. Ja tindrà temps de provar el gust d'aquesta pota, tant coneguda i desconeguda alhora.
De cop descobreix on ha fallat. Des de la posició que es troba no hi acaba d'arribar. Per molt que allargui els dit, ells no creixen el suficient per poder-ho palpar! Ha de prendre una decisió.
A poc a poc es deixa caure suaument, de manera ara ja es troba asseguda al terra. Què dirà la seva mare quan vegi que la faldilla de color negre, que ella troba tant apagada, està ben bruta? Bé, pensa que ja no vindrà d'aquí, al final segur que l'acaben castigant!
Fa petar les dents, ja ho té! Pensa que si el seu nas fos de plastilina el podria allargar i allargar fins arribar a olorar el seu objectiu. Quina olor deu fer?
Ara ha arribat el moment de la veritat, l'instant on tot el seu diminut cos s'ha d'incorporar sense ser sorprès pel radar intuïtiu que posseeix la seva mare. Mira al seu voltant, sembla que tot està tranquil, però li sembla que suspès a l'aire hi ha uns grans ulls que la penetren i intenten escoltar el batec del seu cor, com si la melodia de la seva vida pogués rebel·lar el secret del seu veritable objectiu.
Col·locada de puntetes ho veu allà mateix. Si estires un pèl més la mà, hi arribaria. La cara se l'il·lumina, una onada d'alegria li arriba al seu mar de les il·lusions.
De sobte nota una força contrària a la seva direcció. Però que està passant?? Amb temor gira la seva cara, i es troba davant dels ulls implacables de sa mare. L'expressió de la cara d'aquesta dona tan desconeguda en aquest instants l'estremeix.

"-No t'he dit que no t'hi acostessis??"

Pensa que no és la seva mare. La veu ronca li recorda als crits que sent entre somnis i que no la deixen dormir. Aquells ecos que li ressonen pel seu interior mentre ella intenta desconnectar del món. Una llàgrima rodola galtes avall. L'àcid que aquesta conte li crema el rostre; per sempre més tindrà la cicatriu de l'odi envers els lligams emocional

Creix de cop. Ja no és la innocent criatura. És freda, calculadora: el seu cor un tros de gel inaccessible des del món humà, el seus ulls un pou negre sense fons, la seva mirada... la seva mirada... la seva...
Perquè obrir els ulls al món si aquest et tanca els finestrals des d'on viure?
Ja mai més serà persona. Només ossos, pells, carns... No hi ha esperit que habiti en aquest embolcall de dolor.