Testimoni contra el bilingüisme

De tant en tant, ressonen unes veus que es queixen que hi ha nens del nostre país que no parlen correctament l'espanyol, i que això ho solucionaria l'ensenyament bilingüe.
Sempre he pensat, que encara que l'argument fos cert, no tinc cap motiu per escollir precisament l'espanyol com a segona llengua dels meus fills.
Però el cas és que no és cert. Per aprendre la llengua espanyola, als catalanets no els cal la meitat del temps d'escola en aquest idioma, ni molt menys. En puc donar testimoni:

Quan els meus fills tenien quatre i dos anys, tornant de Portugal, vam passar per Salamanca, Sí, allí on ens tenen aquells papers… I com sempre fèiem vam anar a raure a un càmping, per allò de l'economia i que els nens s'hi estan millor que a un hotel.
Els nens encara no havien anat mai a la guarderia i el contacte màxim amb l'espanyol deuria ser algun dia que els seus pares havíem mirat per la tele alguna pel·lícula amb aquesta llengua, cosa no gens freqüent.
Era setembre i el càmping estava quasi buit, a uns trenta metres de la tenda hi havia un petit parc infantil, amb gronxadors, tobogan, molt pensat per nens de l'edat dels nostres. I tres nens d'uns cinc anys que hi jugaven: rossos, ulls blaus, vestits de turista. Prop d'allí un parell d'autocaravanes amb matrícula sueca.
Com que la cosa estava tranquil·la, vam dir als nostres fills:
-Aneu a jugar allí, amb aquells nens.
I ho van fer, Mentre fèiem el sopar els veiem i sentíem xisclar a una certa distància. Finalment, des de les caravanes sueques vam sentir un crit, i els altres nens se'n van anar a sopar. Nosaltres també vam cridar els nostres.
-Què us deien, aquells nens?
-No ho sé -va dir el nostre gran-, parlaven en espanyol…
Amb els anys, els fills van anar a l'escola, i encara recordo la tutora de la petita de segon d'EGB de la petita que ens deia:
-És que la seva nena és l'única que no es passa de llengua quan enraona amb un nen que li parla en espanyol.
Amb tot això vull dir que no vam fer mai de la vida res per fer aprendre l'espanyol als nostres fills. Ni tan sols anar a veure al cinema pel·lícules infantils si no eren en català, o sigui que anaven poc al cinema. Recordeu Perustrínia 2004?
Per exemple, sóc força afeccionat als jocs d'ordinador i n'he comprat bastants pels meus fills. Tots en versió original, i a partir dels vuit o nou anys, si volien saber alguna cosa de les instruccions, els hi donava el diccionari d'anglès i que s'espavilessin. (Alguns plors va costar aquesta decisió, però asseguro que no vaig cedir mai i que van passar pel tub)
I el cas, és que quan el gran tenia deu anys, sense haver fet res especial, ja sabia prou espanyol com per poder-lo deixar anar a comprar a una botiga a Madrid i que s'hi aclarís. Aquella vegada, la nena amb vuit anys, encara ficava la pota, però no tan com un alumne d'ESO que en voler traduir a una pastisseria de l'altra banda del Cinca "pasta fullada" va pensar que es deia "pasta jodida", com a màxim traduir "esquirol" per "esquiruelo".
I quan van arribar les proves d'accés a la universitat, els molt podrits, van treure millor nota en espanyol que en català, no els hi perdonaré mai, encara que puc testificar que els exàmens de català que els van tocar eren força més difícils que els d'espanyol. Val a dir que tots dos encara van treure millor nota d'anglès, conseqüència dels jocs, potser. I que a cap dels dos els hi agradaven gens les assignatures de llengua i que venien de fer el batxillerat científic.